Ketama: «Venim d'una estirp, però no podem apropiar-nos del flamenc»

Ketama, el grup que als anys 90 va portar el nou flamenc al gran públic, reapareix després de 14 anys d’aturada amb la reedició remasteritzada i ampliada del seu disc més popular, ‘De akí a Ketama’ (1995) i una gira que recala aquest divendres a l’Auditori del Fòrum (21.00 hores, festival Guitar BCN, amb Dani Macaco com a convidat). Parlem amb els germans Antonio i Juan José Carmona, titulars del trio que completa el seu cosí José Miguel.

“Ens ajuntem perquè volem”, van dir fa uns mesos. Però, ¿va ser l’episodi clínic que va patir Antonio Carmona (una infecció en les vies respiratòries que el va portar a un coma induït) el que els va animar a decidir-se a ajuntar el grup?

(Antonio Carmona) Crec que sí. Aquella setmana que vaig estar en coma no sabia si me n’anava a l’altra banda, o si em quedaria en una cadira de rodes, o qualsevol cosa. Em podria haver afectat de qualsevol manera. Els tres vam reflexionar i vam prendre la millor decisió com la família Habichuela que som. Eren 14 anys sense les seves guitarres i em venia de gust.

Ketama va començar a caminar a començaments dels 80, en temps de la ‘movida’ madrilenya i nova onada. Eren un grup de flamenc renovador, i Mario Pacheco, amb la independent Nuevos Medios, els va promocionar com un grup modern.(

Juan José Carmona) Mario Pacheco ha sigut el productor discogràfic més important d’Espanya, i sense mirar els diners: mirava la qualitat. Fer aquells discos de Carles Benavent, de Pata Negra, de Rafael Riqueni, o els nostres... ¡Discos que les discogràfiques rebutjaven! A nosaltres, quan vam anar a una multinacional ens van rebutjar. Ens van dir: “això no val”.

I això que els va avalar Paco de Lucía.

(Juan José Carmona) Vam anar de bracet seu, ¡imagina’t si arribem a anar d’un altre! ¡Ens tiren pel balcó!

(Antonio) Aquella època amb el Mario va ser molt bonica, molt familiar. “Mario, avança’m alguna cosa, que he de comprar-me unes congues...” I aquelles portades tan boniques de Ceesepe.

(Juan José) En certa manera, nosaltres vam néixer aquí, a Barcelona. El primer lloc d’Espanya que vam omplir va ser la sala Zeleste, amb Pata Negra.

El seu públic era jove i pop, no nostàlgic del flamenc.

(Antonio) Era molt variat. Vam fer actuacions amb Rosendo, Tahúres Zurdos, Loquillo... Això ara seria impensable; tot està més fraccionat. Ryuichi Sakamoto era un enamorat nostre. I el Mario ens va dir un dia: “no sabeu qui m’ha enviat una cançó, ¡David Byrne!”. Nosaltres no sabíem gaire bé qui era, vam escoltar la cançó, que era com una melodia a què faltava la lletra, i els tres vam posar una cara... ¡No ens va agradar! Aquesta cançó l’ha de tenir encara Nuevos Medios. Al 83 jo me’n vaig haver d’anar a la mili i per això em vaig perdre aquella primera portada en què sortien Ray Heredia i José Soto, ‘Sorderita’.

Tots dos van durar poc a Ketama, especialment el desaparegut Ray Heredia, que després el primer àlbum va marxar i ja el 1991 va publicar ‘Quien no corre, vuela’, un disc de culte.(

Juan José) El Ray volia fer el seu disc. El Ray estava per sobre no ja de nosaltres, sinó de la resta dels humans que feien música a Espanya. ‘Quien no corre, vuela’ està encara avançat als temps. Ell era per sobre de les coses flamenques. Veia el flamenc pur i dur i deia “això no és per a mi”.

(Antonio) Ell ja havia anat i vingut musicalment, i nosaltres encara estàvem anant.

(Juan José) I el Joselito volia fer les seves coses més flamenques. A nosaltres ens sortia fusionar més, buscar coses, i ell necessitava quedar-se en la seva arrel. Va ser dolorós. Quan ens ho va dir ens vam posar a plorar. I, després més endavant, nosaltres vam tenir èxit.

El 1990 van telonejar Prince en els seus tres concerts a Espanya, entre aquests el de l’Estadi Olímpic. Llavors es va dir que ell va voler un grup que tingués dones, tot i que a Ketama no n’hi havia. ¿Com va ser allò?

