L'estigma de la malaltia mental, en còmic

Quan Montse Batalla (Ripoll, 1975) tenia només 20 anys i estudiava a la universitat va començar a tenir insomni i cansament, no tenia gana, no podia llegir ni concentrar-se, ni parlar. Era el 1997 i va topar amb un metge que sense escoltar-la ni entendre-la li va diagnosticar, erròniament, esquizofrènia i trastorn bipolar i la va ingressar en un centre psiquiàtric. Hi va estar un mes que recorda avui com una tortura. “Necessitava denunciar aquest maltractament, cruel i injust, que vaig rebre des del punt de vista humà per part d’uns metges i un personal sense cap empatia, una cosa que va ser tan dura com la mateixa malaltia. Però també volia parlar obertament de les malalties mentals i treure’ls l’estigma, perquè si ja és difícil tenir-les i suportar-les, a més van acompanyades d’una etiqueta negra que cal eliminar. És un tema que incomoda molt a tot el món”, explica sobre la motivació que la va impulsar a explicar la seva experiència al seu primer còmic, ‘Manicomio’ (La Cúpula), dibuixat pel seu marit, Xevi Domínguez, ‘Xevidom’ (Vic, 1972), amb qui comparteix estudi d’il·lustració, i el missatge de la qual podria acabar amb un “estic malalt, no boig”.  

‘Manicomio’, que al maig presentaran en una taula rodona sobre el tema al festival Primera Persona de Barcelona, se suma a una necessària tendència que en els últims anys ve nodrint de títols el còmic, majoritàriament autobiogràfic, que de forma normalitzada i sense prejudicis aborda les malalties mentals (com ‘Cara o cruz’, de Lou Lubie, i ‘Las voces y el laberinto’, de Ricard Ruiz Garzón i Alfredo Borés). És un corrent que també s’estén a altres patologies, com l’epilèpsia (‘Epiléptico’, de David B), la sida (‘Píldoras azules’, de Frederik Peeters), la malaltia de Crohn (‘De tripas y corazón’, de Pozla), el càncer (‘Que no, que no me muero’ de María Hernández i Javi de Castro, o '17, vivir, revivir, sobrevivir’, d’Àlex Santaló), l’autisme (‘María y yo’, de Miguel Gallardo)... 

Són llibres que no es dirigeixen exclusivament als pacients, a les seves famílies i el seu entorn o al personal sanitari, sinó que capten l’interès de qualsevol lector amb narracions i històries desdramatitzades i sinceres, un punt terapèutiques, lligades a la quotidianitat, sovint amb alguns tocs d’humor que contribueixen a normalitzar cada situació i s’atreveixen a endinsar-se en uns temes que encara incomoden.   

 

Batalla, després d’un rosari de visites a psiquiatres, va tardar 15 anys a trobar-ne un que li fes un diagnòstic correcte: tenia psicosi cicloide, una forma benigna del brot psicòtic, que se li manifestava de forma recurrent davant d’una situació estressant, li va explicar el doctor Santiago Escoté, també aficionat al còmic i que sol recomanar aquests relats en vinyetes als seus pacients perquè els ajuden a entendre el que els passa. “S’ha de valorar la valentia d’explicar la pròpia experiència, en primera persona, això és una cosa que crea empatia en qui ho llegeix”, apunta el psiquiatre, que des del 2012 manté sota control la malaltia de l’autora amb una medicació preventiva a base de liti.   

“En aquell primer psiquiàtric vaig tenir la mala sort de donar amb una sèrie de personal mèdic insensible al fet de tenir una malaltia mental –evoca Batalla–. No m’escoltaven, no em tenien en compte. Ni jo ni la meva família sabíem què em passava i el més anguniós era que ningú em deia res. Recordo que jo no podia parlar, estava com bloquejada, i el psiquiatre em preguntava si sentia veus. No era així, però no podia dir-l’hi, i ell apuntava que sí que les sentia”. Al còmic relata com la van lligar sense necessitat a una llitera i com li retiraven la safata de menjar sense haver pogut empassar-se res per una afàsia, efecte secundari de la medicació. El 2012 va ingressar 13 dies en un altre centre, a Vic, on el tracte que va rebre va ser impecable i humà. Feia tres anys que ja pensaven en el projecte de ‘Manicomio’, beneït per l’històric editor de La Cúpula, el desaparegut Josep Maria Berenguer. 

L’auge d’aquest tipus de còmic ha motivat la creació d’un moviment altruista, MedicinaGráfica.com (lligat al grup Graphic Medicine internacional), format per un grup de professionals sanitaris de tot el país apassionats dels còmics que divulga aquests llibres. L’interès ha sigut tal que el novembre passat van organitzar, a Saragossa, un primer congrés nacional. La seva coordinadora, la doctora Mónica Lalanda, també il·lustradora i autora del còmic ‘Con-ciencia médica’, opina que “el còmic és un mitjà fascinant perquè les imatges tenen molta potència per transmetre sensacions i sentiments difícils d’expressar només amb paraules, humanitza les malalties i transmet les seves parts invisibles, en especial de les psiquiàtriques, les més estigmatitzades i difícils d’entendre i tractar. Fan veure que el malalt no està sol, que hi ha altres persones a qui els passa el mateix que a ell”. 

“Les novel·les gràfiques poden ser una eina que ajuda el mateix personal sanitari a entendre la malaltia tal com la descriuen els pacients, que en solen ser els mateixos autors, alhora que els professionals de la medicina ens hi veiem reflectits, de vegades de forma crítica, perquè la formació que rebem se centra en la part científica de la professió, no en la humana –lamenta Lalanda–. Tenim carències enormes per comunicar-nos amb els malalts, per veure el seu sofriment. I més avui dia, amb la pressió davant del poc temps per a les visites de pacients espantats davant del que els passa”, segueix.

El tracte humà

Notícies relacionades

Còmics contra els tabús del càncer

Les malalties mentals a 10 còmics

“Les condicions d’un hospital o de la sanitat no afavoreixen el tracte humà, per això es treballa per millorar-lo. I en psiquiatria necessites temps per arribar a l’individu, per fomentar la seva confiança, perquè t’expliqui per què pateix i així tu puguis ajudar-lo”, assenyala Escoté, que afegeix que les coses, afortunadament, han canviat molt des d’aquells hermètics ‘magatzems de bojos’ que retratava ‘Alguien voló sobre el nido del cuco’ i s’ha treballat per “dignificar els malalts i fer el possible per rehabilitar-los”.

“Creus que pots controlar el cap, però quan la neurotransmissió falla perquè se t’abaixa el liti sense motiu aparent t’adones que no obeeix a la teva voluntat”, confessa Batalla. Mentrestant, continua fent vida normal, cuida la dieta i la medicació, i fuig de l’estrès. I manté la malaltia a ratlla.