José Guirao «Els 10 milions de visitants del Louvre no són una dada positiva»

És estrany entrevistar un ministre a qui no se li pot demanar que reti comptes de la seva gestió ni que exposi plans, en el primer cas perquè porta vuit mesos en el càrrec sense un pressupost propi i en el segon perquè li queden dos mesos més aviat inoperatius, però bé, tampoc no està escrit que no hagi de repetir després de les eleccions.

¿Quina és la seva opinió sobre l’obra ‘Ninot’ de Santiago Sierra, no com a ministre de Cultura sinó com a expert en art?

Arco té sempre a l’inici alguna cosa d’espectacle, la premsa es fixa en el que és més cridaner, el més extravagant. Aquesta peça de Sierra està al costat de l’espectacle, no al costat de l’art. En general, és la manera de ser de Sierra al món de l’art, la provocació. Aquesta peça no em sembla especialment interessant, és una cosa molt òbvia.

L’art polític mai ha sigut precisament subtil. Sembla que a l’actualitat a Espanya sigui un tipus d’art que només s’aprecia si hi ha distància, sigui temporal o espacial.

L’art de lectura política, que existeix des de sempre si bé va tenir el seu moment més àlgid a partir dels 60 i sobretot els 70, sempre està relacionat amb un context. I el context més pròxim té més dades sobre el que aquesta obra significa. Llavors pot passar que es comprengui millor i no sigui necessàriament menystinguda. Crec que en aquest cas el problema és que és una peça, des del punt de vista polític i conceptual absolutament òbvia i, per tant, dèbil, per no dir oportunista. I això és el que fa que el seu valor sigui més relatiu.

Separem Valtònyc del procés que l’ha adoptat. ¿Li sembla que la seva condemna va ser un atac a la llibertat d’expressió?

No opino mai sobre una cosa que ja està sentenciada, simplement per una qüestió de respecte al poder judicial. Unes sentències ens agraden més i d’altres menys. Però és veritat que sempre hi ha un territori de fricció entre la llibertat d’expressió i algunes parts de l’ordenament jurídic, però aquesta fricció crec que és inevitable, de vegades per a bé i de vegades per a mal. Passa no només amb els casos que arriben a judici. Ara a Madrid hi ha una magnífica exposició de Balthus que ha generat fricció per la seva visió de l’adolescència, causada per aquesta onada de puritanisme que ens envaeix i que ve sobretot dels Estats Units i de l’extrema dreta europea. De territori de fricció amb l’art sempre n’hi haurà perquè l’art té alguna cosa que molesti el poder o certs sectors d’opinió. El problema és com es manegen aquestes friccions. Unes vegades es manegen bé i d’altres malament.

¿Considera preocupant que les entitats financeres cada vegada tinguin més quota a l’oferta de cultura en general i d’art en particular?

No. La seva presència està en funció del seu patrocini i en aquest sentit em preocuparia si dediquessin els seus diners a patrocinar coses de mala qualitat o que fossin fins i tot denigrants per a la idea de la cultura com a una cosa cívica, social, inspiradora. L’activitat que estan tenint fins ara està molt centrada a recolzar grans exposicions, grans museus; bé, em sembla una manera raonable que part del benefici que tenen reverteixi a la societat. Això evidentment també té una funció de màrqueting, però com qualsevol patrocini.

Posem-nos conspiranoics: difícilment una entitat financera patrocinarà una cultura que es mogui pel territori de fricció al que vostè al·ludia.

Depèn. Tenim casos d’entitats financeres que han patrocinat espais culturals o exposicions on sí que hi havia elements de fricció. Això depèn també de la qualitat o del coneixement que tinguin les persones que es dediquen al patrocini dins de les entitats financeres. Jo he vist exposicions amb obres molt crítiques o activitats molt crítiques finançades per bancs.

¿Pensa en La Casa Encendida, de Caja Madrid, que vostè va dirigir?

Per exemple.

¿Es posa verd d’enveja quan llegeix que l’any passat el Louvre va tenir més de deu milions de visitants?

