25 anys sense Escobar, el visionari creador de Zipi i Zape

Creador d’icones tan populars del còmic com Zipi i Zape, Carpanta i Petra, Criada Para Todo, sempre amb la seva inseparable pipa, Josep Escobar (1908-1994) s’autodefinia com un "historietista nat" que, com recollia Antoni Guiral en ‘Cuando los cómics se llamaban tebeos’, augurava: "La historieta és una cosa important i que amb el temps ho serà encara més. I, sense cap dubte, s’establirà un premi Nobel de la historieta. Sí senyor". "Es veia com un 'ninotaire' –constatava aquest dimarts el seu net Sergio–. Sempre estava dibuixant, fins i tot els caps de setmana, mentre nosaltres jugàvem al camp". "Era un mestre, un gran amic, gran company, gran artista, un home senzill i molt treballador", afegia un Francisco Ibáñez que va seguir els seus passos en la mítica Bruguera després d’haver-lo llegit ja de ben jove. 

I era "un visionari", se sumava l’escriptor Javier Pérez Andújar, i mostrava la polifacètica visió d’un dibuixant que va ser a més actor de teatre i dramaturg, creador de cursos de dibuix per correspondència en plena postguerra, un avançat en el cine d’animació ja des del 1925, quan amb José Bosch va fer el film 'La rateta que escombrava l’escaleta', que seguirien d’altres com ‘Érase una vez' (1950), premiat al Festival de Venècia. I, també, inventor: d’un recipient per transportar picadura de tabac o del Cine Skob, un Cinexin 'avant la lettre' que pot veure’s en la petita exposició de 12 originals i altres objectes personals d’Escobar (no falten dos de les seves pipes ni els seus pinzells) de la col·lecció privada de la família que fins al 30 de maig es pot visitar a l’Fnac Triangle de Barcelona. 

Ara, al complir-se, el pròxim diumenge, 25 anys de la seva mort, la nova Bruguera, sota el paraigua de Penguin Random House, homenatja Escobar amb una reedició de les 16 aventures llargues de Zipi i Zape, els seus personatges de més èxit, dels quals va arribar a dibuixar més de 10.000 pàgines. El 4 d’abril surten a la venda les dues primeres , ‘La vuelta al mundo’ (de 1970) i ‘El tonel del tiempo’ (1971); al juny, ‘Detectives en acción’, i a la tardor. ‘Lo mejor de Zipi i Zape’. "És una reedició que no només vol arribar al públic de sempre, sinó que també pretén arribar a un nou lector, als nens d’avui", perquè aquests entremaliats bessons "tenen uns valors universals i atemporals", considera Sergio Escobar.

Nou logotip i revisió de color

Aquest rescat, després de cinc anys absents de les llibreries, es caracteritza per un nou logotip i guardes, una revisió de la retolació i del color. "Per exemple, el ros de Zipi –assenyala l’editora Isabel Sbert–, que abans anava del ros cendra al pèl-roig. I també, afegeix, "una revisió lingüística, subtil i respectuosa amb l’original, per adaptar expressions o frases que han quedat descontextualitzades per al lector actual". 

Pérez Andújar insisteix en el qualificatiu de "pioner". Tot i que amb 8 anys ja sabia que seria dibuixant (feia còmics que deixava als seus amics), amb 12 ja va pintar un mural de sis metres al carrer de Sant Roc de Granollers. Eren caricatures dels seus herois del Barça, com ara Samitier, Zamora... "Va pensar que seria una bona manera de donar-se a conèixer; es va avançar a l’art urbà, a l’'street art', a Banksy", explica l’escriptor. Tot i que una setmana després es va adonar que s’havia oblidat de firmar-lo. 

A presó per republicà

En els anys 20 i 30 va dibuixar 'Virolet', 'Sigronet', 'Papitu', 'Pocholo' ... i va entrar, el 1924, a El Gato Negro (després, Bruguera), alhora que va guanyar plaça de funcionari de Correus, com el seu pare, que perdria després de la guerra al ser depurat pel franquisme, perquè havia sigut membre del Sindicat de Dibuixants Professionals i havia fet caricatures polítiques en 'L’Esquella de la Torratxa'. Pel seu passat republicà, va ser condemnat per "auxili a la rebel·lió" a sis anys i un dia de presó (on dibuixava caricatures als presos), tot i que va sortir a l’any i mig, i va tornar a Bruguera. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I van néixer Carpanta, Zipi i Zape... i els seus nombrosos personatges femenins. "Va ser un dels dibuixants de l’època que va donar més protagonisme a les dones en les seves sèries, amb Petra, Doña Tula, Blasa, Doña Tomasa, Doña Trini... Crec que va ser pels seus valors democràtics i republicans forjats des de l’escola –opina Pérez Andújar–. En 'La vuelta al mundo’, la senyora Jaimita, que tenia un 'look' com el de l’Olivia de Popeye, portava pantalons. I com havia sigut represaliat, feia picades d’ullet a la censura: en ‘El tonel del tiempo’, quan Zipi i Zape arriben a l’antiga Roma, un romà saluda el cèsar amb el braç en alt i aquest li diu que pot abaixar-lo, que no plou. És el que es pensava a Espanya quan l’aixecaven els feixistes". O reflectint, amb Carpanta, la gana de la generació de postguerra, tot i que la censura el reprengués, perquè "a l’Espanya de Franco no es passava gana".

El 1957, junt amb altres noms coneguts, Cifré, Conti, Giner i Peñarroya, va abandonar Bruguera per crear 'Tío Vivo' i reivindicar la feina dels dibuixants com a amos dels seus personatges. Carpanta o Petra, ancorats a la societat de postguerra, no han sobreviscut al pas del temps. Però sí que ho han fet Zipi i Zape, per a qui els hereus projecten una pel·lícula animada i busquen dibuixants per a noves aventures adaptades al segle XXI: la mare dels bessons, la senyora Jaimita, ja no apareixerà sempre pelant patates i el seu marit, Pantuflo Zapatilla, ja no tindrà tant poder patriarcal. Però continuaran sent còmics i s’haurà de veure si els entremaliats bessons continuaran sent enviats a l’habitació dels ratolins.