(Juan José) El que va portar a Prince (Pino Sagliocco) era un enamorat de Ketama i ens va ficar allà. Un parell de dies abans del concert, cap a les tres de la matinada, ens va demanar que li portéssim un vídeo al seu hotel, el Palace, perquè volia veure què fèiem. I hi vam anar, una bogeria. Cap a les quatre o les cinc ens van trucar: «diu que li encanta, però que troba a faltar alguna dona». I al meu germà (Antonio) se li va acudir: ¿vols dones?

(Antonio) Doncs l’endemà al matí vam anar al Rastro, on hi ha les gitanes més guapes de Madrid. “¿Sabeu amb qui toquem demà al Calderón? ¡Amb Prince!”. I ens diu la gitana: “¿Amb qui? Amb vosaltres anem on vulgueu, però amb aquest...”

(Juan José) I ens vam emportar cinc o sis perquè ballessin al concert. Hi vam haver de posar collons a tocar a l’estadi, ¿eh?

¿Van arribar a conèixer a Prince?

(Juan José) No, era una persona molt inaccessible. La tarda del concert vam anar a provar el so, la seva banda encara era allà i va aparèixer ell i es va posar a tocar el piano. Ens van cridar de seguretat: “Prince no vol veure ningú a l’estadi”, i vam haver de marxar tots. No podia ni treure el nas. No vam poder provar el so. I abans de la seva actuació, va sortir amb el seu BMW amb vidres fumats a donar unes voltes pel recinte, no sé si per agafar bones vibracions o què.

Passar de Nuevos Medios a una multinacional, Polygram (Universal), ¿era necessari per atendre una expansió comercial com la que venia?

(Antonio) Nuevos Medios era més casolana però de cara a l’estranger hi havia més infraestructura que amb Universal. Amb el Mario vam fer Europa sencera amb els discos de ‘Songhai’, que amb Universal poca cosa vam fer, tot i que amb aquests venguéssim més discos.

(Juan José) D’un àlbum que no volien.

¿'D’akí a Ketama’ (1995), el que ara han reeditat?

(Juan José) Sí, vam voler fer-ho perquè estàvem farts de gravar discos: necessitàvem fer bolos, guanyar diners, i el més fàcil era fer-ne un en directe.

(Antonio) A Universal ens anaven dient que no, de cap manera. Ho vam fer sota la nostra responsabilitat, i a condició que al setembre ens fiquéssim a l’estudi, cosa que ja no vam fer perquè ens vam ficar en una gira de dos anys. Van venir a la gravació Pedro Almodóvar, Ana Belén, Rossy de Palma... I va ser el disc dels antonios: Vega, Flores, El Potito, Canales... Vam vendre un milió de còpies.  

El secret va ser ajuntar bones cançons que abans havien passat una mica inadvertides.

(Antonio) Exactament, com ‘No estamos lokos’, que havíem gravat originalment al disc ‘Y es ke me han kambiao los tiempos’ i havia passat desapercebuda. Allò ja va ser un gran èxit, amb la campanya de Levi’s al mig.

Ha esmentat un altre disc important, ‘Songhai’ (1988), una referència clau en aquelles albors de la world music, que van gravar amb Pacheco i Joe Boyd, que va ser productor de Nick Drake, la Incredible String Band, els primers Pink Floyd... ¿Va ser idea d’ells?

(Antonio) Sí, del Mario i el Joe. Vam tenir una trobada a Londres. Vam anar a dinar una paella africana, que picava que no ho vulguis saber, va aparèixer Toumani Diabaté i vam treure les guitarres i els caixons, i en vint minuts els dos ja estaven xocant les mans i dient-nos que allà hi havia un disc.

¿Què els va semblar el so de la kora de Diabaté?

(Juan José) Meravellós. L’any passat vam estar tocant amb ell en alguns festivals i veient-lo sol amb la kora et quedes xocat. Però per localitzar-lo cal utilitzar tambors, ¡no contesta! Viu en un llogarret amb una pila de dones, de nens... Recordo que llavors volia casar una cosina seva amb el Josemi (Carmona). Ens ensenyava la foto i nosaltres pensàvem “¿però què vol aquest tio?”. Ara està molt pel seu fill (Sidaki), que està arrasant.

La versió original de ‘Vente pa Madrid’ és al primer ‘Songhai'

.(Juan José) ¡Sí! I en el segon disc hi ha una altra cançó meravellosa, ‘Pozo del deseo’.

