Isozaki, autor del Palau Sant Jordi, guanya el 'Nobel' d'arquitectura

L’arquitecte, urbanista i teòric japonès Arata Isozaki, de 87 anys, ha sigut guardonat amb el premi Pritzker 2019 per una obra "que supera el marc de l’arquitectura per plantejar qüestions que transcendeixen eres i fronteres", segons la decisió del jurat del guardó considerat com el Nobel de l’arquitectura, anunciat avui a Chicago (Estats Units). Isozaki és l’arquitecte del Palau Sant Jordi de Barcelona, ciutat en la qual també va col·laborar en la transformació de l’antiga fàbrica Casaramina en l’actual seu de CaixaForum. A més, a Catalunyta, és autor del Pavelló Poliesportiu de Palafolls (Barcelona), del projecte de la plaça de l’Agricultura de Sant Boi (Barcelona) i, a la mateixa localitat, del projecte Muntanyeta.

Quan Arata Isozaki només tenia 12 anys, les bombes atòmiques van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, ciutats pròximes a la seva Oita natal. El buit que van deixar al seu voltant el va fer plantejar-se com reconstruir les llars i les ciutats i d’aquí va sorgir un arquitecte que aquest dimarts ha guanyat el premi Pritzker.

Nascut a Oita, a l’illa de Kyushu (sud), el 1931, a mig camí entre Hiroshima i Nagasaki, els efectes de la segona guerra mundial van marcar la seva vida i la seva trajectòria professional com a arquitecte. Isozaki va créixer amb la idea que els edificis són temporals i que mentre existeixen han de complaure els sentits dels usuaris.

A la zona zero

"Quan vaig ser prou gran per començar a entendre el món la meva ciutat natal estava destruïda. A l’altra banda de la riba la bomba atòmica havia caigut sobre Hiroshima, així que vaig créixer a la zona zero", va dir l’arquitecte en el comunicat de la Fundació Hyatt en el qual s’anuncia el Pritzker.

"Estava completament en ruïnes –va recordar–, no hi havia arquitectura ni edificis, ni tan sols una ciutat. Només m’envoltaven barraques i refugis". Per això el seu primer acostament a l’arquitectura "va ser el buit de l’arquitectura". I això el va fer-se plantejar "com la gent podria reconstruir les seves llars i les seves ciutats".

A aquesta tasca hi va dedicar els seus primers esforços com a arquitecte i va començar a destacar durant la reconstrucció del Japó després de la segona guerra mundial. Va estudiar arquitectura a la Universitat de Tòquio i va començar la seva carrera amb Kenzo Tange (Pritzker el 1987), tot i que aviat va fundar el seu propi estudi, Arata Isozaki & Associates, el 1963.

"Per trobar la forma més adequada per resoldre els problemes, no podia centrar-me en un sol estil. El canvi era la constant. Paradoxalment, això es va convertir en el meu estil", recorda l’arquitecte. A més volia conèixer el món per reflectir-lo en la seva arquitectura, així que abans de complir els 30 ja havia recorregut el globus. "Volia sentir la vida de la gent en diferents llocs i vaig viatjar per tot Japó, però també pel món islàmic, pobles a les muntanyes profundes de la Xina, el Sud-Est asiàtic i les grans ciutats dels Estats Units."

"Intentava trobar oportunitats a través de les quals em qüestionava, ¿què és l’arquitectura?", recorda Isozaki. Aquesta ha sigut la pregunta a la qual ha buscat donar resposta en els seus nombrosos llibres teòrics, però també a través d’una àmplia varietat d’edificis, amb una barreja d’estils que es va avançar al seu temps.

Pla futurista

El primer exemple d’això va ser la seva projectada Ciutat a l’Aire (1961), un pla futurista per a la zona de Shinjuku (Tòquio) en la qual va imaginar uns enormes edificis suspesos, però dissenyats amb lleugeresa per la seva inspiració en la naturalesa. Tot i que no es va construir, va ser el projecte definitori de la carrera d’Isozaki, que va començar a planejar ciutats que poguessin assumir les elevades taxes d’urbanització i va plasmar les seves idees d’arquitectura, però també de disseny, música o filosofia, en molts tractats teòrics.

En la dècada del 1980 era l’arquitecte que tots miraven, especialment després de realitzar el seu primer projecte fora del Japó, el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles (EUA), realitzat entre el 1981 i el 1986, un edifici de pedra vermella i alumini que juga amb les formes geomètriques fins i tot en la seva font frontal piramidal.

El 1983 va començar la construcció d’un altre dels seus edificis més coneguts, el Palau Sant Jordi, un pavelló cobert dissenyat per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, tot i que es va inaugurar dos anys abans.

La seu de Disney a Florida (1990), el Centre Cultural de Shenzhen (Xina, 2007); el Pala Alpitout (estadi d’hoquei sobre gel) de Torí (Itàlia, 2006); la Torre Allianza a Milà (Itàlia); el Centre de Convencions de Qatar (2011) o el Museu de l’Art de Kitakyushu (Japó, 1974) són altres de les seves obres més destacades.

Gairebé tots els continents

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Gairebé sis dècades de feina que deixen les seves obres a l’Àsia, Europa, l’Amèrica del Nord, l’Orient Mitjà i Austràlia i que li han valgut premis com el Lleó d’Or de la Biennal d’Arquitectura de Venècia el 1996, la Creu de l’Ordre del Mèrit Civil a Espanya el 1997, ser nomenat Oficial de l’Ordre de les Arts i les Lletres de França el 1997 o la medalla d’or RIBA al Regne Unit el 1986.

Isozaki, que és el 46è Premi Pritzker i el vuitè del Japó, rebrà el guardó en una cerimònia que se celebrarà el maig a París i que estarà acompanyada per una lectura pública