Joan Ramon Bonet, rescat d'un pioner de 'la cançó'

La seva carrera com a trobador es redueix a tan sols tres epés, dotze cançons gravades que van resultar inspiradores en les albors de la ‘nova cançó’, de les quals Serrat en va arribar a adaptar una, ‘L’amor perdut’. És Joan Ramon Bonet: cantautor, navegant, fotògraf i germà gran de Maria del Mar Bonet, un pioner que veu ara reeditat el seu repertori en un disc amb forma de compendi, ‘Les seves cançons (1965-1967)’.

A aquests anys es limita la seva activitat com a cantautor, ja que arribat a aquest punt no es va veure capaç de “ser un veritable professional”, estima, en contrast amb les aptituds que advertia en la seva germana. “Ella tenia una força que jo no tenia, i s’ho prenia més seriosament que jo, que m’agradava més la gresca que treballar”, fa broma Joan Ramon, que en aquells anys va compaginar la seva incipient cantautoria amb els estudis nàutics i la navegació, “pujant taronges i fosfats del Marroc a Escandinàvia, i baixant fusta a Barcelona”.

L’exemple de Brassens

Però a Joan Ramon, com a Maria del Mar, se li va despertar la gana per la cançó escoltant, per exemple, el disc de Georges Brassens que el seu pare, Joan Bonet, periodista cultural del diari ‘Baleares’, va portar a casa després d’una estada a París en la qual va poder congeniar amb el cantautor de Sète. Va ser en una conferència-col·loqui seva sobre la ‘chanson’, a Palma, on Joan Ramon, a més d’interpretar peces de Brassens, va estrenar una composició pròpia, ‘Dins els teus ulls’, la “més poètica i abstracta” de les que va escriure.

Li va arribar la veu que a Barcelona hi havia un tipus que, com ell, adaptava Brassens al català. Era Josep Maria Espinàs. Sense massa preàmbuls es va veure convertit en l’11è membre d’Els Setze Jutges. “Gent molt pròxima. Conèixer persones inquietes, semblants al meu pare, com els Espinàs, Serrahima, Porter..., va ser una cosa excepcional, perquè a Palma la vida cultural era molt pobra”, reflexiona. L’escena el va impressionar: “Quico Pi de la Serra, un anarcosindicalista que feia unes cançons d’una bellesa admirable, o Guillermina Motta, una dona culta, una intel·lectual...”

Les seves cançons van tendir a la malenconia i a l’evocació sentimental, més que res perquè Joan Ramon Bonet va tendir a ajustar-se a la llegenda entorn dels mariners i els seus canviants embolics. “Les noies tenien la virtut d’enviar-me a prendre pel sac molt aviat, i sempre em trobava que al tornar d’un viatge ja se n’havien anat amb d’altres”, rememora, i es pregunta: “¿Què podia explicar, si no, en les cançons?”.

Homenatjat per Serrat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

D’aquestes tribulacions van sortir l’esmentada ‘L’amor perdut’ i la seva continuació, titulada sense més voltes ‘Nova cançó de s’amor perdut’. “La primera és una cançó polideta en la qual tot just ens toquem ni molt menys ens n’anem al llit. La segona va més enllà: ‘noves mans trobaran / secrets al teu cos’”, adverteix. Serrat es va fixar en aquella, la virginal, en el seu homenatge a la ‘cançó’, ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’ (1996). “Em va encantar que la triés, clar, tot i que em va sorprendre que titulés el seu disc amb la cançó de Raimon. ‘Home, no us heu parlat en tant temps, ¿i ara, això?’, li vaig dir, i em va contestar que en la vida s’ha d’escombrar sempre per dintre, no per enfora”.

Però, per a Joan Ramon Bonet, la joia d’aquesta antologia és la presa en directe de ‘Nova cançó de s’amor perdut’, que excepcionalment va cantar en el concert de la seva germana al Palau Sant Jordi, el 1997. “Em transmet una emoció molt especial”, confessa aquest cantautor retiradíssim, que es va cansar també aviat de navegar i que acabaria associant el seu destí a l’art fotogràfic (el llibre ‘Joan Ramon Bonet. Fotografia 1973-2008’ ofereix una àmplia selecció del seu treball) sense gairebé tornar a agafar la guitarra ni a sentir-se temptat per l’escenari. “Les decisions s’han de prendre sense mirar enrere”.