Pablo Escobar: de narcotraficant a icona pop

Alguna cosa ha passat amb Pablo Escobar, el narcotraficant que va omplir de cocaïna els carrers dels EUA, el criminal que va declarar la guerra a l’Estat colombià, que va sembrar el terror entre la població del seu país, que va posar bombes a tot arreu, que les va posar indiscriminadament, que va pagar per cada policia que moria assassinat, que a finals dels 80 va ser declarat el delinqüent més buscat. Alguna cosa ha passat i és que han transcorregut 25 anys des que va caure abatut a una teulada de Medellín, i en aquest temps ha completat un inquietant trànsit de persona a personatge: primer va ser la literatura, després el cine, després la televisió, després ‘Narcos’ –és un capítol a part–, i ara és una cara estampada en samarretes que joves de tot el món exhibeixen com si fos una mena d’heroi, un ídol, algú amb qui identificar-se, com ho va ser al seu dia un altre celebèrrim llatí: el Che Guevara. ¿Ha reemplaçat un narcotraficant assassí a un rebel idealista com a icona de Llatinoamèrica? La resposta és trista. La resposta és que sí.

Tot va començar a Colòmbia. Després d’una sèrie de biografies fallides, el 2001 va aparèixer a les llibreries ‘La parábola de Pablo, auge y caída de un gran capo del narcotráfico’, el llibre del periodista, escriptor i alcalde de Medellín Alonso Salazar que va reconstruir amb detall no només la vida d’Escobar sinó el seu context –Medellín–, i les pràctiques que van envoltar la seva activitat mafiosa com la corrupció i el sicariat. Més de 300 entrevistes i cinc anys d’investigació van donar com a resultat un retrat exhaustiu –potser definitiu– del que era conegut com 'El Patrón', i van fonamentar tot el que va venir després: sobre el llibre de Salazar es va construir el guió de la sèrie d’èxit colombiana ‘Escobar, el patrón del mal’, que més tard va donar lloc a la sèrie de Netflix, que va ser la que va entronitzar internacionalment i definitivament el personatge. No al criminal, no a l’home que manava posar bombes en avions i centres comercials, sinó a l’heroi que es va sobreposar a la pobresa, al sistema, que va vèncer un Estat, que era bon fill, bon pare, una mica malvat, ben mascle al llit. Un tipus ‘cool’.

"Es produeix un trànsit de la icona popular, que és el que Escobar és a Colòmbia, a la icona pop, que és en el que el van convertir els ‘gringos’ i els europeus –diu el crític de televisió, professor de la Universitat dels Andes de Bogotà i responsable del projecte ‘Narcoestètiques’ Omar Rincón. O dit d’una altra manera, hi ha dues adoracions. Aquí l’adora un sector de la societat perquè és un home pobre i sense estudis, sense connexions, sense poder, que sorgeix del no-res i derrota els oligarques i l’Estat, però als europeus i els nord-americans això no els diu res, ells se l’apropien com una icona pop". Barcelona, com qualsevol altra ciutat turística europea, produeix senyals que indiquen que està en aquesta freqüència: a les botigues de records de la Rambla, al costat de les samarretes de l’equip de la ciutat o les del drac del parc Güell és fàcil trobar les que estan estampades amb la famosa foto de la fitxa policial del narco colombià. Surt jove, somrient, guapo d’una manera llatinoamericana, investit amb aquesta maldat atractiva que produeix somriure sobre la combinació numèrica del capturat.

Desposseït de la seva maldat

Un criminal sense escrúpols que esdevé icona pop forçosament ha de passar per un procés de rentat, o almenys un procés que faci acceptables les monstruositats perpetrades. Era fàcil i alhora difícil blanquejar Escobar: d’una banda era aquest gran criminal. Però també era un gran populista, algú que va saber guanyar-se el favor de molta gent: amb dons, amb barris que construïa per als més pobres, amb el seu delirant programa ‘Medellín sense tuguris’. "Ja Escobar tenia una aurèola mítica quan va morir, no direm que era només un monstre i que tothom l’odiava: moltes persones l’estimaven i l’admiraven, no s’ha d’oblidar la multitud que es va congregar en el seu enterrament, i que volien obrir el taüt, en fi –diu l’escriptora colombiana Piedad Bonnett. El que després va fer la televisió va ser aprofitar això. La sèrie colombiana li va treure la seva condició malèfica, va ser una sèrie molt poc crítica o que no va posar els èmfasis on ho hauria d’haver fet. La gent jove que no va viure aquella època terrible de Colòmbia pot perfectament dir: ‘Mira, aquest tipus és un ‘bacán’, tot el que va fer’".

