Javier Álvarez: «Crec en tots els déus i, sobretot, en les deesses»

Després d’un llarg silenci discogràfic (la seva última referència era ‘Guerrero Álvarez’, tàndem amb Pablo Guerrero del 2009), Javier Álvarez va publicar a l’octubre ‘10’, una obra en què trava profitoses complicitats amb Ramón Rodríguez (The New Raemon). Aquest dijous el presenta a Luz de Gas (21.00 hores, festival Guitar BCN).

A la portada de ‘10’ surt apuntant-se amb una pistola a la templa. ¿Hi ha un Javier Álvarez que vol liquidar?

Doncs que guai, no ho havia pensat així. La pistola és de joguina, del meu nebot, i la foto és un joc: jo et dono una pista i tu la segueixes. Cal interpretar-la com cadascú vulgui, com tot el que fa Javier Álvarez. I de fet, no es veu de qui és la mà, qui apunta. ¿Autodestrucció o destrucció? ¡S’ha de jugar!

Amb aquest títol posa en primer pla que fa deu anys que s’hi dedica.

Per mi, no s’hauria dit de cap manera. A la portada no hi surt el títol. I com que no el trobava, es va quedar en '10’: té deu cançons, es va gravar en deu dies i és el meu 10è disc. Venia rodat.

El 10è disc d’algú que no fa gaires discos.

Soc molt fan de gent que ha anat traient material contínuament, com Dolly Parton, però també de Tracy Chapman o Suzanne Vega, que tenen encara menys discos que jo. En els meus primers discos, quan em van passar moltes coses, amb dos brots psicòtics inclosos, vaig ser un rellotge: es van gravar l’agost de 1994, l’agost de 1996, l’agost de 1998 i l’agost del 2000.

Produeix el disc The New Raemon. ¿Ens diu amb això que el músic posthardcore i el cantautor a qui li agrada Abba són més a prop del que sembla?

La meva identificació amb ell és total. Quan vaig escoltar el seu primer disc, ‘A propósito de Garfunkel’ (2008), em va encantar la seva veu. Temps després em va trucar per participar en un llibre, ‘Memorias sónicas’, en el qual diversos artistes parlaven d’un disc favorit. Jo vaig triar ‘The visitors’, d’Abba. I em va dir: «Jo et vull produir un disc». Allà es va quedar fins que fa un parell d’anys em va trucar. Va coincidir amb una gran crisi personal meva. Per fortuna, i coincidint amb la gran crisi global. Em va trucar en un moment boníssim: jo ja estava al camí de la llum. I, doncs, ¿quina diferència hi ha entre Ramones i Abba? ¡Però si és el mateix! John Lydon és superfan d’Abba. Ramón és molt obert, i jo espero tenir una miqueta de hardcore.

Quan va publicar el seu primer disc, el 1995, se’l va situar en aquella escena emergent de cantautors, amb Pedro Guerra i Rosana.

En aquell disc ja hi havia una versió d’Abba i hi havia com a convidats Víctor Manuel i Ana Belén. Crec que allà està tot condensat. Jo vaig dient el que soc des del primer disc, tot i que ara amb una veu més quallada. És interessant veure com amb el temps es va a millor: el salt que vaig fer jo l’ha fet ara Rosalía, que és el Javier Álvarez actual. Rosalía és una cantautora que fa una música oberta, eclèctica, que és flamenc, és pop... Fa música universal, i explica coses, i és poètica. I el seu disc és dificilíssim. M’ajuda en la meva definició de comercial i no comercial. El seu disc és... impossible. Podria haver sigut un fracàs. El seu èxit demostra que tot és possible.

Ha parlat d’una “gran crisi personal, per fortuna”. ¿A què es refereix?

Jo m’esperava que aquest disc seria més ‘happy’, i és tranquil, serè, amb coses com de cinquantí, però molt pop. És més malenconiós que trist. Hi ha un parell de cançons més dures: ‘No fue’, que parla de la meva experiència en un hospital psiquiàtric, i ‘El mar’, que té bastant a veure amb la mort. Però a mi la mort em sembla que és la sortida, no el final.

És creient.

Soc supercreient. En què, no t’ho diré, però sí. Soc molt creient en tot. Soc molt viciosa. Crec en tots els déus, i sobretot en les deesses, perquè l’energia femenina és més interessant que la masculina, que ja tenim instaurada. És el moment de donar més bola a la feminitat. Jo tinc la sort que em sento molt masculí però també molt femení.

Les fans joveníssimes van marcar els inicis de la seva carrera.

Recordo nenes estirant-me de la samarreta al Palau, gairebé arrencant-me-la, fent-me mal. Molaria fer les meves memòries i explicar com va ser ser número u a ‘Los 40 Principales’ sense voler-ho, venint d’una família de classe mitjana i trobant-te que de sobte et persegueixin pel carrer. És tan interessant... Una cosa així ningú pot assumir-la amb normalitat, i això és el que em va passar. Hi va haver una part molt dura.

Les crisis psicòtiques a què es referia abans, ¿es van deure a una difícil digestió de l’èxit, o es poden explicar d’una altra manera?

He estat tres vegades en un psiquiàtric, la tercera per addicció a la cocaïna, i en aquesta última he après que el més important és l’autoconeixement. «He tardat 45 anys a adonar-me que vaig néixer pet, i que les substàncies no em sumen, em resten» El que va ser més determinant en els meus brots va ser el consum d’una simple canya, de qualsevol substància. I de no dormir, que és el més greu que hi ha. Dormir és més important que menjar, perquè si no ho fas se te’n pot anar l’olla. Parlar d’això, naturalment, és molt terapèutic. Vull explicar-ho bé i compartir-ho en unes memòries. Perquè les meves experiències al psiquiàtric han sigut duríssimes però també lluminoses.

Respecte als 90, ara un cantant pot declarar que és bisexual amb més facilitat, tot i que últimament hagin apuntat tendències inquietants.

Ja, però jo m’he assabentat que hi ha una cosa que es diu Vox fa deu dies. No només he deixat les substàncies xungues. He deixat la tele i les males notícies.

En les entrevistes és més clar que en les lletres de les seves cançons, que de vegades es poden interpretar de diverses maneres.

Això m’afalaga molt. Jo admiro Albert Pla, quan el vaig descobrir me’n vaig anar a seguir-lo de gira, set concerts de l’època de ‘Supone Fonollosa’, perquè me’n vaig enamorar. M’emocionava la seva subtilesa, dir una cosa que no es nota, aquella barreja de dolçor i cinisme. ¿M’estima o m’odia? És la seva gran carta.

¿Com a ‘If I needed you’, la cançó de Townes Van Zandt, que tanca el disc?

Esa cançó resumeix bé les meves influències i té una barreja de maleïdisme i dolçor, com de cançó seca, crua, però amable, amb la veu ronca de Matthew McDaid, molt masculina, i la meva que gairebé sembla de noia. A l’estudi rèiem. Els vaig dir: “¡aquí jo soc Emmylou Harris!”.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿Què ens espera a Luz de Gas?

Aquest és un disc català, amb un productor d’aquí i uns músics igualment catalans, Ricky Falkner i Lluís Cots, a més que el màster és de Víctor García. I la banda també ho és: hi ha Ricky Lavado i Meta. En aquests concerts canto tot '10’, i els meus ‘hits’ també perquè m’entusiasmen. ¿Saps el que és tenir una cançó que va ser número u a ‘Los 40’, com ‘Sunset Boulevard’, i que cada vegada t’agradi més? Jo ho vaig passar malament amb les meves cançons al principi, però la vida és un luxe.