Víctors i esbroncades per a la polèmica 'Novena' de l'OBC i Agrupación Señor Serrano

Com un xoc de trens, crits de joia i esbroncades es van barrejar al final del concert de divendres de l’OBC  en què la ‘Novena Simfonia’ de Beethoven va arribar preparada per les arts audiovisualsd’Agrupación Señor Serrano, una cita precedida per la polèmica suscitada pel cartell que anunciava el concert i que mostrava un forçut fent veure el paquet i vestit amb un banyador amb els colors europeus. L’obra mestra del geni de Bonn, el quart moviment del qual tanca l’himne de la Unió Europea, arribava servida per una dramatúrgia de la companyia teatral que va transformar la música en banda sonora d’una pel·li d’il·lusions, frustració, derrota i renaixement de l’esperança en aquest ‘Garden Center Europa’,que és com Señor Serrano titula la seva proposta, canviant el sentit d’una obra simfònica i abstracta en un concert programàtic audiovisual.

Una pantalla gegant i un escenari cobert de negre on es van ubicar cor i orquestra –també endolats perquè visualment no molestessin– rebien l’espectador. A l’iniciar-se la música, tres manipuladors d’objectes, fotos i maquetes anaven projectant les seves idees, un procés que va evolucionant fins que, en el quart moviment, es dona pas a diverses parelles que donen curs a l’amor carnal –la solució al problema plantejat–, moment en què algun espectador va preferir retirar-se per l’exhibició explícita i en primer pla del magreig, per molt poètic que fos. Això va arribar després que la sala de concerts s’omplís de fum i de projeccions làser, creant un ambient certament futurista.

El format de la música clàssica

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Al final el públic es va dividir entre els que aplaudien d’allò més i els que protestaven. La veritat és que l’adorn va aportar una història senzilla i ben realitzada, i tot i que és també és cert que davant d’aquesta música sublim sobren les imatges –l’‘Adagio’ no necessita discursos sobre fertilitzants per arribar al cor de l’oient–, la proposta va encantar als menys habituats al ritu del concert clàssic. Els abonats de tota la vida el van qüestionar. Propostes com aquesta donen varietat a un estereotip que es qüestiona des de fa dècades: el format amb què s’ofereix la música clàssica. ¿És vàlida al segle XXI una forma que continua gairebé invariable des de fa uns 150 anys?

Per això, i davant de tanta imatge afegida, la bona feina de Kazushi Ono, de l’OBC, dels solistes, del Cor de Cambra del Palau i de l’Orfeó Català va quedar gairebé en un segon terme. ¿Podria haver-se fet el mateix amb música enllaunada? Sí. Però la gràcia –i el luxe– del muntatge és que es comptava amb molt talent, i així es va poder disfrutard’una ‘Novena’ convincent, tot i que tant artefacte desvirtués l’acústica de la sala convertint el so de brillant a estrident. Això s’accentuava quan algun instrument emetia les seves notes més agudes en què es va perdre a més l’empastament i el so vellutat que les cordes de l’OBC havia estat exhibint aquesta temporada. Dels solistes convidats –vestits, com alguns dels actors, amb uns xandalls de flors per camuflar-se dins d’aquest Garden Center–va impressionar sobretot la veuassa de Simon Neal, que va semblar amplificada al costat d’uns potser massa subtils Marta Mathéu, Lidia Vinyes-Curtis –inoïble– i David Alegret. La polèmica segur que ha fet pensar públic i intèrprets. Objectiu aconseguit.