Oscars 2019: una estatueta atrapada entre el vell i el nou

La competició delsOscars és, per definició, un absurd. En primer lloc, perquè el barem segons el que es determinen els vencedors i els vençuts no són valors quantificables com la velocitat o el nombre de respostes correctes sinó, únicament i exclusivament, una cosa tan relativa com les opinions. I en segon lloc perquè, cada any, la llista de títols candidats en la categoria de millor pel·lícula inclou obres tan dispars que comparar-les és impossible: quan el 2015 'Spotlight' es va enfrontar a ‘Mad Max: Fúria a la carretera', per exemple, va ser com si un piragüista competís contra un saltador de perxa.

La llista de títols que aquest any aspiren a l’estatueta és la mostra més paradigmàtica d’aquesta incongruència que es recorda. Hi trobem una fantasia de superherois, una sàtira política ambientada entre la reialesa del segle XVIII i una altra situada a la Casa Blanca, una semicomèdia sobre el Ku Klux Klan, un biopic sobre el món del rock, una ‘road movie’ plena de bons sentiments, un drama domèstic en blanc i negre que alhora és una epopeia i un ‘remake’ que evoca el Hollywood clàssic. L’enumeració està lluny d’il·lustrar fins a quin punt donen aquestes vuit candidates la sensació d’haver sigut elegides per un grup els integrants del qual no provenen d’un únic planeta. I, en realitat, és una mica així.

Perquè, ¿qui són els encarregats de votar per aquestes? Actualment l’Acadèmia es compon d’uns vuit mil membres, dels quals al voltant de dos mil s’hi han incorporat en els últims tres anys. Això significa que la institució més prestigiosa de Hollywood ja no és una immensa majoria d’homes de raça blanca i edat avançada, el tipus de gent que valora la tradició més que el progrés i 'Forrest Gump' –la pel·lícula guanyadora als Oscars de 1995– més que 'Pulp Fiction' –la gran perdedora d’aquell any–; el nou grup de membres està format per dones, estrangers i gent no caucàsica. Dit d’una altra manera, una altra força ha emergit al si de l’Acadèmia.

I el grup d’aspirants d’aquest any és un reflex cristal·lí d’aquest conflicte entre el vell i el nou; entre els qui privilegien les produccions de les més grans i aquells que no tenen objecció a l’hora de llegir subtítols; entre els qui necessiten línies argumentals clares i personatges de moralitat definida, i els qui afavoreixen l’inclassificable; entre els qui veuen a Netflix com el dimoni perquè atempta contra l’exhibició i la distribució de tota la vida i aquells que opinen que és igual qui finança les pel·lícules sempre que siguin pel·lícules bones.

El conflicte ja va quedar en evidència fa dos anys, quan una surrealista confusió de sobres va donar pas a la sorprenent derrota de 'La La Land' davant ‘Moonlight’ o, en altres paraules, d’un homenatge als musicals clàssics davant un drama protagonitzat per un personatge negre i gai. El que passi la matinada del dilluns vinent podria confirmar el canvi de guàrdia.

Impossible fer prediccions

Notícies relacionades

Oscars 2019: el millor (i el pitjor) de les 8 pel·lícules nominades

Poder negre als Oscars 2019

Això, és clar, no significa que sigui possible predir qui s’emportarà aquest any l’Oscar a la millor pel·lícula. No ho és, perquè no ho és mai. Perquè, com dèiem, no hi ha criteris clars, i és impossible que n’hi hagi. Al llarg de la història dels premis, l’Acadèmia ha premiat obres mestres com ‘Lawrence d’‘Aràbia’ o ‘El caçador’ i títols detestables com ‘Tot passejant Miss Daisy’ o ‘Crash’. Ron Howard té dos Oscars, i a Hitchcock no n’hi van donar cap.

Si 'la favorita' resulta vencedora dilluns hi haurà qui critiqui els seus aires d’excentricitat. Si l’estatueta se l’emporta 'Infiltrado en el KKKlan', direm que és una compensació per la que li haurien d’haver donat gràcies a ‘Haz lo que debas’. Si és 'Black Panther' la que s’alça amb la victòria, molts veuran en això la prova definitiva que el procés d’idiotizació de la indústria s’ha completat. Si triomfa 'Roma', els enemics de Netflix posaran el crit al cel. Sigui quina sigui la candidata que se l’emporti, no impedirà que continuem veient el premi com un absurd. Almenys ens proporcionarà una idea més o menys clara de com seran les pel·lícules que el guanyaran els pròxims anys.