Doncs no em sembla una dada especialment positiva. Primer: ¿on van aquests deu milions de visitants dins del Louvre? Van a una sèrie de peces estrella que estan concentrades al voltant de la ‘Mona Lisa’. Per a mi el que defineix la visita a un museu és la qualitat de la visita. Que l’espectador pugui trobar un espai per relacionar-se de manera personal amb l’obra d’art. Llavors tot el que siguin grans números de masses no m’emociona especialment. Els museus no treballen a la lliga de la competició de qui ven més o quina emissió televisiva té més espectadors. Els museus han de competir a la lliga de qui té un programa expositiu de més qualitat, o qui té un programa educatiu més complet i orientat cap a mes públic, o qui presenta l’obra de manera més científica, més honesta... Llavors tota aquesta carrera per veure qui té més visitants em sembla caure en la banalització de les xifres.

Molt bonic, ministre, però aquesta carrera existeix, esperonada pel binomi turisme de masses-museus i per les entitats financeres que treuen pit.

Si vaig a París i tinc temps lliure sempre tinc una estoneta per al Louvre. Un dia veuràs els vasos grecs i un altre veuràs la pintura de Fragonard i un altre veuràs la pintura italiana. Perquè com que no ho pots veure tot... Resulta que tu pots ser al Louvre veient els vasos grecs i estar pràcticament sol. I resulta que hi ha milers de persones que estan tapant la sortida perquè van a veure ‘Mona Lisa’ o la ‘Victòria de Samotràcia’. Els museus són espais de comunicació amb l’obra d’art i amb un mateix perquè això és el que defineix l’art, que ens modifica alguna cosa, que ens suggereix, que ens emociona, que ens genera pensament. Per tant això no es pot fer en un lloc massificat. La ‘Mona Lisa’ l’he vist un cop a la vida i dec haver anat cent vegades al Louvre, i tenia un vidre de seguretat de tal calibre que el que veies estava reverdit. Crec que cal continuar pensant en els museus com espais silenciosos, de concentració, de recolliment, educatius.

D’això se’n diu anar a contracorrent.

El problema no són els deu milions sinó com es reparteixen amb els espais, amb els horaris... És clar que el Louvre té capacitat per acollir deu milions de persones, però la gran majoria va a molt poques coses. Allà també hi ha un treball dels museus de com s’organitzen els itineraris. La meva experiència al Reina Sofía és que un nombre important de públic veurà el ‘Guernica’; entres, el veus i surts. A la gent cal dissuadir-la que un museu només té una o cinc o cinquanta peces per veure. Depèn de com organitzis els fluxos, pots aconseguir que qui vulgui anar a veure només una cosa s’ho hagi de treballar i caminar. Ho he vist al Reina: el públic es divideix entre el que fa pinta de saber-ne i l’associació de veïns que veurà el ‘Guernica’. Doncs curiosament la gent que en teoria no en sap d’art sempre s’acostuma a aturar a les obres bones. És la capacitat màgica de l’art d’atreure’t al marge del teu nivell cultural. Aquí rau l’estratègia del museu per aconseguir no ser devorat per les seves peces estrella.

El Prado va tenir gairebé tres milions de visitants a la seva seu central el 2018. ¿Molt, poc?

Té capacitat d’admetre més gent perquè des de la primera fins a l’última obra són extraordinàries. I tot i que és veritat que molta gent veurà ‘Las Meninas’ no es produeix l’efecte embús de la ‘Mona Lisa’. ¿Per què? Perquè tot és una meravella.

¿Està, doncs, desaprofitat?

Té la capacitat d’atreure més visitants. A mi més de dues hores en un museu em sembla molt cansat. És una experiència intensa físicament i emocionalment. Turisme al marge, el que cal dir-li a la gent és que pot anar a un museu com el Prado mil vegades i no se l’acabarà mai.

Aquesta visita sistemàtica que proposa és més difícil al MNAC, museu que no va arribar a les 900.000 visites l’any passat, per la seva situació. ¿Té un problema, el MNAC?

