Barcelona, fora de joc davant del 'boom' dels museus

Els turistes, el gruix d’ells, no venen a Barcelona a veure museus. És una afirmació que a molts els sembli un tòpic, però cridanera, potser alarmant, si es té en compte l’oferta plural de la ciutat, i el potencial que suposen aquests milions de visitants estrangers que cada any arriben a aquest racó del Mediterrani. Segons les dades del 2018, 12 milions. ¿Disposar de semblant caudal de gent curiosa per descobrir el que la ciutat té per brindar hauria de condicionar la gestió dels museus? La resposta majoritària al sector és que no és una obsessió, i d’allà cap a baix, grisos: volem turistes, volem turistes però no programem per a ells, el turista no ens suscita un interès especial. Les xifres, com de costum, són eloqüents, i parlen que aquest cabal, efectivament, està desaprofitat.

Vegem: són 12 milions de visitants. Després del que està dedicat al mundialment magnètic FC Barcelona, el museu més visitat de la ciutat és el Picasso, que va rebre el 2018 pràcticament 1 milió de visitants. D’aquests, poc més de 860.000 eren estrangers. Cert, són centenars de milers de forasters interessats en l’obra del pintor de Màlaga, però no representen més que el 7,1% dels visitants. Vist amb ulls més sagnants, hi va haver 11,1 milions de visitants que van optar per no anar-hi. Sempre parlant d’estrangers, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el van visitar poc més de mig milió (el 4,2%), i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), una mica menys de 200.000, l’1,6% del total. Són percentatges baixos. Resulta, en canvi, que més de 4 milions d’aquests turistes forans van pagar entrada a la Sagrada Família, i més de 3 al Park Güell. El desequilibri és xocant.

El museu del carrer

"Són pocs els turistes que a Barcelona visiten museus –diu Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies–. En una ciutat com aquesta, el turista visita els museus el dia en què el temps és regular. Abans la seva prioritat és moure’s per la ciutat, que al cap i a la fi és com un museu, un museu molt amè: Barcelona té una experiència de carrer molt agradable i això sedueix, i amb raó, els visitants". La Tàpies és un reflex de la paradoxa que es viu als despatxos d’alguns museus de la ciutat, ja que resulta que el percentatge de turistes que la visiten ronda el ¡80%! ¿Però en què quedem? ¿Els turistes van o no van als museus? No, o no amb gran furor, almenys: aquest 80% de visitants forans de la Tàpies representen unes 56.000 persones. En termes dels milions de turistes que visiten la ciutat, menys de l’1%.

La paradoxa sobrevola tota la ciutat: les dades dels museus municipals indiquen que de mitjana el 70% de les visites s’han d’atribuir als turistes. I de nou: són molts turistes, certament, però el pastís és gran, i la rodanxa dels museus és la del nadó de la família.

Paraula de Foster

Ha d’obrir-se aquí el focus i donar un cop d’ull més enllà de les fronteres, a les ciutats i països europeus on la realitat no només és una altra, sinó que és diametralment oposada. No és per comparar: és per buscar un marc de referència. L’any passat, en el context dels cursos d’estiu del Museu de Belles Arts de Bilbao, l’arquitecte i col·leccionista d’art Norman Foster va dir allò que l’art és "una nova religió" i els museus "nous temples de fe", amb referència a l’explosió de visitants que viuen algunes de la grans pinacoteques del món. Per la mateixa època, l’informe anual d’audiències de ‘The Art Newspaper’ certificava el ‘boom’ dels museus a tot el món, en part relacionat amb l’auge del turisme. És el joc que ara per ara no juga Barcelona, malgrat ser un pol turístic de fama internacional. En el rànquing de museus del món, liderat pel Louvre amb més de 8 milions de visites (l’any passat va superar l’estratosfèrica cota dels 10 milions), el primer museu català era el Dalí (lloc 62), i Barcelona venia a aparèixer al lloc 78, naturalment amb el Picasso. Dels 35 milions de visitants que va rebre París el 2018, 7,5 milions van visitar el Louvre. El 21%.