Un segon i imprescindible rentat va tenir lloc quan el ‘capo’ va ser transportat com a producte de consum audiovisual al món desenvolupat. Aquí, tot i que d’una altra manera, també les condicions estaven servides. Segons la mexicana Beatriz Patraca, antropòloga de la UAB, "la cocaïna arriba literalment tan blanquejada a Europa que respecte al fenomen del narcotràfic només hi ha dues coses, el consum i el blanqueig. No hi ha morts, ni càrtels, ni corrupció, ni guerra. Arriben les parts més còmodes, les que menys implicacions morals tenen". En aquestes condicions, adoptar i sentir simpatia pel personatge de Netflix –el personatge, no la persona– és molt més fàcil. "I no s’ha de desdenyar la necessitat folklorista que satisfan als països desenvolupats aquests personatges pop com Escobar, com Frida Khalo..." O, com diu Bonnett: "Permeten perpetuar la visió pintoresca sobre el tercer món. Els ‘gringos’ treballen en el personatge ‘kitsch’, que és una mirada que aquí no hi és, perquè aquí no ens mirem com a tercer món, i per tant ens mirem sense ironia”.

"Tots els que han viscut de construir imatges positives dels narcotraficants tenen una responsabilitat en això", diu la hispanista i pedagoga sueca Inger Enqvist, que fa 10 anys va publicar a Espanya ‘Iconos latinoamericanos’, un llibre en què al costat de Fidel Castro, el Che Guevara, Carlos Gardel, Frida Khalo i Maradona, entre d’altres, incloïa Pablo Escobar. "I ha passat a tots els nivells, també el literari: fa uns anys no hi havia autor llatinoamericà que no escrivís una novel·la sobre un tirà. Ara tots tenen la seva novel·la sobre el narco".

Els dolents estan de moda

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per descomptat, res d’això seria possible sense comptar amb una pulsió elemental ¿de l’espectador?, ¿de l’ésser humà?: la fascinació pel dolent. "En la construcció ficcional de la vilesa sempre hi ha un atractiu, el que produeix el mal, la part fosca. La ficció li proporciona atributs de consum, del que està de moda", diu Patraca. Per a Rincón, "Escobar és l’heroi perfecte per al tipus de personatge que han posat de moda les sèries modernes, els subjectes foscos que fan por per la seva foscor, que fan el capitalisme a la seva manera. Aquest és l’heroi del nostre temps i Walter White en seria l’exemple més clar". Les sèries, tant la colombiana com la de Netflix, no han fet soles la feina: el cine també hi ha posat de la seva part, ha explotat i construït el personatge, ha apuntalat la iconografia: Benicio del Toro va ser Pablo Escobar a ‘Escobar, paraíso perdido’, Javier Bardem va ser Pablo Escobar a ‘Loving Pablo’. En són només dos exemples. Un quart de segle és prou temps per modelar el relat i el seu personatge principal, i convertir-los en una cosa apta per al consum.

Perquè d’això es tracta: de consum. Una icona és una cosa que es consumeix. És possible que en una societat menys entregada als valors del capitalisme la història hagués sigut diferent, però abans de ser icona popular i després icona pop, Escobar va ser un producte de consum. El seu propi fill, Juan Pablo, va posar en marxa la que és avui la principal empresa de samarretes de Pablo Escobar, Escobar Henao (són els seus cognoms), el lema de les quals, sense cap ironia, és ‘En la pau confiem’. Si hem de jutjar pels dissenys, fa l’efecte que va escorcollar a fons entre els documents del seu pare: hi ha model ‘Llicència de conducció’, model ‘Passat judicial’ (certificat de penals), model ‘Llibreta d’estalvis’, ‘Carnet d’universitat’, ‘Targeta de crèdit’, etcètera. No fa falta dir que ha sigut àmpliament criticat. "Escobar –diu Rincón– continua sent un excel·lent narco fins i tot després de mort. Els narcos són màgics, produeixen diners, tot el que toquen ho converteixen en or, i tots n’han tret diners d’ell: el seu fill, ara la seva dona amb les seves memòries, Netflix..." Així es construeix una icona.