Terry Gilliam: «El Quixot entra en la teva vida i ja no en surt»

Els anys, les pel·lícules i els rodatges complicats passen, però Terry Gilliam, el que fos el membre nord-americà dels Monty Python i dirigís pel·lícules tan importants com ‘Brazil’, continua mantenint l’optimisme i la jovialitat per bandera. Aquest dimecres, a les 20.00 hores, presenta a la Filmoteca de Catalunya un altre dels seus films més importants, ‘Dotze micos’,dins de la retrospectiva titulada ‘Visionari quixotesc’. “És un bon títol”, ha comentat el cineasta. “És cert que molta gent pensa que he estat fent només de Quixot aquests últims 30 anys, però hi ha hagut moments àlgids i caigudes. Estic content d’haver sobreviscut a aquesta aventura, a diferència del mateix Quixot”.

Fa gairebé tres dècades queGilliamva començar a treballar en la seva particular recreació de la novel·la deMiguel de Cervantes. “D’aquests 30 anys, 20 els he passat a Espanya buscant localitzacions. Buscava festes, i una de les més memorables que vaig descobrir va ser la Patum de Berga”. Després d’un primer intent frustrat el 2000, quan va començar a rodar el film però la producció es va haver d’aturar a causa d’una sèrie de catàstrofes naturals i a l’hèrnia discal de l’actor que interpretava el gentilhome manxec, Jean Rochefort, Gilliam va poder fer realitat el seu somni l’any passat amb‘El hombre que mató a Don Quijote’.“És un personatge que una vegada entra en la teva vida, ja no hi ha manera que en surti”, assegura el director. I explica també com el defineix Tony Grisoni, el coguionista del film: “Diu que jo no soc el Quixot. La pel·lícula és el Quixot i jo soc el Sancho Panza”.

Un té la sensació que Gilliam viu instal·lat al seu món particular. No exactament com un nen que es nega a créixer, però si és un món de fantasia molt particular desplegada en títols com ‘Brazil’, ‘Els herois del temps’, ‘Les aventures del baró Munchausen’, ‘El rei pescador’, ‘El secret dels germans Grimm’, ‘L’imaginari del doctor Parnassus’ i ‘Teorema zero’. “La imaginació és essencial per sobreviure al món”, reivindica Gilliam. “Em nego a veure el món com ens el presenten els mitjans de comunicació. Potser no hagi crescut mai, però això, quan arribes a adult, et converteix en algú diferent”.

Gilliamrecorda la seva infància al camp, sense televisió, submergit en la naturalesa i amb la ràdio i els llibres com a úniques influències exteriors: “Això em va donar un gran optimisme i la capacitat per meravellar-me... ¡però només els dilluns, la resta de la setmana és una merda!”.

“El mateix film i una una altra vegada”

El director assumeix que les seves pel·lícules s’assemblen entre si: “La meva dona m’acusa de fer el mateix film una vegada i una altra canviant només el vestuari”, explica de forma ben divertida. “Una de les coses que uneix totes les meves pel·lícules és que els personatges es neguen a acceptar els límits de la realitat”. Són, en definitiva, un reflex de si mateix. Ino claudica mai davant de les adversitats: “Totes han tingut problemes per finançar-les, rodar-les i estrenar-les, però han aconseguit sobreviure amb el temps”. Com ell mateix, un supervivent nat al món mercantilitzat del cine.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Rememora la que continua sent la seva obra més imaginativa, influent i vigent avui dia, ‘Brazil’, que el 1985 va suposar la primera topada seriosa amb els productors. “Va ser la meva reacció al món que veia en aquell moment, i que el que vaig mostrar a la pantalla s’assembli cada vegada més al món actual no és culpa meva. El protagonista és castigat per la seva falta de responsabilitat, com els joves d’avui dia que viuen al seu món de somnis”. Brazil és una fantasia joiosa i alhora fosca. “Fa anys, estant de gira pels Estats Units per presentar una altra de les meves pel·lícules, vaig dir fent broma que volia portarGeorge W. Bush i Dick Cheneyals tribunals perquè ells havien tornat a crear una cosa molt semblant al ministeri autoritari que apareix al meu film”.

Avui Bush no és a la Casa Blanca, però no podia anar pitjor amb Donald Trump. ¿Té pensada Gilliam alguna pel·lícula que satiritzi el món actual? “Això és impossible. És l’època més depriment i s’ha obert la capsa de Pandora, pot passar de tot. ¿Com es pot satiritzar Trump, que ja és en si mateix una caricatura?”.