No el conec prou per dir si està malament, regular o bé. L’allunyament de la ciutat fins i tot pot ser un al·licient per les vistes que tens de Barcelona. No vull ficar-me en embolics, però crec que potser és un tema físic, de distribució, perquè tens aquest espai central meravellós però que alhora que ordena no acaba d’ordenar. A mi d’un museu el que m’interessa és si m’acull, si em facilita l’accés a la col·lecció i als serveis que ofereix, no si la cafeteria és més bonica o més lletja. 

¿Què ha passat i què passarà a la SGAE?

Ha passat que una part dels socis, una part de les matèries que gestiona la SGAE, s’han apropiat de tota l’organització, i això ha creat una divisió interna i unes males pràctiques. ¿Què volem que passi? Primer, que aquestes males pràctiques desapareguin, i segon, que es recomponguin les relacions. Perquè les divisions en societats d’aquest tipus van en detriment de tots. Una imatge com la que està donant la SGAE no beneficia ningú; la situació pot beneficiar econòmicament alguns, però com a imatge d’autors, creadors, intèrprets, etcètera, és dolenta per a tothom. M’agradaria que es posessin al corrent de la llei i que hi hagués una solució raonable. M’hauria encantat que la SGAE li hagués estalviat al ministeri la petició d’intervenció al jutge però no hi ha hagut manera.

¿Hi ha terminis?

No, però el jutjat està actuant ràpid. Dimarts o dimecres es compleix el termini de 10 dies que va donar-li a la SGAE per recórrer.

Paral·lelament, el Congrés ha limitat al 20% els diners que les editorials poden recuperar de la música de matinada a la televisió, la famosa roda.

Com a màxim. Les entitats internacionals de gestió de drets recomanaven un màxim del 15%. El que passa és que amb bon criteri els partits polítics de la Comissió de Cultura del Congrés van decidir anar per consens. Hi va haver moltíssimes pressions perquè no es limités això i en un moment determinat el Partit Popular va plantejar apujar-lo una mica i els altres van acceptar el 20%.

¿Aquesta limitació deixarà els insomnes sense música a la tele perquè ja no serà rendible?

Almenys la limitarà a cotes més raonables. Perquè no és raonable intentar argumentar o vendre que la franja horària de les dues a les sis de la matinada, que és la que menys audiència té, s’emporti el 70% d’aquest tipus de remuneració. I d’altra banda, si l’argument és que això afavoreix la música espanyola... doncs si tant interès hi ha en la música espanyola, ¿per què no la posen en horaris raonables?

I de passada s’obre el ventall artistes.

No diré noms, però quan es va renovar la junta de la SGAE amb José Ángel Hevia, una nit d’insomni em vaig posar davant del televisor i hi havia el mateix artista a dues cadenes alhora. I era un artista de la junta directiva.

Hi ha dos exemples actuals del fet que l’artista potser neix però sens dubte es fa, J. A. Bayona i Rosalía, tots dos formats en escoles de difícil accés i cares. ¿Una política cultural seriosa no hauria de posar molt més el focus en la formació i el recolzament als creadors?

Sens dubte. L’educació artística o creativa és cara i més a partir de cert nivell, per això caldria implementar beques i ajuts per a qui no pugui pagar-la. No hauria de ser una formació elitista.

Aquests dos noms han clavat un cop definitiu al mite que l’art es porta a l’ADN.

Ho sabem pel flamenc. Es formen ells sols o es formen en grup, però un bon artista flamenc, per molts recursos naturals que tingui, per arribar a ser un gran són molts anys d’aprendre. Algú pot cantar flamenc bé amb 20 anys però segur que als 40 cantarà moltíssim millor. Soc molt aficionat a Maria del Mar Bonet, una veu bonica i potent des que va començar, però els discos excelsos són de quan té 40 anys. L’art és invertir.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Té clar per què Lluís Pasqual va presentar la seva dimissió com a director del Teatre Lliure?

Claríssim. Hi ha entorns hostils per a certes persones. I a més, si un director dirigeix ‘Fedra’, vol Fedra a l’escenari i no la senyora Rosita la soltera.