Com vestir un llibre

Hi ha un llibre representatiu de la importància que una bona coberta té en el món editorial que va ser el que va publicar Ediciones Aldeasa el 2005 en homenatge a Daniel Gil, ‘Nuestras mejores portadas’;perquè és impossible parlar de cobertes, almenys a Espanya, sense parlar de Daniel Gil, l’home que durant més de 25 anys va estar al capdavantdel departament de disseny d’Alianza Editorial,el dissenyador el treball del qual a la col·lecció ‘El libro de bolsillo’ té a hores d’ara la categoria de llegendari. De la cinquantena de firmes que comentaven la seva obra una era la deltambé dissenyador Alberto Corazón,que escrivia això: “Quan Daniel Gil irromp al mercat editorial espanyol ho fa de forma estrepitosa, amb una brillantor i maduresa tan rotunda que a la tercera coberta d’Alianza, ho recordo molt bé,ja parlàvem més de la coberta que del text”. Més endavant, per a l’home que alguns asseguren que ho va canviar tot, es decideix per aquest qualificatiu: “Iconoclasta radical”.

¿Què és una bona coberta? Hi ha tantes definicions com sensibilitats. El barceloní Enric Satué, Premi Nacional de Disseny de 1988i dissenyador de les col·leccions d’algunes de les grans editorials espanyoles, comença dient que “la coberta és el vestit del llibre, i té el mateix comportament que el vestit en els humans”, per afirmar a continuació que“les millors portades, tenint en compte que hi ha milers de lletres impreses a l’interior, se solucionen amb caràcters tipogràfics”. Pot ser que el referent europeu més popular en aquest sentit sigui Gallimard, l’editorial francesa que no fa concessions a la imatge a les seves portades; però el mateix Satué admet que el llibre, com gairebé tot, “s’ha convertit en un producte de consum”, i que “en una societat que no és procliu a llegir, com l’espanyola, qualsevol recurs, com unes mamelles boniques a la coberta, és vàlid per atraure els lectors”.

Porta i finestra

Un altre pes pesant del disseny gràfic a Espanya, Manuel Estrada (Premi Nacional de Disseny del 2017), ressalta la importància de la coberta dient que “és alhora porta i finestra”, “porta”, diu, “perquè és literalment per on entres al llibre”, i finestra perquè “és per on el contingut del llibre surt”, i tot seguit alerta contra la temptació de considerar la coberta com una eina merament publicitària. “Això és insuficient”, diu. “En un món com l’actual, en què diàriament estem exposats a tanta informació i missatges, les editorials han de ferllibres que conservin el seu atractiu més enllà de la taula de novetats”. El dissenyador l’estudi del quals’encarrega des del 2009 de dissenyar les cobertes de la col·lecció de butxaca d’Alianza(aquella en què Gil va desplegar el seu art), es pregunta si quan una empresa aposta per una mateixa tipografia i un mateix disseny de coberta per a tots els seus llibres –l’estratègia habitual per guanyar-se una identitat– no estàarriscant la capacitat de sorprendreel lector. “De vegades, el pes de l’editorial és excessiu en relació amb el pes del llibre”, diu. No és precisament el cas de la col·lecció en qüestió, lliure de lligams a nivell gràfic.

Notícies relacionades

Adeu a la Teresa de Marsé

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

D’això es parla quan es parla de cobertes: del pes de la tipografia. De la importància de la imatge. De si una coberta és –o no– un reclam publicitari. De quines armes visuals s’han de desplegar a la inclement taula de novetats; de si és una qüestió d’armes. Enrique Redel, editor d’Impedimenta, una de les editorials que passa avui dia per ser una de les que mima aquest apartat, diu que “és una qüestió de respecte al llibre, al lector i a l’autor”, i que “el llibre ha de ser un objecte bonic”. Però, tal com escrivia Corazón sobre les cobertes de Gil –però vist des de la tribuna oposada–, “això implica un risc: que el lector es quedi només amb la coberta”. De les seves cobertes destaca la de ‘Soy un gato’, de Natsume Soseki (“ha funcionat molt bé”), i d’altres editorials, la de ‘La conjura de los necios’ de John Kennedy Toole (Anagrama) –“és modèlica”– i la de ‘El amante’, de Marguerite Duras (Tusquets). “Una coberta”, resumeix, “crec que ha de buscar dues coses alhora: la bellesa i l’efectivitat”.

El cas Vila-Matas

Preguntats per cobertes o col·leccions de referència des del punt de vista gràfic, els professionals del sector parlen sempre de les d’Alianza de Daniel Gil, i després deles de Seix Barral quan Carlos Barral estavaal comandament, i deles d’Áncora & Delfín (Destino)marcades peldisseny de l’interiorista alemany Erwin Bechtold;també deles d’Ángel Jové a Anagrama. Hi ha autors que són conscients de la importància de la coberta i que es cuiden, si no de tenir l’última paraula, almenys una opinió sobre això, com Enrique Vila-Matas, que a la majoria dels seus llibresha participat en l’elecció de la imatge. “El que potser expliqui –diu– que moltes persones hagin vist en aquestes cobertes –ja des de la primera d’Anagrama el 1984 fins a les últimes de Seix Barral–un discurs molt coherent i sostingut, de forma conscient, al llarg del temps”.Potser per això, quan a l’autor barceloní li pregunten per portades memorables,li surt una llista d’autors: “Marsé, Marguerite Duras, Bassani, Virginia Woolf, Gombrowicz...”.