El gulag de Franco: 296 camps de concentració en els quals regnava l'horror

El trasllat en vagons de bestiar, la fam, els exèrcits de polls, xinxes i puces (que feien que la roba es mogués sola per terra, evocava un pres), les malalties (tifus, tuberculosi, sarna...), la falta d’assistència sanitària i de condicions higièniques, l’amuntegament, les humiliacions, el fred i la calor extrems..., les pallisses i tortures letals, els treballs forçats en molts casos, la por de morir en qualsevol moment... “Els treien les seves pertinences i la roba tot just arribar, els rapaven els cabells i els convertien en una massa amorfa i despersonalitzada que s’havia de moure a cop de patacada i renegar dels seus ideals i de les seves creences si no volien morir. Era un procés global de deshumanització dels presoners, que no eren considerats persones i eren tractats com a infrahomes i esclaus. Un antic presoner deia que se’ls tractaven pitjor que als gossos i les bèsties perquè a elles sí que els donaven bé de menjar”, explica el periodista Carlos Hernández de Miguel, parlant del resultat de l’exhaustiva investigació que ha abocat a ‘Los campos de concentración de franco’ (Ediciones B), que arriba aquest dijous a les llibreries i en què, a través d’arxius i testimonis de supervivents, documenta fins a 296 camps de concentració –14 dels quals a Catalunya–, considerats com a tals pel règim i oberts durant la guerra civil per aquella dictatorial “Nova Espanya”. Tal com avisava la Falange de Cadis a la portada del seu diari ‘Águilas’: “Crearem camps de concentració per a ganduls i facinerosos polítics; per a maçons i jueus; per als enemics de la Pàtria, el Pa i la Justícia”. 

I per ells hi van passar entre 700.000 i un milió d’homes, i també dones. Segons els franquistes, “una horda d’assassins i malfactors” que no mereixia la protecció del Conveni de Ginebra, i que, segons el psiquiatre de capçalera de Franco, Antonio Vallejo-Nájera, eren identificats com “malalts del gen roig”. Sobre seu “no hi pesava cap càrrec ni acusació ni condemna en ferm. Van ser presoners de guerra republicans, esquerrans (polítics i sindicalistes) o el mestre del poble...”, recorda el també autor d’un altre monumental i necessari assaig, ‘Los últimos españoles de Mauthausen’ (2015), del qual va sorgir ‘Deportado 4443’ ( 2017), amb el dibuixant Ioannes Ensis.  

"Fugir de l’ombra d’Auschwitz"

Al parlar de camps de concentració és impossible no pensar en l’extermini de Hitler, amb barracons envoltats de filats, o als gulags de Stalin. Les penalitats i les condicions citades van ser similars, però “convé fugir de l’ombra d’Auschwitz i evitar la comparació directa amb el nazisme –avisa Hernández– perquè pot semblar que davant la barbaritat de sis milions d’exterminats a les cambres de gas les víctimes de la resta de crims contra la humanitat siguin menys víctimes. Franco tenia les seves necessitats, les guerres van ser diferents i els camps del franquisme eren un sistema amb les seves pròpies peculiaritats. Volia exterminar-ne uns quants i reeducar la resta”. 

“Van ser improvisats i hi va haver desorganització, però la seva creació va ser premeditada”, constata l’autor, excorresponsal en conflictes com Kosovo, Palestina, l’Afganistan i l’Iraq. El primer camp es va obrir el 19 de juliol del 1936, tot just 48 hores després del cop contra la República, a Zeluán, a l’antic Protectorat espanyol del Marroc. “Ja a l’abril, el general Mola havia cridat a crear aquesta atmosfera de terror i a afusellar qualsevol persona amb vincles amb el Front Popular”. El camp més longeu va ser el de Miranda de Ebro (Burgos), que va tancar el 1947 i pel qual van passar 100.000 presoners. “Van ser una pota més, horrible i terrorífica, del sistema repressiu franquista”; les presons mereixerien un altre llibre. A mesura que els nacionals conquerien territoris anaven obrint camps en places de toros, espais esportius, convents i  monestirs, manicomis, fàbriques, magatzems, hipòdroms..., les condicions de vida i mort del qual depenien de l’arbitrarietat de cada oficial al comandament. 

