Pau Riba: "Jo volia triomfar, exercir els nous poders"

Parli’m de l’escola Isabel de Villena on va estudiar.

Era una cosa molt progre. Quan vaig començar a anar-hi, amb 3 anys, encara era mixt. I mantenir això en ple franquisme era un gran esforç. Després els van obligar a separar els alumnes per sexes. Als 14 anys, els nois vam acabar en una torre que estava a Ganduxer amb Via Augusta. Jo vaig escollir lletres i en l’últim curs em vaig quedar sol. I perquè els professors no haguessin de fer classe a un sol alumne em van ajuntar amb les noies. Vaig estar tot aquest curs amb 16 noies.

¿Tenia la sensació que les dones eren més determinants en la seva vida que els homes? El primer ‘Dioptria’ parla només de dones.

La meva crítica en aquest disc era contra la família cristiana i burgesa, però ajudat pel meu masclisme carpetovetònic i genètic vaig apuntar molt cap a les dones. La meva mare va acollir a casa dues besties. I les que portaven la casa eren elles tres. En aquesta campanya del 50è aniversari del ‘Dioptria’, el que més m’està costant explicar és això: d’on ve la fòbia cap a les dones.

En la cançó ‘Vostè, tu, tu mateixa’ carregava contra la dona per ser tan submisa. I, és clar, estava culpabilitzant la víctima, no l’opressor.

Sí. Allà hi ha aquest masclisme carpetovetònic i... poca cosa més. Perquè jo em relaciono bé amb les dones. Bé, sexualment no. Mai he sabut lligar.

Per a un noi d’aquella època, descobrir que els xavals d’altres països estaven iniciant una revolució devia ser molt inspirador.

Els llibres d’història expliquen que la revolució ‘hippy’ va fracassar, però els ‘hippies’ van estar en primera pàgina durant 10 anys. Llavors, tot era: ‘nen, no facis això’, ‘nen, ves allà’, ‘sí, papa’... I després a fer el servei militar, a pencar i a casar-te sense haver tingut relacions prèvies. Nosaltres dèiem: ‘¡Això no pot ser!’.

I aquella revolta adolescent el va atrapar.

Hi va haver dos elements clau. Un va ser el rock’n’roll, una música que amb 25 anys ja no podies ballar perquè era acrobàcia i molta marxa: el més primitiu del món. I després va arribar l’LSD. L’àcid ens va posar en estat de gràcia.

¿Són les seves dues grans influències?

Sí, però també mundialment. La joventut va passar del ‘sí, papa’ a la revolució.

Davant aquest panorama, dedicar-se a la poesia li havia semblar poc. I tampoc volia seguir els passos del seu avi Carles Riba.

Jo ja tenia una experiència familiar: ¡amb la poesia no en tens ni per a pipes! Jo volia triomfar, exercir els grans poders. I com que això va coincidir amb el naixement de la nova cançó, vaig agafar una guitarra del meu germà gran i vaig començar a rascar-la.

I es va presentar al càsting per entrar a Els Setze Jutges.

Però em van suspendre. Amb els anys van dir que va ser perquè anava amb els cabells llargs i pantalons vermells. Jo era ‘hippy’. Va quedar clar que era un rebuig generacional.

Quan va gravar ‘Dioptria’, ¿ja se n’havia anat de casa dels seus pares?

Sí. M’havia casat o estava a punt. Perquè aquesta va ser una història llarguíssima. El pare de la Mercè [Pastor] no volia. Era caçador i quan l’acompanyava a casa sortia amb l’escopeta cridant: ‘¡Fora d’aquí!’. Tenia una parada de marisc al mercat central, contraban de diamants... Era un nou ric.

¿Com es va resoldre el tema?

Ens vam assabentar que l’Església podia donar el permís sense el consentiment del pare. Era una espècie de judici al bisbat. Hi vam anar i després van citar el seu pare. Va arribar a al·legar que la seva filla estava boja. El bisbe ens demanava un certificat que no ho estava i ens el va firmar un parent de Buñuel que era psiquiatre.

Tot molt surrealista.

Al final el pare va al·legar que ella només volia anar-se’n de casa, que no ens estimàvem. I l’Església va decidir que estigués en una residència de monges sis mesos per veure si encara ens estimàvem. El dictamen final l’havia de donar mossèn Guix, que estava a punt d’ascendir a bisbe. El pare de la Mercè va anar allà i li va dir: ‘Soc franquista i puc impedir que vostè sigui bisbe’. Es va cagar però ens va fer arribar una nota: si us casa un capellà progre sense que me n’assabenti, feu-ho. I això vam fer.