(Antonio) Toumani podia tocar coses que et recordaven, per exemple, la seguiriya. Esclar, la música ve d’on ve, de l’Àfrica.

Des dels 90, el flamenc i la rumba s’han establert com ingredients del pop de consum. Es parla fins i tot de ‘flamenquito’.

(Juan José) ‘Flamenquito’ és una paraula despectiva. En tot artista hi ha sempre alguna cosa bona. Només pel fet de pujar a un escenari ja cal tenir-li un respecte, perquè l’escenari acolloneix. És com allò de ‘flamenc de pandereta’. Doncs no, perquè la pandereta ben tocada té el seu art. Cal tenir respecte a la música.

Peret, ¿va formar part de les seves influències?

(Antonio) Més El Pescaílla, perquè anava molt per Los Canasteros, el tablao de Manolo Caracol, a Madrid, d’on surt Ketama. Teníem moltes sinergies amb ell, i després amb Lolita i Rosario, que són com germanes per a nosaltres. Però Peret també va ser un gran músic, esclar, que s’aventurava a fer pel·lícules i tot, i era un gran artista.

El debat sobre els camins del flamenc s’ha agreujat. ¿Entenen les crítiques ferotges a un Niño de Elche?

(Juan José) Però si a Sevilla li van dir a Paco de Lucía que estava acabat... ¿Però vostè és sord, mestre? Si no entén, que no escrigui, però no es pot parlar així d’un geni com ell, o com Sinatra, gent que no s’acaba mai, que mor amb les botes posades.

(Antonio) Tot i que nosaltres venim d’una estirp, els Habichuela, no podem apropiar-nos d’una cosa com el flamenc i dir que és nostre. El Niño de Elche té la seva visió, el seu moment, i això fa que els puristes li donin canya, igual que ens va passar a nosaltres, que vam ser punta de llança. I el bo que té el Niño és que ha acostat a molta gent el flamenc més pur, i això és bo. Sobretot es tracta de llibertat. Al nostre país no la tenim ni per fer música.

¿Es consideren uns flamencos?

(Antonio) Mi vida és flamenca, i cada vegada soc més Habichuela. Abans, quan agafava una guitarra, tocava samba i altres músiques, i ara toco coses del meu pare, del Niño Miguel, de Paco de Lucía... Estic tornant a l’essència. Vam tenir el nostre moment d’expansió i ara toca tornar-hi.

(Juan José) I nosaltres hem tocat a totes les màximes figures del flamenc: Farruco, Fernanda i Bernarda de Utrera, El Güito, Camarón, Paco de Lucía, Rafael Riqueni, Enrique Morente, Miguel Poveda... Nosaltres som flamencs.

I no s’ha de ser gitano per a això.

(Juan José) ¡Paco de Lucía no era gitano i tocava millor que tots!

(Antonio) Ni Enrique Morente ho era, ni Manuel Vallejo, ni Pepe Marchena, ni Antonio Chacón, que va ser el creador del flamenc. Aquest rotllo de l’apropiació del flamenc és un pensament retrògrad.

(Juan José) Els gitanos sabem de comerç i de cantar, i és normal que tinguem un punt, com els negres amb el soul. Això ho veus en qualsevol nen gitano si es posa a cantar i ballar.

(Antonio) Però la meva filla Lucía dona una visió Habichuela molt diferent de la meva.

Parlava de tornar a l’essència. ¿S’apreciarà això en el concert de l’Auditori del Fòrum?

(Antonio) El concert està molt orientat al disc ‘D’akí a Ketama’.

(Juan José) Però catorze anys després. Jo ja no necessito donar tantes notes per dir el mateix. Sé que puc dir-ho amb tres en el meu mateix idioma.

(Antonio) I jo no canto en els mateixos tons. Canto més còmode. Un s’expressa d’una altra manera. Qui vingui veurà que l’expressió de Ketama és diferent.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quin recorregut tindrà aquesta etapa de Ketama? ¿Hi haurà música nova?

(Antonio) Com diu Simeone, anem partit a partit. Venim de Cuba, tenim festivals per davant, llocs de música culta, que desgraciadament n’hi ha pocs. Com aquest festival de Barcelona, un festival de música, no unes festes majors. Això per a nosaltres és molt important. I respecte a les cançons noves, segur que aviat agafarem les guitarres i començarem a veure coses. També ens ve de gust.