Les crítiques de totes les estrenes de cine de la setmana: 'Capitana Marvel', 'Mula', '70 binladens'...

¿Penses anar al cine aquest cap de setmana? Aquí tens les crítiques de totes les estrenes del 8 de març del 2019, a càrrec delscrítics de cine d’EL PERIÓDICO, Quim Casas, Nando Salvà i Beatriz Martínez. Destaquen les estrenes de ‘Capitana Marvel’, ‘blockbuster’ superheroic amb càrrega feminista; ‘Mula’, del sempre noble Clint Eastwood; i ‘70 binladens’, ‘thriller’ d’atracament rònec que Koldo Serra, el seu autor, defineix com una barreja de ‘Tarde de perros’ i ‘La estanquera de Vallecas’.

'Mula': Clint Eastwood en un país hipotecat

Clint Eastwood no es dirigia a si mateix des de feia 10 anys, quan va interpretar l’exveterà de la guerra de Corea que viu en un barri de Detroit atapeït d’immigrants asiàtics a 'Gran Torino'.

Després va encarnar un veterà observador de beisbol a 'Cop d’efecte', però aquell film estava dirigit per un altre, pel seu productor habitual Robert Lorenz. Ara torna a posar-se als dos costats de la càmera, als dos costats del mirall que reflecteix l’Amèrica canviant que ha conegut el director i actor, per donar vida a un altre veterà de Corea que acaba convertint-se en mula d’un càrtel de la droga mexicà.

A 'Gran Torino', el protagonista estava jubilat i havia perdut la seva dona. A 'Mula' també està jubilat, però porta anys separat de la seva dona –i de la seva filla, un dels temes vectors d’Eastwood en les dues últimes dècades, les complexes relacions generacionals–, es dedica a l’horticultura i està a punt de perdre la seva casa. Per això acaba convertint-se en mula de càrrega dels narcotraficants. Per la seva edat no desperta sospites i pot anar d’un lloc a l’altre amb la seva camioneta sense que la policia pensi ni tan sols a parar-lo.

Eastwood parla d’un país en fallida (moral, social, econòmica) a través d’un personatge hipotecat i amb deutes que no pot assumir. No és un relat en absolut amable. El cineasta ha realitzat una operació similar a la de 'Sense perdó', quan va decidir fer reposar el guió i no portar-lo a la pantalla fins que ell pogués encarnar, per físic, al vell i desencisat pistoler protagonista. Ningú com Eastwood podria ser ara Earl Stone, l’ancià inspirat en Leo Sharp, que va treballar per al càrtel mexicà de Sinaloa pels mateixos motius.

La interpretació d’Eastwood  ennobleix el film en el sentit que li atorga una doble ració de veritat: la del físic de l’actor (que el pròxim maig farà 89 anys) i la de la seva mirada cada vegada amb menys prejudicis sobre els Estats Units. Una altra doble mirada, també la del director i la de l’actor dirigit per si mateix. No és una pel·lícula sorprenent, però si un film útil. 

‘Cold november’: Reflexió pacífica

Aquesta és una pel·lícula sense complexos, un drama desmesurat (un drama ben gran) que assumeix el seu to exacerbat des del primer moment en relació amb els avatars del seu protagonista masculí. El film procedeix d’una cinematografia balcànica naixent, la de Kosovo, i al presentar-la, el seu director, Ismet Sijarina, va dir que hauríem de fer més pel·lícules sobre les guerres i menys guerres. És un film útil perquè mostra una realitat silenciada tot i que no tan remotament allunyada dels temps actuals, quan les autoritats iugoslaves, el 1990, van cancel·lar l’autonomia de Kosovo i van liquidar el seu Parlament mentre la ciutadania es manifestava pacíficament. 

‘70 binladens’: Atracaments i urgències

Després d’un 'thriller' rural i superficial ('Bosque de sombras’) i una forçada reconstrucció del bombardeig a Guernica ('Guernika'), el director Koldo Serra realitza un altre gir dràstic per relatar la tensa situació que es produeix en una entitat bancària durant un intent d’atracament. 70 binladensés com s’anomena col·loquialment els 35.000 euros que la protagonista necessita urgentment, i això la porta a demanar un préstec, i això a estar en el cor de l’atracament. Serravaria constantment de registre (un llarg monòleg, un intens pla seqüència, tocs gairebé de sainet) com si no acabés de trobar l’estil definit per al film.