Aquesta història explica el text que acompanya ‘Dioptria’, on carregava contra família, Església i aquesta societat petit burgesa. El seu atac no era filosòfic, conceptual o abstracte. Tenia motius molt concrets.

S’havia creat una autèntica rasa entre la nostra generació i l’anterior. Era una lluita real que va arribar a nivells extrems. A la portada del ‘single’ ‘Taxista’ hi ha una xapa que diu: ‘Why boys leave home?’. ¿Per què els nois se’n van de casa? Als Estats Units, els nois es feien ‘hippies’ i muntaven comunes per desenvolupar la seva pròpia cultura, la contracultura. I els governs pensaven: ¡Ens estem quedant sense relleu! ¿Qui farà el pa?

Vostè no volia ser forner. I es tanca amb el grup Om a gravar el disc. ¿Com era el dia a dia en aquella època?

¿Època? Tampoc va durar tant.

S’explica que aquella gravació gairebé arruïna el segell Concèntric.

Aquest sempre ha sigut un país de... Més de 15 dies no hi vam estar.

¿Com van gravar el so del nen plorant i el gerro que es trenca?

El del nen, no ho recordo, però per al final de ‘Noia de porcellana’ ens vam passar hores trencant plats i vidres al lavabo per obtenir més ressonància.

I després de la gravació se’n va a Formentera.

Volíem prendre el primer àcid. Sabíem que Formentera era una estació de pas per als ‘hippies’ americans que anaven a l’Índia. Els diaris parlaven molt d’aquests temes. La societat estava molt escandalitzada per l’àcid i el rock. Quan el bateria de Soft Machine (Robert Wyatt) es va tirar per una finestra els diaris ho van magnificar. I llavors, ¡tots ens tiràvem per la finestra!

I una vegada a Formentera, ¿ja sabia on aconseguir l’àcid?

Ens van dir que a la platja de Migjorn hi havia una colònia de 400 ‘hippies’. I hi vam anar la Mercè i jo. Vam viure en una cova. Aviat vam saber qui els passava, però vam voler esperar a prendre-ho durant la nit en què feien la festa de la lluna plena. Era un americà. L’anomenàvem ‘el Reietó’ perquè els cabells li feien forma de corona. Ens va donar el tripi i ens va dir: si és el primer, partiu-vos-el. La Mercè no entenia l’anglès i se’l va prendre de cop. Llavors me’n va donar un altre de sencer per a mi.

¿Com ho recorda?

El primer símptoma va ser paranoia pura. Érem a la platja i jo sentia que tothom reia darrere meu. Em girava ¡i tothom estava seriós! Una altra cosa que recordo és que les onades del mar eren crancs que pujaven i s’allunyaven. I que vaig agafar la guitarra i el pal semblava una autopiiiiissta. ¡I com sonava! Aquest primer tripi va ser molt bonic, molt Walt Disney. Després en vam tenir d’altres de més ‘heavies’.

¿Aquest mateix estiu?

No. Als dos dies la policia va fer una batuda a la platja amb ajuda de gent de la zona i ens van fer fora a tots de l’illa. L’aventura de l’àcid va ser pim-pam.

I de tornada a Barcelona grava ‘Dioptria/2’ amb els Música Dispersa.

Em vaig enamorar de la seva música, però aquell grup era Cachas. Ell era un figura i jo també. Érem dos galls al galliner i allò no podia funcionar. Al final, entre Albert Batiste i jo ens ho vam fer tot.

Perquè ja havia despatxat els Om.

Sí, tot i que havien aprofitat l’estiu per muntar les cançons. Toti Soler té una cinta amb el ‘Dioptria/2’ cantat per ell. Li he dit diverses vegades que valdria la pena recuperar-lo, però sempre em diu que el té en unes caixes, que l’hauria de buscar, que ja ho mirarà... No vol.

El 1970 va voler presentar ‘Dioptria’ al Liceu i al Palau de la Música.

La meva idea era ficar un cotxe a l’escenari del Liceu per utilitzar el clàxon, els fars, el soroll de les portes... I em van dir que no. Després vaig anar al Palau. Havia actuat Raphael poc abans i la gent va pujar a les cadires. I van dir: ‘Uf, Pau Riba i el rock’n’roll aquí... Ens destrossaran el local’. I tampoc.

Notícies relacionades

50 anys de 'Dioptria' de Pau Riba: altres estrenes collita del 69

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

50 anys després, ¿per què no porta el disc al Palau o al Liceu?

Ara em fa mandra.