Rufus Wainwright, sublimar el passat al Liceu

La manera més brillant de demostrar-nos que dedicar una gira a la recreació d’obra antiga té algun sentit és millorar la versió original i això fa Rufus Wainwright, encoratjat com a figura escènica i com a cantant a ‘All these poses’, l’itinerari retrospectiu que el va portar aquest dimarts al Liceu (Suite Festival). Nit per al gaudi d’un artista amb el qual la naturalesa va ser generós: compositor refinat, intèrpret amb carisma i graciós ‘entertainer’.

Mentre esperem que tingui la bondat de publicar un disc tan inspirat com aquelles dues primeres obres (o les dues següents), Wainwright va recordar les bases del seu art de la cançó i va projectar la seva millor versió. Començant per una primera part assentada en vuit cançons del seu debut, del 1998: de la simpàtica ‘April fools’ als contorns onírics de ‘Barcelona’ (que va presentar disculpant-se pels clixés de “corrides de toros i castanyoles”) i d’allà fins a aquell ‘Beauty mark’, que va compondre després que la seva mare desaprovés les últimes cançons que li havia mostrat.

Encoratjant-se amb Joni Mitchell

Wainwright tenia llavors vint-i-pocs anys i ara en té 45. Canta amb més aplom i deixant més pòsit, la seva tècnica és precisa, una mica més continguda i s’ajusta amb emoció matemàtica als requeriments de la instrumentació, que va venir a càrrec del quintet dirigit per Gerry Leonard. La seva versió de ‘Both sides now’, de Joni Mitchell, va tallar la respiració i va marcar el clímax del primer bloc, completat amb la notable peça inèdita ‘The sword of Damocles’, amb fons anti-Trump. La va cantar després d’haver-se tret la jaqueta i d’haver-se quedat en armilla sense res sota. Wainwright, divertit: “Ho sé, tinc un cos increïble”.

Notícies relacionades

Rufus Wainwright: «Les bones lletres estan en fase d'extinció"

Barcelona, capital de la innovació social

Els seus poders van anar a més, si és possible, en la segona part, en la qual va recórrer ‘Poses’ (2001) per complet a partir de les notes juganeres de ‘Cigarettes and chocolate milk’. Embolicat de lluentons o plomes negres, príncep del cabaret i pianista abocat al seu oceà d’arpegis, ens va precipitar en el trànsit de ‘Shadows’ i ens va portar fins als ‘Grey gardens’ amb una profunditat que no estava al seu abast quan va crear aquestes peces. Cim sinistre amb la majestàtica ‘Evil angel’ i la fosa, només al piano, d’‘In a graveyard’.

El bis va reservar les cartes habituals de la gira: ‘Imaginary love’, ‘Going to a town’ i la versió d’‘Across the universe’, dels Beatles. Però algun ressort intangible va propulsar Wainwright de nou a l’escenari per retenir el públic uns minuts més amb ‘Hallelujah’, de Cohen, ofrena última per a una nit d’esplendor.