Rodrigo Sorogoyen: «D'aquí a uns anys, no ara, m'adonaré de tot el que estic vivint»

“Anem una mica com pollastres sense cap”. Rodrigo Sorogoyen conversa amb aquest diari amb la maleta encara a mig fer. Poques hores després, es disposava a viatjar a Los Angeles amb el nus a l’estómac estrenyent cada vegada més fort. “Aquests dies he estat molt atrafegat, molt dispers, molt ficat en la feina. Els nervis m’estan venint ara...”, afirma entre rialles el director madrileny, el multipremiat curtmetratge del qual ‘Madre’ està nominat a l’Oscar en la cerimònia d’aquest diumenge a la nit. El curt, un monumental pla-seqüència ‘in crescendo’ de 20 minuts, relata l’anguniosa contrarellotge d’una mare (Marta Nieto) després de rebre la trucada del seu fill de sis anys; el petit li comunica que el seu pare se n’ha anat i que l’ha deixat sol en una inconcreta platja del sud de França.

El 2019 està sent un any pletòric per a Sorogoyen: fa tot just tres setmanes va conquistar el Goya a la millor direcció i al millor guió pel ‘thriller’ polític ‘El reino’, i ara mateix està en plena postproducció del seu pròxim llargmetratge, que no és altra cosa que la seqüela ampliada del curt pel qual pot fer història, i de la gran, en el Dolby Theatre de Hollywood.

Ha estat alguns dies a Los Angeles promocionant ‘Madre’. ¿Quina sensació li queda de l’experiència?

Molt estranya. Mai havia estat a Los Angeles i se’m va fer estrany no poder fer gaire turisme, no poder veure gairebé res d’una ciutat tan coneguda, tan icònica... Arribes amb ‘jet-lag’, t’aixeques a les sis, agafes un Uber i vas a cinc o sis llocs diferents. Parles amb gent molt professional que et mostra moltíssim entusiasme i et diu que els encanta el teu curt. No dic que tot sigui fals, però et queda la sensació que és una roda sense fi, que és una maquinària...

Després de la visita sobre el terreny, ¿ara veu el seu curt més o menys favorit que abans?

Si m’hagués de fiar pel que he viscut, et diria que més. Però sé que és fals. La meva mare em diu que guanyarem. ¿Per què, mama? “Perquè estàs sortint molt a la premsa”, em diu. És clar, mama, a Espanya surto, però fora... (riu). Si m’hagués de fiar de la gent amb qui hem interactuat a Los Angeles, segur que guanyem, però és que hem parlat amb el 0,0005% dels 6.000 acadèmics que voten...

O sigui, que més enllà de la qualitat d’un curt, hi ha milions de variables més en joc...

Evidentment. L’hagin vist o no, has d’aconseguir que el màxim nombre d’acadèmics creguin saber que el curt és molt bo. Hi insisteixo: creguin saber. Perquè no pots confiar que els 6.000 acadèmics el vegin. I aquí entra el màrqueting. Hauries de veure la pasta que ha invertit Netflix amb ‘Roma’. La pel·lícula és bona, lògicament, però Los Angeles està empaperada de cartells de ‘Roma’. Així que, si soc acadèmic... ¿com no he de votar aquesta pel·lícula? ¡Ha de ser boníssima! Tot està dirigit. És qüestió de pasta.

A part del seu, ¿quin és el seu curt favorit?

El canadenc, ‘Fauve’, de Jeremy Comte. Em sembla un gran curt.

M’agradaria saber si ha tingut temps de preparar-se algun discurs, si s’ha visualitzat pujat a la tarima.

Ja he triat el vestit, per descomptat. I sobre el discurs... Alguna cosa tinc pensada. Ens diuen que anem al gra, que saludem la família al final, però que d’entrada donem un cop d’efecte, alguna cosa amb força. Molt americà. Jo soc bastant de bromes, així que si guanyo, crec que alguna en faré.

¿Quin és el primer record de la seva vida relacionat amb els Oscars?

Mmm... Bona pregunta, però tinc mala memòria... No sé si és la primera gala que vaig veure en la meva vida, però sí la primera que recordo. La de ‘Ballant amb llops’, que va arrasar. Deuria tenir 9 o 10 anys.

Ignoro si és vostè mitòman, però... ¿li faria especial il·lusió conèixer o coincidir amb algun dels nominats d’aquest any?

No ho soc gens. Tot i que, bé, si després em trobo amb Rachel Weisz i em creuo unes mirades amb ella, segur que dic, ostres, això és la pera. Ara recordo una anècdota de fa uns anys a Nova York, una tonteria. Anava amb un col·lega passejant i ens vam trobar un rodatge. De sobte, miro un cotxe que hi havia al costat i dins hi era Mark Wahlberg. I li dic al meu col·lega en actitud fan: “¡Mira, és Mark Wahlberg!”. I el tio es gira, em mira i em fa “ehhh” amb el polze. Enorme.

