Chiquito de la Calzada: de la 'pradera' a les estrelles

Chiquito de la Calzada actuava al ‘tablao’ El Jaleo de Torremolinos, de la llegendària ‘bailaora’ Mariquilla, quan una nit va aparèixer un paio americà anomenat Steven que volia ser director de cine. Es van avenir molt i se’n van anar de festa fins que Chiquito, completament pet, es va adonar que havia perdut les claus de casa. "Mi casa, mi casa", balbotejava el ‘cantaor’ mentre assenyalava al cel amb el dit índex. "'I have a great idea, Chiquito", li va contestar el noi americà, també piripi. El tal Steven era, per descomptat, Spielberg i aquest epifànic dit al cel va ser la sorprenent gènesid’’E.T.,  l’extraterrestre'. O potser no va passar així, i l’anècdota és només una invenció. Com la que assegura que va ser Chiquito qui va ensenyar aMichael Jackson a ballar el 'moonwalk' al ‘tablao’ El Chinitas de Málaga. Però què més dona que siguin veritat o siguin boles aquestes històries de Chiquito, perquè “el millor humorista que ha trepitjat aquesta terra”, segons el seu biògraf, l’il·lustrador barceloní Sergio Mora, mereix que la seva prodigiosa vida i obra siguin glossades en gran i sense que les cotilles del realisme ens aixafin la guitarra.

Basant-se en fets reals, però preparant-los amb grans i hilarants dosis d’imaginació, Mora idealitza el mestre de l’humor inenarrable, ‘fistro’ i pecador, en l’acabada de publicar ‘Las legendarias aventuras de Chiquito’. Una biografía ilustrada' (Temas de Hoy). "Chiquito era una peça única. Segurament hi ha hagut humoristes més genials, com Groucho Marx o Andy Kaufman, però Chiquito és peça a part. Ell no era un professional ni un estudiós de l’humor. El seu fort era l’humor per l’humor, sense la menor pretensió intel·lectual. Transmetia una cosa que em sembla molt bonica", explica Mora sobre Gregorio Sánchez Fernández  (Màlaga, 1932-2017), nom real del rei de l’humor absurd, formidable narrador el contingut del qual sempre va importar menys que la forma: els acudits llargs sense nus argumental, els allargaments fònics, els neologismes, aquesta manera de caminar d’un costat a l’altre de l’escenari subjectant-se les lumbars, fingint tenir dolors. "¿Te das cuen?". Només de veure'l, o recordar-lo, ja et ve el riure. "Era un ésser màgic, un ésser de llum, com de les estrelles", afirma Mora.

Després de la mort de Chiquito

L’il·lustrador barceloní, guanyador del Grammy Llatí al millor disseny el 2016 per 'El poeta Halley' de Love of Lesbian, es va embarcar en la biografia il·lustrada de Chiquito poc després de la mort de l’artista. "No me'l podia treure del cap", recorda. "Calia ressuscitar-lo, i aviat. El necessitem. És sa encomanar-se d’ell. Vivim un ambient una mica revolt i, en fi, Chiquito et transmet molt afecte, molta autenticitat. Dius Chiquito i a la gent se li obre el cor. No ens podia deixar sols", evoca Mora. L’il·lustrador recorre a un àlter ego, el prodigiós ‘palmero’ i ‘cantaor’ japonès Arito Katana, propietari d’un restaurant de sushi a Barcelona, per enfilar la biografia de Chiquito: pel que se’ns explica al llibre, tots dos s’haurien conegut, i travat profunda amistat, al Tablao de Tòquio, ciutat on Gregorio va viatjar a començaments dels 70 portant el seu art i la seva gràcia sota l’exòtic pseudònim de Chiquito San.

És Katana qui relata la història del seu amic (i la seva pròpia, tan al·lucinant, o més, que les mateixes aventures del còmic, ja el veuran), preparada amb fabulosos apunts autobiogràfics del mateix Chiquito que Mora ha escrit reproduintl’inconfusible estil verbal del geni malagueny: "Japón es un hormiguero, por la gloria de mi padre. Aquí, andando, puedes llegar tres días tarde a la casa. Japón es un país muy bonito, pero se mueve mucho. Todos los terremotos del mundo están metidos aquí".

