Erlend Loe: «L'humor noruec és més fosc i estrany que l'humor anglès»

Abans que Santiago Lorenzo desterrés el protagonista de ‘Los asquerosos’ als boscos, ben enutjat amb el món modern, un autor nòrdic li havia retorçat el nas al ‘Walden’ de Thoreau. Es deia Erlend Loe, i amb ‘Doppler’ va firmar un dels llibres més divertits i entranyables, alhora que enutjats, del 2012 (en la seva traducció anglesa). ‘Doppler’ parla de la crisi d’un quarantí, però (no fugin) no és una crisi com les altres. Aquí no hi ha adulteris, ‘running’ ni tatuatges desaconsellables. Entre les seves pàgines trobaran una cria d’ant anomenada Bongo, un fill de soldat de la Wehrmacht, la construcció d’un tòtem, la mort d’un pare i un sever replantejament de la idea de felicitat. Humor esquerp, alienació constructiva i l’avorriment com a camí subversiu cap a la gràcia.

¿Com definiria l’humor noruec i què el diferencia de l’humor anglès, per exemple?

És un humor basat en treure-li ferro a les coses, discret, més fosc i més estrany que l’humor anglès. Noruega és petita, tradicionalment pobra i sempre ha estat als afores de tot. Hem viscut sota domini danès i suec, per la qual cosa arrosseguem complexos d’aneguet lleig. És un humor tranquil, semblant al finlandès. Lúgubre i melancòlic. L’escriptor finlandès Kari Hotakainen explica que, quan passa temps a la seva casa d’estiu, el seu primer pensament a l’escoltar qualsevol so és: “Oh, Déu meu, espero que ningú vingui de visita”. Això és humor nòrdic.

‘Doppler’ és en part una crítica de l’estil de vida noruec. ¿Se sent un estranger entre els seus compatriotes?

No. Soc part de la meva societat, però també l’observo, i crec que ens hem tornat més individualistes al llarg dels últims 50 anys, amb el descobriment del petroli i l’augment gradual del nivell de vida. ‘Doppler’ va ser una reacció a tot això.

El sentiment d’alienació de Doppler està massa ben explicat perquè sigui ficció pura. ¿Se sent sovint sol entre la multitud?

Em vaig sentir una mica sol a l’escola, i també de jove, això és cert. Però no d’una manera dramàtica. No pateixo ansietat social, tot i que prefereixo estar sol, o amb poques persones. La forma de vida espanyola, o el clixé de la vida espanyola, amb amics i familiars sempre al voltant, seria massa per a mi. Prefereixo el silenci.

Una descripció simplista de la trama seria que a Doppler li falta un bull.

Des del meu punt de vista, ell no està boig, ni tan sols temporalment. Només necessita estar sol i pensar. Perquè no ho ha fet mai, ha sigut intel·ligent i eficient sempre i no s’ha parat mai a meditar res. No és estrany tenir algun tipus de crisi al llarg de la vida. ‘Doppler’ narra la crisi d’un home.

Els seus llibres són descrits com a “naïf”, però hi ha massa desafecció i mala sang com perquè l’etiqueta perduri.

Hi estic molt d’acord. Vaig escriure una novel·la anomenada ‘Naiv.Super.’ el 1996, es va convertir en un gran èxit i es va traduir a molts idiomes (gairebé 40). És un text que juga de manera conscient amb això de ser naïf, i transporto l’etiqueta des d’aleshores. Però no és encertada. Els meus llibres no són ingenus ni infantils.

“Els teletubbies haurien de cremar a l’infern”, afirma Doppler.

Vaig veure molta televisió infantil al tenir fills. Alguns d’aquests programes demanen a crits ser ridiculitzats. D’altres són bons, però deixen de créixer i es converteixen en irritants després de 50 visionaments. ‘Teletubbies’ funciona per a nens molt petits, suposo, però és destructiu per al cervell adult. Si jo fos un Brueghel modern, pintaria els teletubbies en un paisatge infernal.

Un dels temes centrals de ‘Doppler’ és la paternitat. ¿Es considera mal pare o bon pare?

Soc bastant bon pare. Segons la meva opinió. Sempre ho he sigut. He passat molt temps amb els meus fills. Molts pares escandinaus ho fan. Em diverteixo amb ells i em donen idees constantment. Però he d’admetre que, després de divorciar-me, només tinc els meus fills cada dues setmanes, i això també està bé. És una nova llibertat que puc disfrutar perquè ja hi vaig passar molt temps.

¿Diria que la seva escriptura ha canviat des de ‘Doppler’? ¿Si és així, com?

Després de ‘Doppler’, alguns dels meus llibres van començar a ser més polítics, o almenys a estar més connectats a la societat. De vegades, de formes estranyes. Com en la meva última novel·la, titulada ‘The animals of Africa’, en què vaig fer que cinc noruecs, quatre homes i una dona, anessin a l’Àfrica per tenir relacions sexuals amb animals en perill d’extinció. És un comentari sobre el nostre estil de vida. Fotem els animals tot el dia sense pensar-ho.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Diria que el personatge que ho té més fotut és la dona de Doppler? Al cap i a la fi, malgrat la seva “crisi”, ell és al bosc, “trobant-se a si mateix”, mentre que ella s’està a casa cuidant els nens.

Cert. Tot i que accepta la necessitat de Doppler d’estar sol un temps. Potser fins i tot és un alleujament per a ella. Quan ell no torna a casa per al naixement del seu nou fill, la seva absència és massa. No és una dona avorrida, o antiquada. És moderna i enginyosa. El que passa és que el seu marit comença a tenir necessitats que no tenia abans.