Mà a mà brutal entre Marull i Derqui a La Villarroel

Un mà a mà, i més entre dos grans, per servir un text hàbil i ben afilat és gairebé sempre un camí cap a l’èxit teatral. N’hi ha molts exemples. La Villarroel torna a aquesta fórmula amb 'La dansa de la venjança', una peça que aborda una ruptura matrimonial amb desenllaç tràgic, i no és un ‘spoiler’. El títol del text de Jordi Casanovas és prou explícit. El dramaturg i director ha posat la seva obra en mans d’un col·lega, Pere Riera –amb el qual podria haver intercanviat papers–, i al servei d’intèrprets amb tant prestigi com Pablo Derqui i Laia Marull.

Derqui és el Roger, un noi de classe bona, glamurós, que té una editorial. Per a ell, la Fira de Frankfurt és el súmmum. Marull és la seva dona, la Clàudia. Viu a la seva ombra i afronta estar en segon pla amb la seva afició per la pintura i amb un desenvolupat instint maternal. Tenen un fill, el Pau, i la seva relació sembla idíl·lica, però no ho és. Quan arriba el punt final firmen un divorci modèlic, pel seny de tots dos en la separació. O això diuen, ells i els seus amics. Perquè una trobada que sembla fortuïta, quan la Clàudia va a la casa comuna a buscar la seva roba d’hivern, desencadena un combat de lluita extrema. Un pols en què ningú fa cap concessió fins a noquejar a l’adversari.

'Crescendo' argumental

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La capsa dels trons s’obre amb el tercer personatge, absent, però sempre al quadrilàter: el Pau. I no tant per la custòdia, sinó pel paper que cadascú jugarà en relació amb el nen, a veure què li expliquen per separat. Aquesta disputa alimenta un 'crescendo' argumental, propi d’un 'thriller', en què Casanovas es cuida de no prendre-hi partit de forma massa evident. Això no evita que es pensi que el Roger té bastants números, per no dir tots, per ser el dolent de la pel·lícula: masclista, maltractador psicològic i mentider pels seus idil·lis fora del matrimoni. La Clàudia també porta la seva motxilla a sobre amb una inestabilitat emocional i una mala picada que sorgeix com menys t’ho esperes.

Casanovas va sempre apujant l’aposta, malgrat que costi creure com tanta malvolença acumulada entre la parella no havia brotat abans. O que el desenllaç també forci la frontera del versemblant, que no del teatral. La direcció de Riera mou els dos peons en la línia adequada i el duo Derqui-Marull està a gran altura. Ell desgrana un tipus com el que va fer a 'Nit i dia' a TV-3. Sempre mesurat en el gest i en la veu, i amb aquesta capacitat que té per fer-se a la primera amb un paper. Ara bé, d’aquests perfils dramàtics n’acumula uns quants en el seu currículum; ja seria hora que algú li oferís alguna cosa més lleugereta. Els silencis de Marull, mentrestant, i les seves explosions de ràbia són un altre curs de com ficar-se a la pell d’un personatge. Tancada ovació per a tothom en un muntatge cridat a l’èxit.