Les novíssimes del cine espanyol fan enrojolar molts cineastes assentats

En els últims cinc anys hem assistit a una explosió de diverses ‘opera prima’ de cineastes cada vegada més joves que comencen a demostrar el seu talent ja des del’àmbit acadèmic. Els vells models han deixat de tenir sentit; ara les noves generacions, ja nascudes en la precarietat econòmica i en la crisi laboral, són conscients que han d’aprofitar al màxim cada oportunitat. Per això, pot ser que en el passat els exercicis de final de carrera fossin una manera d’adquirir experiència a través d’una iniciació gradual. Ara es converteixen en magnífiques pel·lícules, més sòlides, en les quals no trobem titubejos de principiant, sinó una visió autoral i un estil molt definit que se situa per sobre de moltes obres de cineastes assentats.

El Festival de Màlaga s’ha convertit en un aparador per descobrir alguns d’aquests talents en brut, majoritàriament femenins, aglutinats en una secció, ZonaZine, en la qual es concentren els treballs més joves i arriscats, que s’atreveixen a experimentar amb les eines del llenguatge o que simplement aporten una visió molt més fresca dins un panorama cinematogràfic estancat en els models més tradicionals. La joventut ja no espera que li donin pas els adults, ara és ella la que agafa impuls per tirar endavant pel seu compte.

Projecte de la UPF

Tot va començar amb ‘Les amigues de l’Àgata’.Quatre estudiants de la Pompeu Fabra es van unir per fer un llargmetratge conjunt i d’alguna manera van marcar les pautes de tota una generació. Van capturar de manera molt neta i depurada la fragilitat mil·lenista, els dubtes que apareixen en aquells moments clau en què toca passar pàgina i començar una nova etapa, i van imposar el model col·laboratiu com un punt de trobada, descartant qualsevol indici de rivalitat entre les diferents veus.

Després arribaria ‘Júlia Ist’,d’Elena Martín, i ‘Yo la busco’,de Sara Gutiérrez Galve, i ara és el torn d’‘Ojos negros’,la quarta baula d’aquesta cadena que ha anat creant la UPF com a promotora activa d’una nova manera de fer cine. Els seus responsables són Ivet Castelo, Marta Lallana, Iván Alarcón i Sandra García. Els quatre han firmat el guió i les dues primeres han estat estirant el carro durant el llarg procés de preparació de la pel·lícula. Perquè això és una cosa que no ha canviat: per dirigir es necessita temps i molt esforç.

La pel·lícula se centra en una adolescent, la Paula, que ha de passar l’estiu a casa de la seva àvia, que amb prou feines coneix, a Ojos Negros, Terol. “M’interessava molt captar aquell moment en què es passa de ser nena a dona, una cosa que implica una certa pèrdua de la innocència. Jo ho percebia en la meva germana [Julia Lallana, protagonista de la pel·lícula] cada vegada que tornava a casa la veia diferent i em feia pena perdre’m tot això, per això vaig decidir fer aquesta pel·lícula”, explica Marta Lallana.

La directora reconeix que, si no hagués sigut per ‘Les amigues de l’Àgata’, ella i els seus companys no haurien tingut un referent a l’hora de llançar-se a la piscina: “Ens van fer veure als altres estudiants que teníem històries que explicar, coses a dir i que podíem fer-ho”.

Pel·lícula sorgida de l’ESCAC

L’altra gran pel·lícula sorgida de l’àmbit estudiantil d’aquesta edició del Festival de Màlaga és ‘La filla d’algú’.Si a la Pompeu es potencia la teoria, a l’ESCAC, la pràctica. “El cine no s’estudia, s’aprèn”, és el seu lema. Allà s’ofereix la possibilitat als alumnes de quart de carrera de compondre un llargmetratge col·lectiu: tots els departaments de les diferents especialitats s’uneixen per fer una cosa junts. Per això en els títols de direcció hi trobem onze crèdits, onze també en el guió, deu en fotografia, nou en el muntatge i així successivament.

“El repte era aconseguir que semblés que l’havia dirigit una sola persona”, explica una de les responsables, Sara Fantova. ¿Hi va haver tensions, mals rotllos? “Res d’això, hem deixat de banda els nostres egos i la nostra manera de fer les coses en favor de la pel·li”.

El resultat és un anguniós recorregut que segueix els passos d’una dona embarassada (una fantàstica Aina Clotet) durant 24 hores en què perdrà absolutament el control de la seva vida: el seu pare desapareixerà deixant al descobert una trama de corrupció mentre ella intenta desesperadament trobar-lo per obtenir respostes. Alhora es parla d’altres temes com la maternitat en l’actualitat o el llegat que ens deixen els nostres pares.

“El nostre tutor, Sergi Pérez, ens va marcar una sèrie de pautes”, continua Fantova. “Havíem de partir d’una premissa, que hi hagués un sol personatge protagonista, que transcorregués al llarg d’un espai de temps concret i que l’objectiu estigués molt clar des de l’inici”. Quant a l’organització durant el rodatge, assegura que tot va ser bastant intuïtiu, a l’hora de rodar es van dividir les seqüències i cadascú en va rodar dues o tres de forma completa, encarregant-se de la càmera, els actors, la posada en escena...

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La directora és conscient dels reptes a què s’enfrontarà quan acabi l’escola. Ara es troba immersa en un màster a l’ESCAC, ‘Òpera Primera’, que li donarà la possibilitat de fer un projecte de forma individual. “Si els joves que estem fent cine només sortim de les escoles, és perquè se’ns dona una oportunitat”.

Altres camins fora de l’acadèmic

També hi ha altres camins, tot i que siguin encara més complicats. Irene Moray no va poder entrar a l’ESCAC per motius econòmics, així que va pensar: “Si no puc estudiar cine, no puc fer cine”. Es va equivocar. Va marxar a Berlín a buscar-se la vida, va començar a llaurar-se un prestigi en el món de la fotografia i de la publicitat i va fer un curtmetratge de guerrilla 'outsider’. El seu següent treball, ‘Suc de síndria’,va ser seleccionat per al Festival de Berlín, acaba de guanyar diversos premis a Medina del Campo i ara el presenta a Màlaga. Un exquisit treball en el qual aborda la sexualitat femenina des d’un punt de vista sensorial i orgànic que obre un nou camí expressiu a l’hora d’abordar temes d’un enorme abast íntim i social. “Fa uns anys semblava impossible que tantes noies joves estiguessin fent cine. Em sento contenta de viure aquest moment tan especial. La paritat ajuda que s’enderroquin els arquetips dictatorials i patriarcals, les formes de treball piramidals. Ja no és necessari continuar amb aquest model de competència capitalista, ens nodrim compartint, estimulant-nos mútuament”.