Rufus Wainwright: «Les bones lletres estan en fase d'extinció"

El grandiós tenor pop torna a Barcelona aquest dimarts, dia 9, amb una gira ('All these poses’) en la qual celebra el 20è aniversari del seu debut homònim de l’any 1998 i, per què no, també el repertori del seu següent disc, 'Poses' (2001), igualment aclamat per la crítica. És així com el fill de les llegendes del folkLoudon WainwrightIII iKate McGarriglees prepara per al llançament d’un treball “molt accessible”, allunyat dels seus experiments clàssics, que podria dir-se ‘Unfollow the rules’ i del qual sembla enormement orgullós. La nova cita amb Rufus, de luxe i fatxenderia, és al Liceu mateix (21.00 h.), en el marc del Suite Festival.

En els últims anys, ha estat ficat en projectes bastant complexos. Ha compost la seva segona òpera ['Hadrian', sobre l’emperador romà Adrià], publicat un disc basat en sonets de Shakespeare

Últimament he viatjat, en termes artístics, a llocs molt lluny de la meva faceta de cantant i compositor de cançons. Ja he acabat el meu nou disc de temes pop; sortirà aproximadament d’aquí un any. Però abans de publicar aquest treball, volia tornar a presentar-me davant del públic i recordar-li d’on vinc. Molta gent adora aquests primers discos. I vull demostrar-los que també són importants per a mi. Que el Rufus pop segueix allà.

Ningú és la mateixa persona amb 25 i 45 anys. Tampoc, per descomptat, el mateix artista. No sé com se sent tocant ara aquestes cançons. ¿Encara s’identifica amb aquelles cançons, com a persona i com artista?

En essència, sí. En realitat em sorprèn bastant com han han envellit de bé. Algunes són clàssics, bé, clàssics entre cometes...

No, no, ¡clàssics!

Clàssics del meu repertori, això segur (rialles). I per tant no he deixat de tocar-les en tots aquests anys. Però d’altres... Feia moltíssim que no les tocava. I encara me’n sento orgullós. A més, ara les canto bastant millor. La meva veu és una cosa en què he treballat molt, sobretot des del projecte de Judy Garland [els seus concerts de tribut del 2006 a l’actriu i cantant, resumits en el disc en directe ‘Rufus does Judy at Carnegie Hall’]. L’eslògan de la gira seria: “¡És la passió de llavors, unida a l’habilitat d’ara!”.

El que també se sosté més que bé és la producció de Jon Brion [compositor, entre d’altres meravelles, de la banda sonora de ‘Magnolia’] per al primer disc. Fa poc el vaig veure com a teclista d’un especial del còmic John Mulaney i vaig pensar que estaria molt bé que el portés vostè com a músic de gira.  

(Silenci d’uns segons). No crec que passi. Jon Brion és algú a qui respecto profundament. I que es mereix tot el que diuen sobre ell... ¡per bé o per malament! (rialles). Aquest disc va ser una veritable batalla i no, no em veig repetint cap experiència semblant.

Si encara es reconeix en aquestes antigues cançons, pot ser perquè, en essència, les seves influències no han canviat. Continua defensant el pop amb piano dels 70, la seva malenconia, la seva ironia, el seu fulgor melòdic...

És així, no ho puc evitar. Però intento que soni rellevant. M’encanta el meu anterior disc pop [‘Out of the game’, del 2012, produït per Mark Ronson], tot i que el pròxim, produït pel gran Mitchell Froom, és encara millor. És com una espècie de reflexió sobre els començaments de la meva carrera a Los Angeles. Crec que em toca fer aquesta classe de discos, els que ha de fer un ‘singer-songwriter’ a punt d’entrar en el tercer acte de la seva trajectòria. Em sento una mica com els últims Tom Petty, David Bowie... No dic que jo sigui com ells, Déu me’n guard, però algú ha de fer aquesta classe de pop adult i crepuscular.

De vegades, la gent se n’oblida una mica, però vostè va ser tot un pioner del revival de Nilsson. El va reviure abans que John Grant, Father John Misty, Tobias Jesso Jr. o per descomptat la sèrie de Netflix 'Russian doll', amb 'Gotta get up'

Diré una cosa que, crec, ja he dit alguna vegada, i em fa semblar una mica ignorant. Però jo no sabia qui era Nilsson quan vaig començar a fer cançons. Després vaig treballar amb algú tan pròxim a ell com Van Dyke Parks [va coproduir un parell de peces de Rufus Wainwright] i, a poc a poc, vaig entendre com era genial de genial. Em sento pròxim a Nilsson pel mateix que em sento proper a Randy Newman: m’agrada fer el que em dona la gana. Aquesta és la connexió.

¿En què diria que han canviat més les seves lletres entre 1998 i 2019? Jo les veig una mica més polítiques, fosques i agres.

Em costa molt parlar amb objectivitat sobre elles. Només puc dir que les treballo tant com puc. Les bones lletres estan en fase d’extinció en la música popular. Han caigut molt quant a qualitat. I, per a mi, la lletra és la part més important d’una cançó. M’he posat com a missió tornar el protagonisme a les lletres.

De 'Les 25 cançons que importen ara mateix'

I per a mi és un drama, perquè, com a compositor de cançons, sé que la lletra suposa el 85% d’una cançó.

L’última cançó pròpia que toca en aquesta gira és ‘Going to a town’, una de les més polítiques, una declaració de desamor cap als Estats Units. ¿Com se sent ara sobre un dels seus dos països [l’altre és el Canadà]?

El món està passant, en conjunt, per un moment d’agitació, per bé o per mal. Hi ha figures ara mateix en la ‘grassroots politics’ que són increïbles, com Alexandria Ocasio-Cortez. Això és bastant emocionant de presenciar. I també tinc expectatives dipositades en algunes figures més establertes; l’experiència és valuosa també, no ho oblidem. L’ideal seria aconseguir una unió dels vells Estats Units i la nova sang. Sigui com sigui, no podem deixar la guineu com a amo del galliner.

¿Què pot explicar-nos de la nova gira, en termes estrictament musicals? ¿Quina classe de formació porta?

No vinc només amb piano, com alguna altra vegada. Porto una banda increïble, amb gent del nivell de Gerry Leonard [a la guitarra i la direcció musical], Matt Johnson [bateria; antic component del grup de Jeff Buckley i cocompositor de ‘Dream brother’] i Rachel Eckroth [teclista; també telonera de la gira].

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tinc una consulta una mica impertinent, però feta sense cap mala fe, en realitat. Ara que coneix tan bé la nostra ciutat, ¿tornaria a utilitzar una metàfora taurina en una cançó anomenada Barcelona? Si això fos escrit, ara mateix posaria un emoji de somriure. De veritat.

(Rialles). ¡Ei, era molt jove quan vaig compondre el tema! Llavors no sabia gaires coses de Barcelona, ni de Catalunya, ni del moviment independentista. M’havia creat una fantasia al meu cap i en ella sortia tot el que havia de sortir: el flamenc, els toros... Ara mateix no utilitzaria aquesta metàfora. Per provar de disculpar-me, diré que, a més, la cançó no tracta sobre Barcelona, sinó sobre la por de la mort.