Adeu a la Teresa de Marsé

Una esquela discreta, sense encreuaments ni cap distintiu, anunciava la setmana passada la mort de Susan Holmquist, el 5 de març, i convidava a amics i coneguts a una vetlla a casa seva, que estaria oberta de bat a bat, com a ella li agradava, a la tarda del dijous següent per a qui desitgés expressar-li un últim adeu. Un comiat serè, sense transcendència amb prou feines. Ella va ser la Teresa d’‘Últimas tardes con Teresa', la novel·la immensa de Juan Marsé. Ella va ser la model danesa que va deixar la seva imatge per a la coberta del llibre, que va obtenir el premi Biblioteca Breu el 1965.

La de Seix Barral, editorial que llavors dirigia Carlos Barral, va ser una coberta icònica a partir d’una foto d’Oriol Maspons, on Susan, una jove rossa i esvelta, abillada amb pantalons curts, posava al volant d’un descapotable blanc. ¡Quin atreviment! Una imatge molt rupturista en aquella Espanya trista i beata. Des d’aleshores, el perfil de la model nòrdica és indissociable en la ment de milers de lectors de les faccions de Teresa Serrat; ja saben, la noieta burgesa, idealista i quixotesca, que s’enamora de Manolo Reyes, el ‘Pijoaparte’, el xarnego oriünd de Ronda que afana motos per escapar-se al vedat prohibit de Sant Gervasi.

El fotògraf i productor milanès Gianni Ruggiero, establert a Barcelona des de fa un munt d’anys i qui va ser company sentimental de Susan Holmquist durant mitja vida, té molt clar per què la coberta d’'Últimas tardes con Teresa' va obrir camins. No només va ser per la bellesa espectacular de la danesa, rossa, estilitzada, els ulls d’un blau verdós, tan allunyada de l’arquetip hispà, sinó també pel desafiament de la mirada fotogràfica, en un pla zenital, des de les altures, una perspectiva llavors gairebé inèdita. Només Déu mira des d’allà a dalt.

S’hauria necessitat una grua però al final no va ser necessari. Ruggiero recorda fil per randa l’anecdotari entorn de la foto. La va fer Maspons des d’un dels balcons de La Pedrera, on vivien els pares de Susan. “L’automòbil el vam aparcar sobre la vorera del passeig de Gràcia –explica–. Era un Innocenti descapotable, que Susan acabava de comprar-se a Milà amb els seus primers ingressos importants com a model”. Un cotxe groc, del mateix groc que els taxis de Barcelona, tot i que a la foto surti blanc. Va haver de ser una sessió fotogràfica divertida, un joc entre amics, per tal com els tres ja es coneixien de les festes de Bocaccio, de les reunions a l’Stork Club i a Ca l’Estevet, tant que és molt probable, rememora la seva exparella, que la model no cobrés ni un cèntim pel posat.

Ulleres galàctiques i llavis sensuals

A banda de l’amor que es van professar, Susan Holmquist va ser la musa de Gianni Ruggiero i aquest, al seu torn, l’objectiu favorit de la model. Durant anys, el fotògraf la va retratar fins a la sacietat en produccions publicitàries, entre les quals destaca per la seva modernitat l’anunci per a Estrella del Sud del 1964, on Susan, ulleres galàctiques i llavis sensuals, incita a esgotar d’un glop un got de cervesa escumosa. Des de molt aviat, la model va començar a projectar-se a Europa, contractada pels millors professionals, i de tornada a casa compartia amb el seu company els detalls de l’execució tècnica que hagués observat. Van constituir un tàndem imbatible i, no obstant, el que són les coses, Susan passarà a la història per una imatge captada per un altre, per qui va acabar sent el mentor de Ruggiero a Barcelona: Oriol Maspons, mort a l’estiu del 2013. Així és la vida.

L’italià va recalar a la ciutat el 1964. Treballava com a ‘paparazzi’ a Milà, quan va rebre la trucada del periodista Luis Bettónica, gran cronista gastronòmic, amb l’encàrrec que fotografiés les col·leccions d’alta costura espanyola de l’institut acabat de crear per a la seva promoció. Mentrestant, aquell mateix any, Susan, una joveneta llavors de 18 anys, 54 quilos i 1,75 d’altura, es proclamava Miss Nacions 1964, durant una gala celebrada a Palma de Mallorca amb el locutor José Luis Uribarri com a mestre de cerimònies.

La trobada entre tots dos la van ordir l’atzar i la mà de Bettónica: “Va ser ell que em va passar el telèfon de Susan –explica Ruggiero en una agradable conversa–. Mira, em va dir, el pare d’aquesta noia, que és enginyer, vol fer-li un 'book' a la seva filla”. I així va ser com es van enamorar entre flaixos, en la mateixa sessió de fotos. Molt aviat es van instal·lar en un dels apartaments que havia remodelat l’arquitecte Barba Corsini a les golfes de La Pedrera, la Casa Milà, on els senyors Holmquist, els pares de la model, ocupaven un altre pis un parell de plantes més a baix. El pis que abocava a passeig de Gràcia. El de la portada.

Un altre tipus de dona

“A banda de la seva bellesa, hi havia en ella una cosa especial, gairebé salvatge. En un temps en què tot semblava encartonat a Espanya, Susan era molt natural, pura espontaneïtat”, diu Ruggiero, mentre remarca el paper del seu col·lega Leopoldo Pomés en la transformació de la imatge publicitària de la dona. En aquella època hi havia molt bones models de passarel·la, però escassíssimes ‘covergirls’ experimentades, noies que sabessin fer-li l’ullet a la càmera. Va ser llavors quan va irrompre un altre tipus de dona, encarnat en rostres com el de Susan Holmquist, Romy, Alicia Borrás, la cantant Nico, Teresa Gimpera o Margit Kocsis, la rossa que cavalcava sobre un cavall tord a la platja per a un anunci de brandi. Terry em va; vostè sí que en sap. El conyac de la malla.

Notícies relacionades

Com vestir un llibre

Barcelona, capital de la innovació social

El vent renovador bufava en totes direccions. En un cert aperturisme polític, en el turisme, en el cine, on l’Escola de Barcelona va apostar per una nova estètica davant el cine mesetari i folklòric. De fet, Susan va tenir un paper a la pel·lícula de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà ‘Dante no es únicamente severo’ (1967).També estava canviant la novel·la, i Marsé va sacsejar l’arbre anquilosat dels postulats del realisme. “Molt poques obres, com 'Últimas tardes con Teresa', la primera gran novel·la de Marsé, irradien tanta llum amb el pas del temps”, assegura el seu biògraf, Josep Maria Cuenca.

'Conillet de vellut'

Encara queda una cosa sucosa per explicar abans que es consumeixin les línies. Resulta que Susan Holmquist va inspirar a Joan Manuel Serrat la inoblidable ‘Conillet de vellut’.El cantant, sempre molt discret amb les seves qüestions personals, va haver de conèixer la model danesa en les nits de la ‘gauchedivine’, i la premsa de l’època es va fer eco de la seva breu relació, una situació amorosa en la qual el fotògraf va acabar guanyant la partida, com insinua la lletra: “Però el conill fora del niu / m’enganyava amb qualsevol objectiu, / se’m perdia en el forat / d’una Nikon o una Hasselblad”. Al final de la cançó, al cantant no se li va ocórrer cap altra cosa que deixar-li a Susan el seu número de telèfon per si algun dia decidia tornar: 203 82 82. Era el de casa dels seus pares, i va caldre canviar-lo davant l’allau de trucades. Una anècdota més en una història que ja pertany a la memòria col·lectiva d’un país.