Koldo Serra: "El 'thriller' sempre ha sigut molt masculí, per això volia dones fortes a '70 binladens'"

Fa vuit anys, el director Koldo Serra (Bilbao, 1975) va preguntar a uns amics guionistes si tenien alguna bona idea en clau de ‘thriller’. Li van parlar d’una història d’atracaments de bancs i ostatges que havien titulat '70 binladens'. Amb això ja en tenia prou. “Amb aquest títol ja volia rodar-lo”, rememora avui l’inquiet cineasta basc. Després d’un llarg i intricat procés de producció, Serra ha pogut finalment estrenar la seva crònica d’un robatori bancari que es torça, un efectiu còctel d’humor negre i acció que protagonitzen Emma Suárez, Nathalie Poza i Hugo Silva. Els ‘binladens’ del títol, per cert, fan al·lusió als bitllets de 500 euros, que reben aquest sobrenom perquè tothom sap que existeixen però ningú els ha vist.

Hi ha moltes pel·lícules de robatoris a bancs. ¿Què creu que aporta '70 binladens’ al gènere?

He volgut fugir de l’atracament hipertecnològic, dels cops perfectes del tipus ‘Ocean’s eleven’, d’informàtics entrant a ‘hackejar’ el sistema, de gent penjant-se de cordes. Volia fer una pel·li d’atracaments, però d’atracaments d’estar per casa, amb un aire costumista, en una oficina de barri, amb dos lladres de pa sucat amb oli, una ostatge que necessita 35.000 euros en 24 hores i uns policies que semblen de veritat, no putos amos com en les pel·lícules americanes. Vindria a ser una mica com ‘Tarde de perros’ [de Sydney Lumet], però amb l’atmosfera castissa de ‘La estanquera de Vallecas’ [d’Eloy de la Iglesia].

El repartiment és un dels grans actius del film, a estones una autèntica peça de càmera.

El millor era deixar-los fer. Que el director no s’hi fiqués. La penya era tan bona que era millor no distreure’ls, no fos que la cagués. La veritat és que tenir dues de les últimes guanyadores del Goya a la millor actriu cara a cara [Emma Suárez i Nathalie Poza] imposava respecte, però ha sigut una experiència al·lucinant. I molt afortunada. No és fàcil poder ajuntar estrelles d’aquest nivell, però la sort ha sigut que tot estava molt planificat i hem pogut rodar de forma cronològica, així que els nou actors han estat disponibles durant tot el rodatge.

Dona el protagonisme gairebé total a les dones. ¿Creu que ha canviat la presència de la dona en el cine en els últims anys?

M’agrada que a '70 binladens’ les autèntiques protagonistes siguin dones fortes, perquè el ‘thriller’ sempre ha sigut fonamentalment masculí. En el cine espanyol, des de ‘Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto’ [d’Agustín Díaz Yanes] no s’havia tornat a fer cap ‘thriller’ amb protagonistes femenines. Pel que fa a l’altra cosa... Crec que estem vivint un canvi en què per fi veiem directores, compositores, directores de fotografia... Abans semblava que en un rodatge només hi podia haver dones a maquillatge, perruqueria i vestuari. A '70 binladens' hi havia dones al capdavant de la direcció d’art i del so. I les productores són dones.

Vostè va començar molt fort el 2006 amb la seva ‘opera prima’, ‘Bosque de sombras’. Després va estar gairebé 10 anys sense estrenar fins a ‘Gernika’ (2016). ¿Per què li va costar tant tornar a rodar?

Va ser molt bèstia debutar en una pel·lícula amb Gary Oldman, Virginie Ledoyen i Paddy Considine. Estava convençut que la segona pel·lícula cauria molt aviat, però no va ser així. He estat deu anys de la meva vida esperant.... No he parat de pencar, fent televisió i  videoclips, de tot, però res de cine. Aixecar pel·lícules en aquest país és un puto miracle. Em van caure diversos projectes quan hi estava molt a prop. Però va sorgir en el seu moment la possibilitat de fer ‘Gernika’ i, curiosament, això va servir per poder reactivar el vell projecte de ‘70 binladens’. He trigat deu anys a fer la meva segona pel·lícula i menys de dos a fer la tercera.  A veure si agafo embranzida, perquè no estic per esperar deu anys més. Ja tinc una edat.

Ara està treballant per a Netflix, rodant capítols de la tercera i quarta temporades de ‘La casa de papel’. 

És veritat. De fet, em vaig incorporar a la sèrie deu dies després d’acabar la pel·lícula... Dues històries d’atracaments, sí, però no tenen res a veure ni a nivell de to ni de posada en escena. Jo soc molt de consumir cine en sala, però la veritat és que gràcies a les plataformes també es fan coses que d’una altra manera no es farien.

Notícies relacionades

'70 binladens': atracaments i urgències

Desfer-se del complex d'inferioritat

El cine basc sembla viure un bon estat de salut. ¿Té la mateixa percepció?

Hi ha molt caldo de cultiu quant a tècnics, elèctrics, càmeres i directors de fotografia. I quant a directors, és clar que hi ha una nova generació que va forta. Jo no m’hi incloc perquè ja tinc una edat, però, vaja, hi ha la productora Moriarti, de Jon Garaño i José Mari Goenaga [responsables de ‘Loreak’ i ‘Handia’], i Paul Urkijo [director d’‘Errementari’]. Noves veus, i veus molt eclèctiques. I, per descomptat, els clàssics: Álex de la Iglesia, Daniel Calparsoro... Són ja diverses generacions convivint, i això fa molt.