Deacon Blue: "El 'brexit' no és democràtic per als escocesos"

El febrer del 2018 Deacon Blue tornava a Barcelona després de 25 anys d’absència i aquest dimecres (Apolo, 21.00 hores, Festival Mil·lenni) tornem a tenir aquí el grup escocès, ara embarcat en una gira d’aniversari titulada ‘30 years and counting’. Parlem amb el seu cantant i principal compositor, Ricky Ross.

Es van batejar a partir d’una cançó de Steely Dan, però Deacon Blue mai ha tingut els aires jazz progressius de Donald Fagen i companyia.

Però més enllà d’això, o de la connexió lírica amb la cançó ‘Deacon blues’, m’agradava l’atmosfera que l’envoltava i la de tot aquell àlbum de Steely Dan, ‘Aja’ (1977). És cert que ens dedicàvem a un tipus de cançó que anava més al gra, però Steely Dan va ser un punt de partida per a nosaltres.

El seu primer disc, ‘Raintown’ (1987), va al·ludir a Glasgow, a certa malenconia associada al clima. ¿Què representa per a vostès aquesta ciutat?

Crec que gairebé totes les cançons que hem publicat tenen alguna cosa a veure amb aquest lloc, on visc, treballo i escric. Glasgow és el lloc associat a aquest cicle de més de 30 anys. Sí, ha sigut una marca per a nosaltres. Una ciutat postindustrial molt creativa, que ha inspirat escriptors, pintors, músics... I amb molt debat ideològic entorn de la política i els canvis socials.

Van formar part d’aquella onada de pop escocès dels 80, que va incloure Simple Minds, The Silencers, Big Country, The Waterboys, Texas... ¿Creu que tenien coses en comú?

En els 80 hi va haver moltes incursions en formacions allunyades del model clàssic de bateria acústica, guitarra i baix, basant-se’n més en l’electrònica, i nosaltres crec que ens vam mantenir més fidels al concepte de banda amb músics reals. Després, l’èxit de Simple Minds va ser determinant: el seu èxit va esquitxar les altres bandes, una a una.

De vegades, s’ha comparat Deacon Blue amb Prefab Sprout. ¿Veu punts de contacte?

M’encanta Prefab Sprout i sempre ha sigut una gran influència per a mi. Els seus dos primers àlbums van tenir un gran impacte, sobretot el segon, ‘Steve McQueen’. Eren àlbums amb totes les lletres, des del principi fins al final, amb ambició i amb atenció pels detalls. Per a nosaltres van representar un desafiament.

Als concerts toquen ‘I'll never fall in love again’, de Burt Bacharach i Hal David. ¿Un referent màxim com a autores?

Sí, la vam gravar en un epé (‘Four Bacharach & David songs’, 1990). M’agrada reivindicar Bacharach i Hal David, un magnífic lletrista; tot i que Bacharach va tenir altres col·laboradors, crec que les seves millors composicions les va fer amb ell. M’agrada la simplicitat de les seves cançons. Com les de Joni Mitchell, que de vegades també incloem als concerts.

Autors lligats a altres temps. ¿Se sent poc interpel·lat pels compositors actuals?

Segueixp l’actualitat musical, en part perquè faig un programa de ràdio (a BBC Radio Scotland) i hi poso molta música nova: Americana, country... Hi ha molt talent jove per allà, sens dubte.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Venen en un moment delicat per al Regne Unit, amb l’aparent proximitat del ‘brexit’, i més encara per a vostès, que són escocesos.

És molt trist i no és democràtic per als escocesos, perquè nosaltres vam votar a favor de mantenir-nos en la UE. Preferiríem quedar-nos en la Unió Europea des de la nostra petita terra. Sentim una gran decepció; aquest assumpte s’ha portat fatal; la pitjor classe de gent ens ha arrossegat cap a una situació no desitjada. Però probablement tornarem a votar a Escòcia, tot i que no crec que sigui a curt termini.