Els nets gamberros de Lovecraft

Probablement l’any que ve es parli bastant de ‘Territorio Lovecraft’. Està prevista l’estrena a HBO de ‘Lovecraft Country’, la sèrie coproduïda per J. J. Abrams i Jordan Peele amb Misha Green com a ‘showrunner’ que adapta la novel·la de Matt Ruff que acaba de publicar Destino. Però aquest territori mai ha deixat d’estar molt transitat. H. P. Lovecraft no només va forjar el concepte de l’horror còsmic sinó que va crear un univers que ha sigut aprofitat, com si fos codi font obert informàtic, per innombrables autors, començant pels seus col·laboradors més propers. Aquesta recreació del món de Lovecraft continua ben viva, i els últims mesos han arribat a les llibreries espanyoles diversos títols que ho demostren. Però els últims nets de Lovecraft han fet nous girs a l’obra de l’escriptor de Providence, començant per venjar-se del seu repulsiu racisme fent protagonistes de les seves novel·les personatges afroamericans (la mateixa ‘Territorio Lovecraft’, ‘La balada de Tom el Negro’ de Victor LaValle o la sèrie ‘Carter y Lovecraft’, de John L. Howard), introduint-hi humor en aquest terreny ominós, traslladant el més freqüentment oblidat vessant alienígena de la seva mitologia a l’enllaçar Providence i l’Àrea 51 (la lírica ‘Agentes de Dreamland’, de Caitlín R. Kiernan) o, arribant als extrems del gamberrisme lovecraftià, la sèrie de Charles Stross ‘Los expedientes de la Lavandería’, de la qual Insólita n’acaba de publicar la segona entrega, ‘Jennifer Morgue’, una embogida i hilarant barreja de James Bond i Lovecraft. Sí, amb molts tentacles, que no faltin.

Lluís Salvador, l’amo del calabós lovecraftià a la llibreria Gigamesh, recorda que Lovecraft va crear “un territori perquè la gent l’adaptés”. El d’un subgènere qualificat com a ‘terror lovecraftià’ amb noves derives ‘neolovecraftianes’. Els anys 70 i 80 va tenir cultivadors destacats com el britànic Ramsey Campbell, de qui Valdemar va reeditar recentment els ‘Nuevos cuentos de los Mitos de Cthulhu’. “I Stephen King en els seus inicis va escriure dos contes purament lovecraftians”, recorda. Un d’ells, ‘Jerusalem’s Lot’, inclòs a la recent antologia ‘Torn de nit’ (Ed. Males Herbes). Però King crea “un territori únic”, apunta Salvador. Amb el seu propi àmbit geogràfic, a Maine, i el seu propi univers mític (amb multiversos amb catastròfiques incursions al nostre món real).

Si parlem de neolovecraftians hauríem de delimitar més: no n’hi ha prou que hi hagi éssers aterridors que brollin de les profunditats (“no estic d’acord amb els qui diuen que ‘Stranger Things’ era tan lovecraftiana”, protesta David Roas, estudiós de referència del món de l’autor nord-americà a Espanya) o que hi hagi invasions extraterrestres camuflades.

Els Mites

Els reformuladors de l’univers Lovecraft utilitzen el ‘pack’ sencer dels seus mites per desenvolupar-los en altres sentits: en essència, l’existència d’éssers extraterrestres monstruosos que van poblar la terra en temps immemorials i que encara sotgen amenaçadors, la possibilitat que s’obrin noves portes des d’altres mons o racons profunds que els portin de tornada i la sensació d’“horror còsmic”, la insignificança de l’home davant amenaces inimaginables. Una sensació (“que hi ha alguna cosa fora del nostre control que pot portar la destrucció total”) que és, explica Roas, una concepció de l’horror que no envelleix i ens resulta plenament actual.

Entre els nous girs que aporten els nous autors hi apareix el tema incòmode del racisme nefand d’aquell escriptor pàl·lid i acomplexat.  Si el veritable territori de les narracions inquietants de terror còsmic d’H. P. Lovecraft eren la Providence real i el triangle format per les fictícies Arkham, Dunwich i Innsmouth, a la novel·la de Matt Ruff, el terror comença a desencadenar-se en una Ardham inquietant, on s’encamina, en la primera de les seves missions (la història va ser ideada inicialment com a sèrie de TV), que enfrontarà diverses lògies de supremacistes invocadores de monstruositats lovecraftianes amb una família d’afroamericans (Atticus, veterà de Corea i fan de la ciència-ficció i el seu oncle George, editor d’una guia de viatges segurs per a negres a l’Amèrica dels 50; els completen, en una espècie de colla de Scooby-Doo, el seu pare Melrose, la seva mare Hipppolyta, el seu germà dibuixant Horace i les germanes Letitia i Ruby). 

