El declivi de la guitarra elèctrica

La guitarra elèctrica, una icona poderosa: “¡l’arma de la meva generació!”, crida Patti Smith en els seus concerts, alçant amb les mans un model Fender com si fos un rifle. Objecte carregat de connotacions: d’afirmació personal, revolta, alliberament, sexualitat. El fetitxe de la cultura del rock’and’roll i un exponent de la cultura de l’aprenentatge i l’esforç, conceptes tots dos en discussió en l’era de les músiques urbanes i les ‘app’. ¿Ha acabat el seu temps a l’olimp dels símbols culturals?

Algunes xifres suggereixen que, si bé seria improcedent cantar-li les exèquies, sí que en podem qüestionar el protagonisme. Als Estats Units, el gran domini de la guitarra elèctrica, les vendes s’han reduït en un 22,7% en una dècada, de 1.452.000 unitats el 2008 a 1.123.000 el 2017, segons un informe de Music Trades que mesos enrere va suavitzar una estimació anterior de ‘The Washington Post’, que parlava d’una caiguda de fins al 33%. Una marca noble, Gibson, va vorejar la fallida l’any passat a causa d’aquests descensos.

El ‘hi hat’ que amenaça el ‘riff’

Xifres al marge, només cal donar un cop d’ull a les músiques del moment per concloure que, si més no, la guitarra ha perdut ‘punch’ com a instrument líder. A les posades en escena de la música urbana els falten instruments i se sustenten en programes per definir patrons rítmics i ‘hi hats’ com els utilitzats en el trap i el r’n’b.

En les últimes llistes de vendes nord-americanes, abunden els rapers, com Drake, Cardi B, 21 Savage, Future, Juice WRLD i Meek Mill, així com les vedets del dance-pop, cas d’Ariana Grande. Però aquesta setmana, el número u ha correspost a ‘Bohemian rhapsody’, la banda sonora de Queen, que ha situat la guitarra en primera línia, tot i que en qualitat d’espectre del passat.

La realitat es fragmenta: els últims Grammy van aclamar el cantant i raper Childish Gambino (en el seu ‘Awaken, my love!’ hi ha guitarres elèctriques amb ecos de soul psicodèlic) i la cantant de pop Dua Lipa, decantada pels sons electrònics de laboratori. Llorers, sí, per a la rapera Cardi B, però també per a la jove cantautora country-pop Kacey Musgraves. La guitarra acústica sembla estar menys desplaçada del mercat de tendències: aquí hi ha l’últim gir de Lady Gaga i l’exemple de cert neotrobador britànic.

L’‘efecte Ed Sheeran’

Sí, Ed Sheeran, que va coronar la llista de les gires amb més recaptació a tot el món el 2018 (itinerari que el porta al juny a l’Estadi Olímpic), amb una proposta en què fon els ‘loops’ digitals del r’n’b i els acords de guitarra. Acústica, no elèctrica, donant un perfil allunyat del ‘guitar hero’, aquesta figura associada als anys 70 que ara ja queda gairebé relegada al món del metal.

Sheeran apareix com el paio que ha aconseguit que la guitarra acústica torni a ser sexi. Així ho aprecien a les botigues musicals de Barcelona. “Les vendes de models acústics han pujat una mica gràcies a ell, que surt a l’escenari completament sol amb la seva guitarra”, assenyala Lluís Pérez, d’Auvisa, que reconeix que ara “es venen una mica menys les guitarres elèctriques perquè ja no només hi ha rock, també gèneres llatins, i molts joves prefereixen comprar màquines”.

El podi de ‘tours’ que més públic va atreure l’any passat a escala global el dominen figures no assentades en les guitarres de cap tipus, com Taylor Swift (tot i que l’acústica sí que va pesar en la seva inicial etapa filo-country), Jay-Z & Beyoncé, Bruno Mars i Justin Timberlake. I el més significatiu: en aquest rànquing, la fidelitat a les sis cordes reposa, sobre tot, en artistes molt veterans, com són els Rolling Stones, U2, Roger Waters i els Eagles.

Tecnologia per a tothom

L’impacte de les músiques urbanes a Espanya és una cosa menor i més recent que als Estats Units, tot i que l’empenta comercial de Rosalía (amb la guitarra flamenca com a discreta aliada) i de figures del hip-hop i el trap com Kase-O, C. Tangana o Bad Gyal, i reggaetoners com l’astre Maluma o Adexe & Nau, es pot veure com una falca del que està per venir. En aquestes estètiques musicals, les guitarres elèctriques són tan irresistibles com el vell bandoneó tanguer per als grups de rock de 1975.

Notícies relacionades

10 guitarristes que van marcar una època

Els millors solos de guitarra del rock

Però les nostres escoles de música diuen que ara no acusen un descens en matriculacions per estudiar guitarra elèctrica: així ho afirma Lluís Cabrera, del Taller de Músics, conscient de la proliferació de músiques que ignoren aquest instrument. “Avui en dia hi ha teclats que ho fan tot, i aparells que poden suplir qualsevol instrument”, de manera que “la tecnologia s’ha convertit en la via més fàcil per fer música”.

La gratificació immediata que brinda ara aquesta tecnologia pot convertir l’aprenentatge d’un instrument en una tasca enutjosa. I en contra de la guitarra elèctrica hi juguen altres connotacions: la masculinitat expansiva del ‘guitar hero’, transmissora de poder, a joc amb aquelles muralles de bafles Marshall (avui innecessàries). Queden les seves propietats purament musicals, les possibilitats harmòniques i tímbriques, la relació física amb l’executant, la modulació d’una nota amb els tous dels dits. Caldrà veure si això és suficient perquè altres generacions puguin fer seva la sentència de Patti Smith.