Uns Oscars timorats

La d’aquest diumenge era una edició delsOscars per trencar motllos, per adaptar-se a canvis en la indústria i la creació del cine i a la producció, distribució i consum de pel·lícules alterada per l’entrada en joc de les plataformes d’streaming; per demostrar que el bon cine no en sap de nacionalitats: per provar que són efectius els canvis que l’Acadèmia de Hollywood ha fet en els últims quatre anys, responent a cop de polèmica, per fer-se més diversa i representativa. Quedarà, en canvi, com una mostra més de la covardia o timidesa de l’Acadèmia, del domini encara dels més tradicionalistes: la grossa, millor pel·lícula, la va guanyar ‘Green Book’.

En el triomf hi pot haver influenciat un complex sistema de vot preferencial en la categoria. El resultat, en qualsevol cas, és que s’ha imposat una pel·lícula amable sobre el racisme en el passat, ben rebuda pel públic però àmpliament qüestionada per l’òbvia perspectiva de “salvador blanc”. I aquest triomf, al qual la pel·lícula de Peter Farrelly suma l’Oscar a guió original i el de Mahershala Ali com a actor de repartiment, arriba com una bufetada per a qualsevol idea d’avenç.

A les tertúlies de Hollywood ja s’especulava que l’eco de fa tres dècades podia ressonar en aquests Oscars i ho ha fet. Llavors va guanyar 'Tot passejant Miss Daisy', mentre 'Haz lo que debas’, d’Spike Lee, ni tan sols competia. I tot i que el cineasta de Brooklyn va guanyar per fi als 61 anys i rere 21 llargmetratges de ficció el seu primer Oscar competitiu, pelguió adaptat d’'Infiltrado en el KKKlan', el simbolisme del que va passar el 2019 no se li passa per alt a ningú, menys encara al mateix Lee.“Cada vegada que algú condueix a algú perdo”, deia amb sorna davant la premsa. I tot i que admetia que els canvis en l’Acadèmia dels últims anys han permès alguns avenços, utilitzava un símil dels seus adorats Knicks de l’NBA per analitzar la victòria de ‘Green Book’. “Pensava que estava a peu de pista al Madison Square Garden. L’àrbitre s’equivoca”. És una reacció moderada comparada a la indignació que domina la reacció que plasmen les xarxes socials.

Avança Cuarón, es frena Netflix

Coronant a ‘Green Book’ l’Acadèmia també donava altres cops, incloent-ne un de dur a ‘Roma’. Perquè Alfonso Cuarón aconseguia el seu segon Oscar com a director(i ja en van cinc en els últims sis anys entre ell, Alejandro González Iñárritu i Guillermo del Toro), es convertia en primer realitzador guardonat per la direcció de fotografia i portava per primera vegada l’Oscar de pel·lícula en parla no anglesa a Mèxic però es quedava a les portes de la història més gran. 

Tot i que el realitzador li havia deixat clara la seva opinió a l’Acadèmia citant elegantment Claude Chabrol, que al ser preguntat sobre la Nouvelle Vague va dir “no hi ha onades, només oceà,” la seva obra d’orfebreria cinematogràfica no serà la primera pel·lícula en llengua estrangera amb l’Oscar principal. Tenir darrere a Netflix ha jugat en contra seu en una Acadèmia i una indústria que veu les plataformes encara com un enemic (tot i que estudis com Disney i Warner es preparin per llançar les seves) i on molts havien identificat ‘Roma’ com un “cavall de Troia” de Netflix, que temen que d’ara endavant no estarà darrere de productes tan gloriosos ni recolzarà com ha fet en aquest cas la seva exhibició en sales de cine.

Ombra a fites de gènere i raça

El regust a vell de la grossa a 'Green Book', a més, anul·la en certa forma el gust de progrés que s’havia sentit amb d’altres Oscars d’aquest any. Perquè tot i que premis com el de millor documental per a 'Free Solo' o el de maquillatge per a 'El vicio del poder' entren en els paràmetres més tradicionalistes de vot, s’havien marcat fites en qüestions de gènere, amb una xifra rècord de 15 dones premiades, i de raça, també amb una marca inèdita de set premiats negres.

Entre els tres Oscars de 'Black Panther', l’adaptació d’èxit del còmic de Marvel i primera producció de superherois que havia arribat mai a competir per millor pel·lícula, es compten els de vestuari i disseny de producció (l’altre és la banda sonora) i les seves guanyadores, Ruth Carter i Hannah Beachler són les dues primeres persones negres en alçar l’estatueta. Només una dona negra abans que elles havia guanyat en una de les categories no interpretatives (Irene Cara per la cançó de Flash Dance). A més de Mahershala Ali (que va guanyar també fa dos anys per 'Moonlight' i se suma a Denzel Washington com a intèrpret negre amb dues estatuetes), Regina King va guanyar pel seu treball com a actriu de repartiment a 'El blues de Beale Street'. I Peter Ramsey, un dels cinc guanyadors per ‘Spider-Man: un nou univers’, és el primer director negre amb Oscar de llarg d’animació.

Notícies relacionades

Olivia Colman: la reina ja té tron

Tots els guanyadors dels Oscars 2019

Rami Malek entra als annals dels Oscars com a primer intèrpret d’origen àrab amb l’estatueta, una de les quatre que va acabar guanyant 'Bohemian Rhapsody', triomfadora numèrica. I a les portes de l’or es queda de nou (i van set vegades ja, trist rècord) Glenn Close, que ni tan sols amb la sensació de deute històric va poder contenir el reconeixement a l’impressionant treball a 'La favorita' d’Olivia Colman. L’actriu britànica fins i tot es va disculpar amb el seu ídol (“no volia que fos així”, li va dir a Close), part d’un discurs ple d’emoció, sorpresa i excitació autèntiques que va injectar un dels moments vibrants a la gala sense mestre de cerimònies.

Cal veure si l’Acadèmia decideix repetir aquesta fórmula, sense presentador, que va aconseguir escurçar la gala i deixar-la en prop de tres hores i quart amb un resultat que per a alguns va decebre, però per a d’altres va ser efectiu. El segur és que, a l’hora de votar, els patrons en els Oscars es continuen repetint. Com en un bucle.