Escassa bibliografia prèvia

"El personatge de Katana és el que em va fer llançar-me al projecte. Jo volia fer el llibre, però no trobava la manera d’explicar la vida de Chiquito, perquè jo no soc ni escriptor ni biògraf. De fet, aquest és el meu primer treball narratiu. Tot es va aclarir quan vaig veure que a través de Katana podia explicar la història de Chiquito mitjançant la ficció, jugant amb el llenguatge, ajuntant dos universos impossibles. I allà, al terreny de les barreges impossibles, jo em moc bé", relata Mora, que es declara fan però no expert canònic en Chiquito, la qual cosa, confessa, li ha permès llançar-se a l’aventura amb escàs rigor biogràfic, però més llibertat creativa.

"Hi ha poca bibliografia, la veritat. Existeix un llibre de Vicente Pitarch, que era un amic pròxim de Chiquito i on no hi ha fantasia ni ficció que valgui. El vaig intentar aconseguir, però va ser impossible. Però crec que va ser millor, perquè d’haver-lo llegit m’hauria marcat massa el rumb. Així que em vaig posar a buscar per altres vies", explica Mora. Va recopilar dades i més dades en les moltes entrevistes a Chiquito que va trobar a Youtube, i es va quedar amb les anècdotes més icòniques que s’anaven repetint.

Per exemple: aquells temps de penúria a la Màlaga dels anys 40, en plena postguerra, en què Chiquito ja va cantar des de petit. "Ho feia molt bé. Li trencava els cors a tothom, jo cantava que era un fenomen", evoca l’humorista. O els seus anys joves a Torremolinos, en l’època daurada de la Costa del Sol, al ‘tablao’ de Mariquilla; temps també durs, en què "tenia feina cada dia, però o no cobrava, o cobrava el mínim". O, per descomptat, la seva temporada al Japó, on va viatjar aprofitant el 'boom’ del flamenc al país oriental: "Jo vaig estar-hi dos anys i ho vaig passar bé i malament, però com Espanya no hi ha res. Aquesta gent menjava peix cru i fins i tot gos pecador. Al Japó, per menjar mig regular cal ser cinturó negre".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Als 80, Chiquito es va instal·lar a Madrid. El seu nom va començar a fer-se conegut entre rics i empresaris que el contractaven per a festes i convencions. El 1985, va aparèixer com a ‘palmero’ en un episodi de 'Vacaciones en el mar'. "Em van posar a cantar davant d’un ventilador d’aquests. ¡Ojú! Era tan fort que gairebé m’arrenca la camisa", evoca Chiquito, el moment de màxima glòria del qual estava encara per arribar: seria a començaments dels 90, quan el productor i director Tomás Summers el descobriria amb 62 anys i el contractaria per al programa 'Genio y figura' d’Antena 3. La resta, com se sol dir, és història, amb les desbordants mels de l’èxit en forma de programes televisius d’humor i pel·lícules de culte extravagant com ‘Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera’ fins i tot amb uns ‘snacks’ de Matutano anomenats Fistros amb la cara de Chiquito impresa a la bossa.

Per a Mora, no obstant, l’episodi més decisiu en la història de Chiquito és la meravellosa història d’amor que va mantenir durant més de 50 anys amb la seva dona, la Pepita, que va conèixer mentre ella treballava com a ballarina alTeatro Chino de Manolita Chen. “Sempre, tret d’en el periple japonès de Chiquito, van estar junts. Van ser com Dupont i Dupond. Eren un equip”. La Pepita va morir el 2012 d’un infart fulminant. Chiquito, per desgràcia, ja mai seria el mateix i, cinc anys després, gairebé retirat de l’escena, ens va deixar. “Avui més que mai ens fa falta l’energia de Chiquito. Era un pota negra”,sentencia Mora.