Julian Schnabel: «Si l'art no expressa l'inexpressable, és inútil»

Julian Schnabel és un artista exemplar; pinta quadros que es venen per milions de dòlars, fa cine aclamat i, mentrestant, exerceix d’excèntric: ens rep ajagut sobre un sofà i guarnit amb un pijama de ratlles que deixa veure la seva magnífica panxa, com una ‘maja’ goyesca seminua. Goya, per cert, és per a ell un referent; Van Gogh ho és encara més, tant que li ha dedicat la seva nova pel·lícula, ‘Van Gogh, a las puertas de la eternidad’. Secundat per l’actor Willem Dafoe, el novaiorquès hi recrea el febril procés creatiu que el geni holandès va mantenir durant els seus últims mesos de vida.

¿Per què creu que és necessària una altra pel·lícula sobre Vincent Van Gogh? ¿No n’hi ha suficients ja?

Sí, però a mi no me n’agrada cap, perquè demostren no entendre res del seu protagonista. De petit em va agradar ‘Van Gogh, la passió de viure’, de Vincente Minnelli, però la vaig tornar a veure recentment i em sembla una merda; histèrica i ridícula. Pel que fa a ‘Van Gogh’, de Maurice Pialat, és una pèrdua de temps perquè para tan poca atenció a qui era el pintor que podria haver-se dit Mary Poppins. Queda clar que Pialat no en sabia res, de pintura.

¿Des de quin punt de vista ha volgut acostar-se a Van Gogh?

La meva intenció no ha sigut fer una pel·lícula sobre ell, perquè no tindria sentit; tothom sap qui era, o almenys creu saber-ho. El que he volgut és que l’espectador se senti a la pell de Van Gogh, que entengui què se sentia sent ell. I, de passada, la pel·lícula proposa una manera de contemplar les seves pintures.

¿Explica això les inexactituds i conjectures que la pel·lícula dona per bones sobre la seva biografia?

Jo no sé gairebé res, però sí sé tres o quatre coses sobre pintura, a diferència de tots aquests directors que es permeten el luxe de fer pel·lícules sobre pintors sense saber de què parlen. Per això, a mi m’importa menys l’exactitud històrica que l’emocional i la sensorial. Jo he buscat una veritat que va molt més enllà dels fets literals.

Una de les particularitats d’aquest Van Gogh, per exemple, és que en realitat no sembla estar boig.

Es que jo no crec que estigués boig en absolut, ¿sap? Existeix aquesta necessitat de perpetuar el mite que només els artistes que estan bojos són grans artistes. Però si vostè mira les pintures de Van Gogh, són tot el contrari de l’obra d’un dement. Quan ell pintava, estava completament en pau, no hi havia desequilibri ni turment ni insània. El paio se les va arreglar per completar 75 pintures en 80 dies, i per a això cal estar molt centrat. El que passa és que els seus coetanis no podien veure el que ell veia. En certa manera, Van Gogh personifica la desconnexió entre l’artista i la societat, que és una cosa amb què jo em sento molt identificat.

¿De quines altres maneres connecta espiritualment amb ell?

De moltes. Per exemple, les seves pintures són increïblement viscerals, tant que semblen estar cridant-nos des de la paret; i jo aspiro que les meves aconsegueixin el mateix. I en última instància, igual que Van Gogh, jo també aspiro a expressar l’inexpressable. Si l’art no aconsegueix això, és inútil.

La diferència és que el geni holandès va morir sense conèixer l’èxit i vostè, en canvi, és un dels pintors vius més cotitzats.

Ho sento, però no estic d’acord amb aquesta afirmació. L’èxit no sempre es mesura amb diners. Crec que Van Gogh va obtenir un èxit tremend perquè va aconseguir el que volia: va assolir l’eternitat. Els seus quadros continuen conversant amb qualsevol persona que hagi tractat alguna vegada d’aconseguir alguna cosa o, en altres paraules, amb tots nosaltres. Ell va pintar per a les persones que encara no havien nascut. Per això, ell encarna l’esperit de l’art modern.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

Parla del llegat de Van Gogh, però, ¿què n’ha de dir del seu propi? ¿Quant li importa a vostè la posteritat?

No penso en aquests termes. No creo art per fer carrera, sinó perquè és l’únic medi del qual disposo per pertànyer al món. L’art és el meu mode de vida i la meva raó per viure. Van Gogh va dir: “Jo soc les meves pintures”, i jo també soc les meves pintures, i les meves pel·lícules. I, sobretot, soc aquesta última pel·lícula. Tot el que he de dir, ho he dit amb aquesta. És possible que mai més en faci cap altra.