De com Paul B. Preciado es va fer dissident del sexe

Es diu Paul B. Preciado però aquest nom no explica tota la riquesa d’una identitat que no es reivindica com a tal. Paul va ser abans Beatriz. Per això l’empremta de la B. en el seu nom. Avui és un dels gestors artístics i filòsofs més radicals en els estudis de gènere –va ser alumne de Derrida–, no només perquè ha pensat que el sexe és una imposició política sinó perquè ha convertit el seu cos en material d’experimentació. Una dona que va creuar el límit i es va fer home a un clínica de Nova York després d’un detonador que va tenir a veure amb la ciutat de Barcelona, on dirigia els Programes Públics del Macba. Va ser el seu cap la que va caure després de l’escàndol de l’estàtua de paper maixé que representava un rei Joan Carles sodomitzat, una situació que defineix com “catastròfica” però també “catàrtica” per a si mateix perquè li va obligar a prendre un decisió important, seguir endavant amb un ‘canvi de sexe’ –en la teoria de Preciado no hi hauria un concepte així, però s’entén– que es va concretar a una clínica ‘queer’ de Nova York. Pot semblar un final de trajecte però no ha fet més que començar. “No soc un home. No soc una dona. No soc heterosexual. No soc homosexual. No soc tampoc bisexual. Soc un dissident”, escriu.

Del 2011 al 2018, Preciado ha portat una columna al diari‘Libération’relatant, entre altres coses, el seu procés i aquestes cròniques es recullen al llibre ‘Un apartamentamento en Urano. Crónicas del cruce’(Anagrama) que van del particular a l’universal, perquè paral·lelament a la seva transformació –avui el seu passaport diu que és un home– es va trobar que el planeta sencer també es trobava en aquest procés. “Estem en un canvi de paradigma només comparable al que al segle XV es va forjar amb la impremta i la colonització. Ara internet i la intel·ligència artificial han canviat les nostres vides amb una exigència molt més gran perquè si no ens enfrontem a aquest canvi podríem acabar amb la vida sobre la terra”.

Trans antiidentitat

Preciado té la virtut de pensar en situacions que podrien semblar de ciència-ficció i que en realitat són de política ficció, o no, perquè la seva pedagogia en la teoria ‘queer’ i més enllà és d’una absoluta claredat. “Vaig començar sent feminista radical i ara soc trans antiidentitat perquè la identitat, com el gènere o la raça, és una invenció, la manera de fer política de l’antic règim”, així s’ha presentat innombrables vegades amb paciència i no poc sentit de l’humor per a esglai del funcionari de la frontera de torn on li demanaven el passaport i el que veien aquí i allà no acaba de concordar. Avui el seu passaport diu que ha entrat de ple dret al món dels homes tot i que no se senti així perquè la seva actitud és més aviat la de l’espia en terreny ‘enemic’. “Si em descuido em prenen per un home heterosexual blanc amb tot el seu poder”, diu bromejant, ell que se sent més proper a la minoria de les dones, una minoria que no té res a veure amb el número –les dones superen en això els homes– i sí amb el seu reduït poder polític. “Conec molt trans que es considera home o dona i no se’n parli més, i és molt respectable, però a mi no m’interessa aquest pensament binari”.

La contrarevolució 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

A la dificultat de pensar a contrapel es van afegir les amenaces continuades producte d’aquestes columnes periodístiques. Ho explica la que va ser la seva antiga parella, l’escriptora Virginie Despentes. “No volia que se’n parlés perquè si ho fas estàs fomentant que es torni a fer però sí és interessant per evidenciar alguna cosa del que ha passat a França de manera col·lectiva i que a Europa es concreta en la contrarevolució planetària de Trump, Bolsonaro, el Front Nacional i Vox, entre d’altres”.  

I si es tracta de parlar d’identitat, és obligatori, ja que d’això es parla al llibre, esmentar la identitat nacional catalana substrat del sentiment independentista. Unida a aquesta realitat per llaços sentimentals, a Preciado li preocupa sobretot buscar la llibertat. “He donat 50.000 voltes pel món i cada vegada que recalo a Catalunya sento que això cada dia és pitjor, però també m’he adonat que existeix un procés de crítica a l’estat-nació molt interessant que es duu a terme en grups reduïts, però aquest no és el discurs majoritari. Per això, el debat Catalunya-Espanya em produeix un intens cansament”.