El Liceu visita el Palau

La visita de dimarts de la Simfònica del Liceu al Palau de la Música Catalana es va realitzar de la mà d’un programa en clau d’absoluta modernitat i amb la ‘Consagració de la primavera’ com a principal reclam. Les comptades actuacions concertístiques –i cambrístiques– del conjunt liceista, que tant es reclamen des del departament musical del coliseu líric, tenen en aquestes sortides la possibilitat de visitar aquest repertori que en el Gran Teatre no és possible a causa de la intensitat de la mateixa activitat operística. Dins de la temporada de Palau 100, l’obra mestra d’Igor Stravinsky  es va oferir en la segona part de la vetllada després d’aquesta suggeridora barreja que es va crear entre les ‘Imatges d’un món efímer’ de Josep Maria Guix que va obrir el programa, i el millor Ravel, el de ‘Shéhérazade’.

L’obra del compositor català es va imposar com un seductor joc sonor que descrivia aquest món efímer com si fos el despertar d’un lluminós matí d’estiu, una albada que mai cau en excessos i que la Simfònica liceista va fer seva sense més problemes malgrat l’allunyat que es troba del seu llenguatge habitual.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Més en la seva línia el van seguir els tres poemes per a veu i orquestra de Ravel emmarcats a ‘Shéhérazade’, aquest son orientalista del compositor francès en el qual li va costar trobar-se còmoda a Anita Harting, la bonica i esmaltada veu de la qual es va escoltar com velada per flegmes, amb un cant en el qual va haver de recórrer constantment a la ‘messa di voce’ atacant molt poques notes de manera directa, sobretot en l’extensa i complexa ‘Asie’. Amb greus poc consistents, va brillar sens dubte al pujar a l’agut, però no va ser suficient per a un públic que ni tan sols li va demanar una propina.

La ‘Consagració’ –obra que precisament es va programar fa dues setmanes al curs de l’OBC amb l’aclamat Kent Nagano a la batuta– es va oferir en una lectura molt detallista i d’adequada base rítmica, amb una convincent actuació dels membres de l’orquestra guiats amb pulcritud per Josep Pons, que semblava trobar-se molt a gust davant d’aquest monument sonor. I si l’ampliada secció de metall va cometre algun pecat, la fusta va triomfar per la seva entrega i concentració, amb un acompliment lloable i sempre precís, judici que també pot aplicar-se a la percussió, família que també va haver de ser reforçada per a aquesta visita al Palau.