Qualsevol diagnòstic sobre això no pot limitar-se a dir que Barcelona és un museu a l’aire lliure, i que el gruix dels turistes prefereixen la Sagrada Família i la platja. ¿Potser l’oferta museística no és prou seductora? "Barcelona ho té molt difícil per competir amb les ciutats que tenen grans exposicions, en gran part perquè no té patrimoni per intercanviar –diu l’escriptor, periodista i autor de diversos llibres en els quals reflexiona sobre la marca Barcelona Xavier Bru de Sala. Si un no té cromos per donar, és difícil que li donin els bons cromos. Tampoc hi ha pressupost públic perquè ningú pugui pensar en exposicions importants, o que mereixin almenys un breu en la premsa estrangera. Els turistes venen a altres coses".

Un Estat darrere

Davant, metafòricament parlant, el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, recorda que la ciutat manca de "la capacitat pressupostària dels equipaments que compten darrere amb el suport directe d’un Estat" –referint-se als grans museus de ciutats europees com París, Londres o Madrid–, subratlla que equipaments com la Tàpies, la Fundació Miró o el Macba "són equipaments de ciutat", i de passada afirma que no és estrictament un problema de diners, ja que malgrat la crisi, l’ajuntament ha fet un esforç pressupostari a favor de la cultura. "Dediquem el 5% del pressupost a cultura –explica–. No hi ha ciutat a Espanya que dediqui més diners a cultura, a excepció crec que de Bilbao. La Generalitat dedica el 0,7%". "Tot i que sempre es pot fer més", reconeix.

¿Què diuen als museus? Cada museu és un món i cada director de museu veu les coses a la seva manera. Ferran Barenblit, director del Macba, diu que és inevitable que "tots els museus de Barcelona tinguin en compte el factor del turisme", perquè "tots volen tenir un impacte en el turista", i afegeix: "Però no programem per a ells: programem per al museu. No ens interessa que confirmin la idea que portaven de la ciutat". La coordinadora general del CCCB, Elisenda Poch, explica que tot i que "hi ha interès a atreure el turista", el centre cultural del carrer de Montalegre "està concebut com un lloc de trobada i perquè les visites siguin el producte d’un acte individual. Treballem els públics cada vegada, potser no artesanalment, però busquem cada vegada el públic que pot estar interessat en determinada proposta. Buscar el turista resulta molt aliè a la manera d’actuar del CCCB. Es va concebre com una institució cultural, no turística". Cas a part és el del Caixafòrum, a la faldilla de Montjuïc, centre privat que fa una aposta decidida i deliberada pel públic local. Sobre una mica més de 860.000 visitants el 2018, la proporció d’estrangers va ser de tot just el 3,6%.

Falta de senyalització

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

"El nostre objectiu és contribuir a acostar la cultura a la nostra societat més propera, això vol dir la nostra ciutadania –explica Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació La Caixa–. "La feina d’atreure el turista correspon a les institucions públiques, que han de fer el possible per atreure aquest turisme cultural." La qual cosa connecta amb, si no un clamor generalitzat, sí un lament larvat: que falta voluntat de les administracions per realçar el patrimoni museístic de la ciutat. "La política comunicativa de Barcelona invisibilitza l’existència de grans equipaments i museus, la qual cosa contrasta amb ciutats com París o Londres, on un passeja pel metro i a les estacions et pots informar de quins són les exposicions importants que hi ha a la ciutat", diu Guerra. Durán, per cert, recorda que mai va arribar a bon port la iniciativa de la Muntanya dels Museus, pensada per potenciar l’oferta cultural de Montjuïc. Sobre això, Subirats diu que l’ajuntament està treballant amb TMB i l’Institut del Paisatje Urbà per millorar la senyalització al carrer i el transport públic. Ajudarà, segur, però també és segur que no és la panacea.

"El turisme –diu Amílcar Vargas, especialista en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia– és un mitjà per mostrar-se al món, i una manera d’exportar un lloc. A Barcelona hi ha contingut. Més enllà del patrimoni de cada museu, potser cal fer èmfasi en la creativitat a l’hora de proposar experiències significatives a llarg termini per al visitant, perquè el prestigi que es guanyi en les exposicions vagi en augment". La visió de l’acadèmia, per acabar.