‘Madre’ és el setè curt espanyol nominat a l’Oscar. És un format molt competitiu, al contrari que el llargmetratge, que fa molts anys que es queda a les portes.

Crec que té a veure amb la llibertat formal i de fons que té el curt. És molt difícil aixecar pel·lícules en aquest país, han de tenir una rendibilitat. A veure com t’ho explico: si en lloc d’enviar als Oscars les pel·lícules que hem enviat en els últims anys, ho haguéssim fet amb una pel·lícula d’Albert Serra, segur que hi hauria hagut més possibilitats per la seva raresa. Les pel·lícules que enviem són les ‘mainstream’ de l’any. I a la lliga de les pel·lis ‘mainstream’ no podem competir. Javier Fesser ja ho va dir: “Perquè arribi ‘Campeones’ als Oscars s’hi ha d’invertir molta pasta, i altres països en tenen més”. Cal jugar a la lliga de la raresa, de la singularitat. ‘Entre dos aguas’, d’Isaki Lacuesta, crec que hauria tingut moltes més possibilitats.

Els curtmetratges, a més, no els tria l’Acadèmia del cine espanyol. Van per una altra via.

En efecte, la selecció és per guanyar festivals. La primera tria la fa un jurat. Primer passes a un sac per guanyar premis en festivals. I després un comitè fica la mà en aquest sac i n’escull 10. I d’aquests 10, n’escull 5. Així que arriba als Oscars un altre tipus de producte molt diferent del llargmetratge.

M’ha parlat d’‘Entre dos aguas’. Crec recordar que en els Goya va dir que la pel·lícula de Lacuesta era la seva favorita. ¿Què l’atreu del seu cine? ¿Potser aquesta frontera difusa entre realitat i ficció? Vostè sempre ha dit que prefereix el naturalisme al de pel·lícula.

Veig un interès i un compromís amb la veritat. I un nivell cinematogràfic altíssim. ‘Entre dos aguas’ és el tipus de pel·lícula que jo aspiro a fer, més enllà del gènere, que potser no és el que tocaria. Quan veus una pel·lícula d’Isaki el primer que penses és: quin bon compromís, quina bona intenció i quina bona execució. Això és molt difícil d’aconseguir, gairebé impossible.

En els Goya va guanyar dos dels premis grossos, el de direcció i guió amb Isabel Peña. ¿Com recorda aquella nit?

Doncs si et dic la veritat... Soc en una roda, en una bogeria, que crec que fins d’aquí a uns anys, no ara, no m’adonaré de tot el que estic vivint. Vam guanyar el Goya, sí, i ens en vam anar de festa, i va ser divertit, i què bé tot, que gran. Però després dilluns tornes a treballar, i has de preparar la moguda de l’Oscar. Et diré una sèrie de llocs comuns: que va ser genial, que va ser l’hòstia, que quin gran reconeixement. Però encara no sé què significa tot això exactament. Me’n vaig alegrar, això sí, i molt, per tots els amics amb els quals vaig treballar a ‘El reino’ i que van guanyar un Goya. Això em va encantar.

Està ara mateix en la postproducció de ‘Madre’, que és la continuació del curt que aspira a l’Oscar. ¿Què ens pot explicar de la pel·lícula?

El 30 d’abril hauria d’estar acabada. És molt diferent ‘Que Dios nos perdone’ (2016) i ‘El reino’ (2018). Tinc moltes ganes d’ensenyar-la. És una pel·lícula de la meva productora, Caballo Films, com ho va ser al seu dia ‘Stockholm’ (2013). Una història més petita, més emocional, ambientada just després de ‘Madre’ i protagonitzada per Marta Nieto i Alex Brendemühl. Les dues anteriors eren ‘thrillers’ molt irracionals i, tot i que han sigut experiències increïbles, magnífiques, crec que estem ja una mica cansats d’aquest model de pel·lícula. Així que això és una altra cosa. És una altra moguda. No és un ‘thriller’, és una pel·li més de personatges. No sé com reaccionarà la gent. Em fa cosa. Vull saber-ho.

Notícies relacionades

Oscars 2019: el millor (i el pitjor) de les 8 pel·lícules nominades

Poder negre als Oscars 2019

Senyor Sorogoyen, ¿es veu rodant als Estats Units?

No m’ho havia plantejat. Però ara sí. De fet, aquests dies he estat a la taula amb un tipus que m’ha dit si volia fer una pel·lícula als Estats Units. Però tinc una dificultat idiomàtica. No controlo gaire bé l’anglès i, bé, em frustra, com a director, no poder comunicar-me bé. En qualsevol cas, em considero més, no sé com dir-ho, euròfil... ‘Madre’ és una coproducció francesa i em sento més lligat a França i més còmode. Però, vaja, això no treu que si el projecte americà està bé... doncs cap problema.