'Dolor y gloria': Almodóvar despullat

A ‘Dolor y gloria’,d’Almodóvar, Antonio Banderas interpreta un cineasta a l’ocàs, incapaç de continuar rodant perquè el seu cos, una cartografia completa de malalties físiques i emocionals, ha destruït la seva voluntat creativa fins a convertir-lo en una ombra que no deixa de ser un reflex del mateix Almodóvar, a qui fa cinc o sis anys li va passar pel cap deixar de dirigir després d’una complexa operació d’esquena i una llarga rehabilitació que el van convertir en un home afligit i insegur. Sense ser autobiogràfica, ‘Dolor y gloria’ és un viatge per la vida i l’obra del cineasta manxec, que obre les portes de la seva intimitat per retre comptes amb el passat: la infància, la figura materna, el primer desig, la malaltia, l’escriptura, l’amor frustrat. Si Almodóvar ja havia filtrat part de la seva vida a través de tot el seu cine previ, en especial a ‘La ley del deseo’ (1987) i ‘La mala educación’ (2004), a ‘Dolor y gloria’ es mostra despullat, en un emocionant exercici de reconciliació, de catarsi personal. Un compendi vital, possiblement una cúspide.

Nascut el 1949 a Calzada de Calatrava en el si d’una família modesta, Almodóvar és, després de Luis Buñuel, el director espanyol més conegut al món, referència indefugible i dipositari d’un univers únic definible amb l’adjectivació del seu propi cognom, que és alguna cosa que només està a l’abast dels molt grans; lynchià, fellinià, almodovarià. Tothom sap què vol dir “almodovarià”: cine eixelebrat, lluminós, pop, ‘kitsch’, costumista, copler, sexual, melodramàtic. Amb ‘Dolor y gloria’,podria semblar que el cineasta manxec està tancant la seva carrera, a tall d’emotiu glossari de grans moments d’una vida, però l’energia transformadora del seu epíleg, probablement un dels moments cabdals del seu cine, ens fa pensar en un Almodóvar alliberat de velles cadenes, reconciliat i optimista, disposat a emprendre, als 70 anys, una nova aventura vital i creativa.