Història de la portada d'El Periódico del 8-M

“Malgrat que continuïn matant i maltractant tantes i tantes dones, i malgrat els quals volen desviar l’atenció dient que també hi ha homes assassinats i denúncies falses de maltractament, volia oferir una imatge que donés un missatge positiu del 8-M, perquè es tracta d’animar tot el món, no només les dones sinó també els homes, perquè participin en aquesta il·lusionant revolució/lluita/moviment per la igualtat”, explica Ana Galvañ (Múrcia, 1975), una de les il·lustradores i dibuixants de còmic més renovadores dels últims anys, autora de la imatge que avui, Dia de la Dona, protagonitza la portada especial d’EL PERIÓDICO. La il·lustració parla per si mateixa. “El missatge havia d’entendre’s bé, i per això necessitava una imatge molt senzilla, clara i contundent, que tingués força”. explica des del seu estudi de Madrid, aplicant la lliçó que va aprendre dels seus anys de disseny publicitari. 

Autora del recent ‘Pulse enter para continuar’ (Apa Apa 2018, que ara l’hi publicarà als Estats Units Fantagraphics) i del cartell del pròxim saló del còmic de Barcelona, que presentava fa tres setmanes, ple de detalls i amb omnipresència de figures femenines, tenia clar que per a la portada del diari havia d’aconseguir “una imatge icònica d’una sola dona que representés totes les dones del planeta”. Volia que “la seva expressió anés de revolució i no d’agressivitat”, recalca, i va visualitzar una dona a punt de mossegar una poma, que en realitat és el planeta Terra. “Simbolitza que les dones podem menjar-nos el món, que aquesta revolució no l’aturarà aquesta part privilegiada de la societat que no vol que aconseguim la igualtat, que no tornarem a l’època del franquisme o d’‘El conte de la serventa’ [novel·la de Margaret Atwood, adaptada en sèrie televisiva], en què les dones només serveixen per procrear, que no tornarem enrere, que no permetrem que desfacin tots els avenços socials aconseguits”, apunta amb convenciment Galvañ, assenyalant, a més, l’ús d’“uns colors primaris molt saturats, més brillants de l’habitual, que busquen cridar l’atenció” i que donen com a resultat un conjunt de blau, magenta, verd, groc i... violeta rosat, símbol del feminisme. 

Dones en el còmic i la il·lustració

Va estudiar Belles Arts, va ser directora d’art en agències de publicitat i ha treballat per a ‘The New Yorker’, ‘The New York Times’ o ‘Il Corriere della sera’, ha creat imatges per a festivals de còmic, participat en antologies i revistes com ara ‘Voltio’, comissariat exposicions i impulsat el portal digital Tik Tok per descobrir nous talents. Després d’una dècada abocada al còmic i la il·lustració, admet Galvañ que en aquests dos mons les dones hi han estat “des de sempre” i que el problema és “la invisibilitat”. “Avui sembla que hi hagi molta igualtat, perquè el moviment ens ha fet més visibles, i part del mercat ho està aprofitant: no parem de veure títols com ‘Noies que dibuixen’”. Però la realitat és una altra, avisa: “Segons una estadística recent, les il·lustradores cobren un 40% menys que els il·lustradors. I, com passa sovint en la moda, la cuina o l’art, els més famosos acostumen a ser homes”.  

En el còmic, recorda, “domina la tradició masculina”. No oblida que la majoria d’autors consagrats són homes, ni casos objectius com la polèmica, seguida de boicot, del 2016 en el Gran Premi del festival de còmic d’Angulema (França), on entre els 30 nominats no hi havia cap dona (aquest any l’ha guanyat una, la japonesa Rumiko Takahashi), o el fet que Galvañ és la segona autora d’un cartell del saló de Barcelona en 37 edicions. El 2010 ho va ser Ana Miralles, que l’any anterior, en el mateix festival, s’havia convertit en la primera dona a guanyar el Gran premi a una carrera.

    

El fanzín i l’autoedició

No obstant, celebra que “l’auge del manga hagi captat molt públic femení” de la seva generació “i moltes autores, que han començat a dibuixar sota la influència de la historieta japonesa”. I també la paritat més gran que hi ha en el món dels fanzín i de l’autoedició en què s’ha prodigat, en el qual continua treballant i que no deixa de reivindicar. “Són formats on prioritza la absoluta llibertat, on pots ser incorrectíssim, perquè els polítics i els grans mitjans no saben ni que existeixes. Tens un lector molt diferent del de la indústria més comercial, els mateixos autors en som els lectors. I no tens la pressió de si vens o no, perquè ho penses per intercanviar en festivals. Hi ha joves que fan fanzins per donar-se a conèixer i després professionalitzar-se, però també n’hi ha que només volen abocar-hi la seva creativitat”, explica aquesta assídua de festivals de còmic independent, com ara Tenderete, Gutter Fest o el GRAF (que aquest cap de setmana aterra a la Fabra i Coats de Barcelona).

Notícies relacionades

Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme

Barcelona, capital de la innovació social

Però és conscient que ha arribat a un nou públic amb ‘Pulse Enter para continuar’, cinc historietes semillargues autoconclusives en què l’última les enllaça totes, “ambientades en universos fantàstics i de ciència-ficció que parlen de coses mundanes i properes, però també oníriques”. Ara, sense abandonar el fanzín ja treballa en un còmic llarg. Amb una trajectòria d’influències de la ciència-ficció (Asimov, Le Guin, Arthur C. Clarke, Lem o el cine d’‘Alien’), de l’anime, del còmic de Moebius, Daniel Clowes o ‘Akira’, però també de les avantguardes artístiques del segle XX, la Bauhaus i el constructivisme rus, Galvañ fuig del virtuosisme detallista, del comercial i l’ortodòxia, perquè creu que “l’important és saber crear històries i idees i saber arribar a les persones, comunicar-los alguna cosa”.

Transmetre sentiments

Per a això –convençuda que “l’estil surt sol, no es crea. No es pot forçar perquè sinó t’estàs tallant les ales de la creativitat”– utilitza sovint el dibuix geomètric, personatges poc expressius, descaricaturitzats, amb tendència a la fredor. “Perquè és amb els diàlegs, el color i les situacions amb el que vull transmetre sentiments. Al còmic i la il·lustració encara hi ha un sector conservador. En època de Picasso ja hi va haver problemes amb això... ¿Per a què copiar la realitat si l’important és transmetre alguna cosa i pots fer-ho amb un dibuix imperfecte. És igual que en la música, on una veu trencada pot fer sentir més que una de perfecta”.