“H.P. Lovecraft va ser un autèntic supremacista blanc, per la qual cosa si estàs provant de crear un retrat honest del personatge, o estàs lluitant amb el seu llegat, el seu racisme en formarà part. Si només estàs explicant una història sobre horror còsmic i monstres de més enllà del temps i l’espai, llavors no, no has d’esmentar la raça en absolut, si no és que ho desitges. Però és possible que desitgis fer-ho”, explica Ruff. I ell sí que va voler. Hi ha un passatge rellevant del llibre, quan un personatge (blanc) adverteix altres personatges (afroamericans) sobre certs perills del més enllà. Però ells se’n riuen, perquè ja saben el que és viure en un món perillós. “Aquesta és la pregunta fonamental que planteja la novel·la: ¿Quina és l’amenaça més gran per a la seguretat i el seny, el fantàstic ‘territori de Lovecraft’ de la màgia i els monstres, o el ‘territori de Lovecraft’ mundà del racisme i la supremacia blanca?”, respon Ruff.  

A ‘La balada de Tom el Negro’ (Runas), el novaiorquès Victor LaValle fa un gir al conte de Lovecraft ‘El horror de Red Hook’. L’espiritista Robert Suydam i el policia Thomas F. Malone passen a ser secundaris davant un músic negre que acaba demostrant que té més màgia que les seves dubtoses aptituds com a guitarrista. Una subversió d’uns dels relats més explícitament racistes de l’autor. El tema racial apareix també a la sèrie ‘Carter and Lovecraft’, de John L. Howard, publicada a Espanya per Hidra: està protagonitzada per un detectiu, net de Randolph Carter, ‘alter ego’ i personatge recurrent de Lovecraft, i la bibliotecària Emily Lovecraft (aquí l’autor es revenja a base de bé i converteix Emily en la descendent negra de l’escriptor xenòfob).

Lovecraft amb humor

¿Lovecraft i humor? Sí. Charles Stross ha aconseguit un esqueix de comèdia al món d’un autor tan amargat, antipàtic, misantrop i dispèptic a la seva sèrie ‘Los Expedientes de la Lavandería’. El punt de partida: sí, la màgia existeix. Però són les matemàtiques (Turing ho va descobrir als 40), els algoritmes són encanteris, i el ‘software’ és el ritual que pot obrir portals, convocar horrors i fer esclatar monstres en cas d’apocalipsi imminent i el ‘hardware’, l’arsenal de bondat que salva una vegada i una altra l’univers. La Bugaderia del títol és la branca ocultista dels serveis secrets de Sa Majestat i Howard, Bob Howard, un informàtic espantadís convertit en un improbable agent. A l’últim llibre publicat, ‘Jennifer Morgue’, el magnat propietari d’una barreja de Spectra i Microsoft intenta recuperar un artefacte del fons marí, arriscant-se a irritar molt els Profunds (entrem de ple doncs en els mites de Lovecraft barrejant-los amb una novel·la d’espies; Stross afirma, sense immutar-se, que no és tan estrany, que el pare de Cthulhu era en el fons un autor de novel·les de detectius).

Notícies relacionades

Matt Ruff: "El 'territori Lovecraft' més amenaçador és el del racisme"

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

El de Providence també ha tingut imitadors a Espanya. Entre aquests, els dos autors amb un creixement més constant i imparable del panorama local: si Emilio Bueso passejava els mites d’El Cairo a Barcelona a ‘Extraños eones’ (Valdemar, 2014), Runas publicarà els pròxims dies ‘Lago negro de tus ojos’, de Guillem López. Amb una llacuna a València, el Clot, que absorbeix víctimes propiciatòries després d’un esdeveniment conegut com l’Incident. També hi ha (aquí l’autor entra en terreny pantanós) uns assassinats en una alqueria.

En la pervivència de l’interès per Lovecraft també hi un juguen paper, recorda Lluís Salvador, elements de la “cultura popular” com el joc de rol (‘Call of Cthulhu’ va sortir el 1981) i els seus derivats en tauler, cartes i videojocs. I el còmic. La saga de 'Fanhunter' de Cels Piñol (sí, aquesta també entraria en la categoria de nets amb ganes de fer el gamberro) ha dedicat dues entregues a ‘A les muntanyes de la follia’ de Lovecraft. Tot i que les dues grans referències són els 12 títols publicats entre el 2015 i el 2017 de la sèrie ‘Providence’ (Alan Moore i Jacen Burrows) i la sèrie ‘Locke and Key’ de Joe Hill (el fill de King; el cercle es tanca) i Gabriel Rodríguez. I si HBO aposta per ‘Territorio Lovecraft’, ‘Locke and Key’ ha sigut l’escollida per Netflix; està previst que aquest mes comenci el rodatge de la sèrie. I encara hi ha un tercer projecte, tot i que només en la fase de compra de drets, amb ‘Carter and Lovecraft’. Potser la televisió tingui més sort que el cine, les adaptacions del qual o bé han sigut pífies de sèrie B o s’han enfangat, com el projecte de Guillermo del Toro de rodar ‘A les muntanyes de la follia’.