Dels testimonis dels presos Hernández destaca diversos trets que els definien. “Un, la por de morir en qualsevol moment. El pànic als sorolls de nit, perquè si sentien que s’obria una porta significava que venien a buscar algún dels presoners per a una ‘saca’ i ser afusellats”. I de dia, de les visites de falangistes que buscaven venjar-se d’antics veïns i vídues a la caça dels presumptes assassins dels seus marits. El destí era el mateix, acabar mort en qualsevol cuneta.         

Dos, la gana i els seus efectes, “que descriuen, de forma descarnada”. Aigua negra de castanyes, aigua amb espines de peix i cucs, beure la pròpia orina... “Ens vam embrutir fins al punt de perdre tota dignitat humana”, recordava el pres José María Muguerza. Com a exemple, el cas que explicava Guillermo Gómez Blanco del gos llop que va portar, “per impressionar”, “un tinent molt a la usança de la Gestapo, amb fuet i ulleretes sense muntura”, i que en una distracció va desaparèixer. “¡Ens l’havíem menjat cru!”.   

I, tres, que a més de “llocs d’extermini també ho eren de reeducació, per aconseguir la submissió ideològica i mental”, perquè com deia Franco, el seu objectiu era “no només vèncer, sinó convèncer”, tot i que els seus mètodes només aconseguissin sotmetre i reafirmar el menyspreu dels presoners cap al règim. Cantar el ‘Cara al sol’ i altres himnes franquistes, formar diverses vegades al dia i fer la salutació feixista, misses i comunió obligatòries... Els presos, si sortien (impossible sense l’aval d’algun capellà, alcalde o polític feixista), havien de sortir “reformats”. Allà va jugar també un fonamental i nefast paper l’Església catòlica, exercint, denuncia Hernández, “un adoctrinament obligat i forçós per part dels sacerdots". Aquests "violaven el secret de confessió per obtenir informació dels presos i utilitzar-la contra els seus companys”. També hi va haver capellans botxins, com el pare Nieto, a l’illa de San Simón, a qui recordaven colpejant amb el seu bastó un afusellat agonitzant i cridant-li: “Mor, mor, roig impiu”.  

Notícies relacionades

Descobreix en aquest mapa interactiu on eren i com eren els 296 camps de concentració de Franco

Els oblidats de Mauthausen

La xifra de morts és difícil de concretar. La de 10.000 que es va atrevir a donar l’historiador Javier Rodrigo, que havia constatat al seu dia 188 camps, segons Hernández, es queda molt curta. “Ara, després de documentar només els morts en 15 dels 296 camps, ja en sumem 6.000”. No hi ha dades en registres ni en cementiris, es falsificaven les causes de les morts, la majoria segueixen, avui, en fosses comunes i cunetes, i molts, els considerats “enemics irrecuperables”, entre ells tots els oficials de l’Exèrcit republicà, van ser afusellats després de sortir del camp per ser sotmesos a consells de guerra i judicis sumaríssims sense garanties.   

Viure amb "por i vergonya"

Un d’aquells presos, Luis Ortiz, alliberat el 1943 i les paraules del qual tanquen el llibre d’Hernández, va morir la setmana passada als 102 anys. Deia que volia morir amb les botes posades i ho va fer, amb el missatge d’explicar als joves la veritable realitat del règim. “Durant la dictadura aquests homes que havien defensat les idees democràtiques, van viure amb por i vergonya perquè la societat identificava republicans amb criminals i assassins de capellans –lamenta el periodista. Els qui avui volen blanquejar el franquisme convé contestar-los amb dades perquè es recordi que en aquest país hi va haver un règim democràtic que va ser violentat per un cop feixista amb recolzament dels nazis i de Mussolini.