'Las herederas': Primavera a la tardor

En el seu primer llargmetratge, el paraguaiàMarcelo Martinessiretrata una dona gran que, després d'estar anys tancada en si mateixa i per a la seva pròpia sorpresa, veu com l’adversitat li proporciona una oportunitat per obrir-se al món. La pel·lícula l’observa de forma pausada i acurada, parant atenció als detalls del seu hermètic món, i en el procés aconsegueix generar abundants dosis d’empatia. En paral·lel a aquest estudi psicològic, a més, la pel·lícula ofereix afilats comentaris sobre les desigualtats socials a Asunción, el precari privilegi que les distincions de classe proporcionen i la permanència del desig sexual.

‘La dona de la muntanya’: Conflicte d’interessos

Retrat d’una ecoterrorista de mitjana edat obligada a posar en dubte allò en què creu quan descobreix que el seu somni de ser mare finalment podrà fer-se realitat, la segona pel·lícula de l’islandèsBenedikt Erlingssonintenta ser moltes coses, de la faula mediambiental a l’epopeia de supervivència passant per la investigació ètica i fins i tot per la comèdia slapstick. En tot cas, el cineasta se les enginya per equilibrar totes aquestes modalitats amb eficàcia, abandonant gradualment el to entremaliat per anar adquirint més profunditat emocional i política, i plantejant interrogants sobre els motius de l’activisme i el conflicte entre el confort i els ideals.

‘La noche devora el mundo’: Tot sol amb l’apocalipsi

L’òpera prima de Dominique Rocher no és cine de zombis tot i que hi apareguin zombis; presta menys atenció a la matança causada per aquestes criatures que a les qüestions existencials plantejades per ella. Aparentment inspirada en títols com ‘Soy Leyenda’ i ‘Náufrago’, contempla el supervivent d’una pandèmia de morts vivents mentre es parapeta en un edifici i estableix rutines per resistir físicament i mentalment, i en el procés mostra molt més interès en la psicologia que en l’acció. Com a resultat, 'La noche devora el mundo' esdevé un ombrívol estudi sobre l’aïllament i la solitud i sobre la diferència entre viure i sobreviure, i el retrat més inquietantment realista d’una situació impossible.

‘Capitana Marvel’: Feminisme pop de fa 20 anys

El cine es compon d’imatges, però també d’idees i de discursos. En aquest sentit, la factoriaMarvel, s’ha anat emmotllant a la perfecció a la dictadura dels temps, convertint-se en precursora de modes comercials i ara també en vehicle d’exigències socials. Van començar imposant el seu segell a través d’una cinètica desmesurada i buida que funcionava per acumulació, fins i tot que es van adonar que més no sempre significava millor i van apostar per l’originalitat tant estètica com narrativa perquè cada episodi tingués una entitat pròpia i independent. A‘Black Panther’van aconseguir unir risc, espectacle visual i un fort substrat polític, no obstant, a‘Capitana Marvel’l’únic que importa de veritat és el contingut ideològic, és a dir, remarcar que ens trobem davant d’una història d’apoderament femení a l’era delMeToo.La resta, importa poc. A nivell visual resulta predictible i vulgar, conté greus problemes de ritme, les seves escenes d’acció són poc imaginatives i la seva estètica del noranta resulta impostada, tot i que servirà per elevar el nivell d’endorfines nostàlgiques de la Generació X gràcies a la inclusió de ‘hits’ de bandes femenines, com ara Garbage, Hole i Elastica.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El resultat no deixa de ser agredolç, potser perquè es tracta d’un personatge inspirador d’una gran ressonància simbòlica que mereixia alguna cosa més que un tercer acte que posés de relleu que la seva veritable força procedeix de totes aquelles vegades que ha hagut d’aixecar-se per acabar trencant els lligaments que la mantenien sotmesa als designis de l’heteropatriarcat. La rotunditat d’aquest moment queda diluïda en un conjunt poc estimulant, que segurament hauria sigut modern per a les nenes de fa 20 anys, però que ara es limita a intentar vendre una important reivindicació a través de la fórmula d’un caramel pop prefabricat.

'Háblame de ti': No hi ha paraules

Obsessionat per la feina i pare absent, el director executiu d’una empresa automobilística és víctima d’un vessament cerebral que li causa una pèrdua de la memòria i la capacitat per a la parla i el porta a reconsiderar la seva vida: gràcies a una amable terapeuta, l’home odiós es convertirà en un bon tipus. Mentre orquestra aquesta història tan previsible de redempció, el director Hervé Mimran no només cau en inconsistències narratives òbvies i en el sentimentalisme més fàcil; mentre d’una banda fingeix condemnar els excessos del neoliberalisme, de l’altra no aconsegueix amagar el seu menyspreu a col·lectius com els funcionaris i els joves.