'Els dies que vindran': radiografia d'un embaràs real

Quan Carlos Marqués-Marcet estava estudiant,es va adonar dels pocs parts reals que havia vist al cine. Va ser llavors quan va descobrir una peça del cineasta experimental Stan Brakhage, ‘Window water baby movie’ (1959), que documentava el naixement del seu fill. Recorda que l’impacte que li va produir va ser enorme i aquesta idea es va quedar allà al cap. Així que quanel seu actor fetitxe i amic David Verdaguerli va dir que la seva nòvia, María Rodríguez Soto, estava embarassada, es van plantejar una possibilitat boja: ¿I si fem una pel·lícula que testimoniï tot aquest procés i que intentiradiografiar els canvis a què s’ha d’enfrontar una parella durant aquell període en què les alegries i les incerteses es donen la mà?.

Així va sorgir ‘El dies que vindran’, el tercer llargmetratge de Carles Marqués-Marcet, que després de passar per Rotterdam, es presenta a la Secció Oficial de Màlaga, un certamen en el qual el director va triomfar amb la seva opera prima, ‘10.000 Km.’, el 2014.

Des de l’inici es va plantejar com una ficció. Tant David com María interpreten uns papers, però el seguiment de l’evolució de l’embaràs és real. “Tinc la sensació que la pel·lícula s’ha fet a si mateixa, de forma orgànica. Nosaltres només hem anat seguint el desenvolupament d’aquest nadó fins al seu naixement”, explica el director. “No es tracta d’un ‘reality show’. Ens volíem acostar a la intimitat des de la creació”.

Pregunta clau

Al principi no tenien clara la història, però sí la pregunta que volien afrontar: ¿com podem entendre l’experiència de l’altre? “És una qüestió gairebé entomològica, filosòfica, que al cap i a la fi connecta molt bé amb els meus anteriors treballs al costat de David. Però en aquesta ocasió, es tractava d’una cosa més explícita. Des de la perspectiva masculina, ¿com pots intentar entendre què significa portar una vida dins?”.

El director pensa que en els últims temps hem assistit a un canvi de paradigma i quela paternitat s’està reinventant. “Ara els homes s’han de resituar i han de replantejar la seva posició. ¿Quin pes té la paraula pare quan estàs intentant desmuntar el patriarcat?”.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A Marqués-Marcet no li agrada que el considerin un cineasta generacional, diu que és una excusa per centrar-se en l’anecdòtic i en el banal. “Soc un director contemporani que parla de coses que em són properes i que passen en el meu entorn pròxim. Simplement parlo del moment que m’ha tocat viure”.

‘Els dies que vindran’ bascula entre l’experiment cinematogràfic, el drama intimista i la reflexió social. També és una pel·lícula sobre el temps, sobre la vida, sobre l’herència i la manera que tenim de gestionar-la. Quan María estava a punt de donar a llum, li va ensenyar al director un vídeo casolà que van gravar els seus pares del seu propi naixement. Això ho va canviar tot. El joc de miralls entre passat, present i futur (aquells dies que vindran), adquireix una dimensió simbòlica de gran abast, un cercle que acaba de tancar-se amb la incorporació de la cançó de María Arnal ‘Tú que vienes a rondarme’ (en un final que resumeix el bonic i al mateix temps dur que resulta la maternitat en els nostres dies) i d’‘A la vida’, la versió d’Arnal i l’originald’Ovidi Montllor.