'Van Gogh, a las puertas de la eternidad': el boig dels cabells vermells

Revisitat permanentment pel cine, i amb grans títols firmats per Alain Resnais, Vincente Minnelli, Robert Altman i Maurie Pialat (més l’episodi d’‘Els somnis’ d’Akira Kurosawa en el qual va ser interpretat per Martin Scorsese), Vincent van Gogh resulta tan cinematogràfic perquè a la reflexió sobre la pintura uneix el caràcter tràgic, solitari i inhòspit del personatge.

En aquesta nova lectura fílmica dels últims mesos de la seva existència, la interpretació que de l’autor d’‘Els gira-sols’ fa Willem Dafoe no té res que envejar a les aconseguides anys abans per Kirk Douglas o Jacques Dutronc. Dafoe, esplèndid –com també va ser un molt creïble Pier Paolo Pasolini a les ordres d’Abel Ferrara–, mesura a tota hora tant els instants d’epifania creativa de Van Gogh a Arles, fugint del mundanal soroll que representava la vida artística a París atapeïda de dogmes, com aquells en què desconnecta de la realitat, es tanca en si mateix, es torna violent o, davant del temor que el seu amic Paul Gauguin el deixi sol, és capaç de tallar-se una orella.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Però a més de Dafoe, el més destacable de la pel·lícula és que està realitzada per un pintor. No és una cosa anecdòtica, ni de bon tros, ja que Julian Schnabel intenta en totes les escenes, amb resultats de vegades molt aconseguits i en altres d’una mica maldestres, equiparar el cine amb la pintura, el moviment de la càmera amb el traç del pinzell sobre la tela. Ho fa amb enquadraments subjectius, moviments bruscos de càmera, rampells en la planificació, tot molt conseqüent en la difícil equiparació entre les dues arts.

L’últim pla del film, amb la pantalla completament groga mentre escoltem un text de Gauguin sobre Van Gogh, és un dels moments més serens i intensos de tota l’abundant filmografia sobre el boig de cabells vermells.