Pedro Almodóvar: «La meva vida s'ha convertit en una llista d'abstinències»

Pedro Almodóvar ha firmat una de les grans pel·lícules de la seva carrera professional. A ‘Dolor y gloria’ apareixen bona part dels elements que han caracteritzat el seu cine, però per primera vegada també el trobem a ell. El director s’ha sincerat, ha obert la capsa dels seus records i els ha compartit amb l’espectador en un prodigiós exercici de generositat que té molt d’exorcisme i d’alliberament.

A ‘La ley del deseo’, el personatge del rector li diu al que interpreta Carmen Maura que renegui dels seus records, i ella li contesta que no pot, que els records són l’única cosa que li queda. ¿Parteix ‘Dolor y gloria’ d’una necessitat de posar en valor el seu propi passat?

Un mai ha d’oblidar. La memòria és necessària, en tots els seus aspectes: la personal, la històrica, la social, la d’un país. Ho diu algú que va intentar renegar de forma conscient del passat a les seves pel·lícules de joventut, com si l’ombra de Franco no hagués existit. Va ser una manera de venjar-me de tota aquesta herència malsana, intentant començar un altre cop, des de zero. Però era una actitud intel·lectual, no significava que hagués oblidat. Un mai ha d’oblidar, ni les coses bones ni les coses dolentes.

És una pel·lícula confessional. S’ha dit d’ella que vostè s’obre en canal. ¿Se sent així?

Jo no tinc aquesta sensació. Tampoc era una qüestió de coqueteria, d’exposar-me, ni tan sols és un autoretrat. Però és evident que emocionalment em representa més que altres pel·lícules. Estic més exposat, no només pel que explico de mi, sinó pel que explico de mi i no va ser.

Suposo que resulta inevitable que la gent es pregunti què és real i què és ficció a la pel·lícula, fins i tot qui és qui a la pantalla i a la seva vida real.

És una temptació en la qual és millor que no caigui, perquè no és una pel·lícula en clau, per molta morbositat que pugui generar. Hi ha coses que són reals, com l’escena de la mortalla, que la meva mare viatjava amb ella els últims anys de la seva vida per si la mort la sorprenia pel camí, i altres que podrien haver sigut certes, però que en la realitat no van passar, com la conversa que mantenen la mare i el fill, en què es retreuen mútuament no haver-se entès, comprès, en molts o alguns moments de la seva vida.

En bona part de les entrevistes de promoció se li ha preguntat de manera explícita si havia provat l’heroïna com el personatge de Banderas.

No he pres cavall en la meva vida, però tinc la sensació que per molt que ho digui, ningú em creurà. També et dic que m’és igual. Jo prenia altres coses. Però les drogues als 80 tenien un significat diferent, eren símbol de llibertat. Formaven part de l’excés en què vivíem. I no em penedeixo de res d’això.

¿Ha sigut per a vostè una pel·lícula catàrtica?

La veritat és que m’he quedat més tranquil (rialles). També he de dir que no sé per què he escrit aquesta història i no una altra. Tampoc sé quina era la meva necessitat de mostrar-me fins aquest punt. Hi va haver un moment en el qual em vaig fer una pregunta: ¿Estic disposat a portar això fins a les últimes conseqüències? I vaig dir que sí, i em vaig proposar tenir el valor d’anar a totes. En aquell moment, vaig notar una enorme llibertat.

¿Quan se sent més lliure?

Soc lliure quan escric i quan rodo.

¿I quan més alleujat?

Quan em surt bé una pel·lícula. Amb aquesta estic content, perquè parla de parts molt fosques de mi des d’un lloc molt positiu. És una pel·lícula incòmoda, però alhora també molt lluminosa. I, a més, m’hi reconec com a director.

¿Continua sentint vertigen a l’acabar una pel·lícula?

És que mai saps com quedarà i si funcionarà. L’imagines d’una forma, i de vegades et surt d’una altra. ‘Dolor y gloria’ té solucions narratives arriscades, i no sabia com encaixarien tots aquests elements, aquests materials. Quan fas una pel·lícula treballes sense xarxa. Jo, Tarantino, Scorsese i qualsevol debutant. Té solucions molt arriscades i no sabia com encaixarien tots aquests materials.

¿Per a vostè, cine i vida són la mateixa cosa?

Sí, i és horrible. Perquè em diràs, sempre pots fer una altra pel·lícula. Però no totes serveixen. A més, després de la meva operació d’esquena, vaig creure que no podria estar dret tant temps per rodar ‘Julieta’, perquè rodar és un acte molt físic i has d’estar molt mentalitzat. Estava aterrit. No obstant, el dolor va desaparèixer mentre fèiem la pel·lícula i quan vam acabar, va tornar.

Així que per a vostè el cine té alguna cosa de curatiu.

Això demostra que el cine no és que sigui important en la meva vida, és que és la meva vida. Sense el cine, la meva vida té poc sentit. És una cosa que he transmès al personatge d’Antonio. Això i la por del pas del temps.

¿L’espanta complir anys?

Moltíssim. No seré un bon avi. Hi ha gent que està preparada per envellir. Jo no. Estic d’acord amb Philip Roth, que deia que la vellesa no és una malaltia, és una matança. Tinc 69 anys, soc una persona gran, i no ho porto gens bé. Però aquesta és una altra pel·lícula que no faré.

¿Troba a faltar la seva joventut?

La meva vida s’ha convertit en una llista d’abstinències. No surto, no fumo... i així successivament. És el que toca, però mentalment trobo a faltar la força de la joventut, i no és una qüestió nostàlgica. M’encantaria sortir una nit i comportar-me com l’any 82. Un pensa que amb gairebé 70 anys tens altres necessitats, i no és veritat. La vida mai s’adequa a l’edat que tens. Em resigno, treballo i visc amb el que tinc. Però ara mateix la meva vida no m’agrada. He de trobar la manera d’adequar-me, i ho estic intentant"

Notícies relacionades

'Dolor y gloria': Almodóvar despullat

Tot sobre Pedro Almodóvar: de la A a la Z

El desig vertebra bona part de la seva filmografia. ¿Es tracta d’una posició ideològica contra la repressió?

Per descomptat. El desig et pot portar a llocs tràgics, però jo estic de part seva, val la pena recórrer aquests camins. Suposa una pèrdua de control i això és el contrari a l’educació religiosa que vaig rebre. Així que sí, és un posicionament vital dins de la societat en què vius. El desig no és un camí de roses, tampoc és una cosa que es mantingui en el temps, per això té alguna cosa de frustrant. Però en soc partidari d’una manera política més que biològic. Cal entregar-s’hi, deixar-se portar.