Fangoria: "Sempre serem un grup dels anys 70"

Alaska i Nacho Canut celebren el 30è aniversari de Fangoria amb ‘Extrapolaciones y dos preguntas (1989-2000)’, el primer de sengles discos (el segon sortirà a la tardor) en què versionen les seves cançons espanyoles preferides sorgides en paral·lel a aquelles tres dècades de singladura. En aquest volum premien els 90, i sense manies: OBK, Family, Ku Minerva, Corcobado, Los Planetas... El presenten aquest dissabte al Sant Jordi Club.

¿Per què un disc de versions?

Nacho Canut: Perquè l’últim que vam fer, ‘Canciones para robots románticos’ (2016), era tan perfecte que era millor deixar passar uns quants anys abans de treure el següent amb cançons noves.

Alaska: I és una manera de donar a conèixer uns artistes, però també de conèixer més l’artista del qual t’estàs comprant el disc. Va tot junt.

Els va inspirar ‘Pin up’ (1973), de Bowie.

N. C.: I altres discos: de Bryan Ferry, Siouxsie and the Banshees, Marc Almond, Ramones... Fins i tot els primers dels Stones i dels Beatles: jo vaig conèixer les cançons de Chuck Berry i Little Richard gràcies a ells.

Fangoria va néixer el 31 d’octubre de 1989, només uns mesos després de l’aparició de ‘Fan fatal’, el disc final d’Alaska + Dinarama. ¿Intuïen un canvi de cicle en el pop?

N. C.: Com va dir Neil Tennant (Pet Shop Boys), els 90 comencen el 1988, amb l’‘acid house’.

A.: Ja estaven The Shamen, el ‘so Manchester’, i poc després The Orb, i Primal Scream, amb la seva reconversió...

N. C.: Però a Espanya jo crec que els 90 van tardar a arribar: van començar el 1995 o així. Nosaltres vam anar a Eivissa el 1987 i recordo estar a un pàrquing sentint ‘acid house’, quan a Espanya encara s’estava amb Mecano. Però nosaltres som dels 70, del glam.

A.: És el que serem sempre: un grup dels 70. El nostre ADN és de llavors.

N: La nostra manera de pensar és del segle XX.

Al disc hi conviuen cançons de Family i d’OBK, que en aquella època podien representar el súmmum de l’‘indie’ i del ‘mainstream’. ¿Eren més a prop del que semblava?

A.: Aquest és un exemple que el pop és molt obert. La diferència més gran està en les lletres, no en la música ni en els arranjaments.

N. C.: Amb OBK vam coincidir ja llavors a ‘raves’. Recordo una vegada, amb Afrika Bambaataa, Paul Oakenfold, Adamski i el d’‘X-ta sí, X-ta no’ (Chimo Bayo). Eren molt simpàtics amb nosaltres, quan ells eren massius i nosaltres no érem res. “Fixa’t, que simpàtics són amb nosaltres sense necessitat de ser-ho”, ens dèiem. I aquesta cançó, ‘Historias de amor’, és un clàssic.

Així que ‘Extrapolaciones y dos preguntas’ té alguna cosa de ‘vendetta’ contra els prejudicis.

N. C.: És que això ha passat amb tot: amb Los Chunguitos, amb Raphael, amb Camela... ¿Quin és aquell grup que va tocar al Primavera Sound? Los Chichos, ¿no? Abans tot el que hi programaven era ‘underground’, el rotllo ‘Pitchfork’. ¿Continua existint? Però ara, amb la distància, tot canvia.

A: A nosaltres no ens fa falta aquesta distància per veure les coses.

N. C.: A nosaltres no, però als crítics de rock, sí. I a OBK ara se’ls veu d’una altra manera. És música pop perfecta, molt ben feta. Un grup europeu que ha fet uns quants clàssics.

A.: El mateix passa amb una altra cançó molt coneguda del disc, la de Ku Minerva (‘Llorando por ti’). Era una factoria d’èxits que hi havia a Catalunya, un equip de productors i compositors. Van treballar al primer disc de Mónica Naranjo. Eren com Stock, Aitken & Waterman.

Ataquen ‘¿Qué sería de mi sin ti?’ de Carlos Berlanga. ¿La continuació de ‘Cómo pudiste hacerme esto a mí’, d’Alaska i Dinarama?

N. C.: Sí, quan ella surt de la presó, perquè ha complert la condemna, i es troba el buit social per ser una assassina i tal. En directe toquem les dues cançons seguides, expliquem la història completa.

A. Aquesta cançó ell la va compondre amb aquesta finalitat, en un moment en què ja estàvem separats musicalment.

Aquell disc de Berlanga, ‘Indicios’ (1994), era ple de ‘hits’ que no ho van ser mai.

A.: I el disc de Family, i el de Los Sencillos, i el d’Ellos, i el de McNamara... Cançons que estan en discos que són perfectes, que podrien haver sigut èxits.

N. C.: Carlos en solitari no va tenir ‘hits’, i amb nosaltres sí. ¡Que s’ho fes mirar!

¿Què li faltava?

N. C. ¡Doncs, nosaltres! La manera de treballar. Però no volia fer ‘play backs’, ni moltes més coses.

A. Ell a aquesta entrevista no hi hauria arribat mai. Però crec que ara estaríem en un punt perfecte amb Carlos. Ens diria “us dono cinc cançons”. Seria com Guille (Milkyway), una espècie de col·laborador, sense l’obligació de fer coses que no li agradessin.

N. C. Però Dionne Warwick tenia èxits, i Burt Bacharach, no, i el que no podia pretendre Bacharach era ser Dionne Warwick. Són coses diferents. I Carlos pretenia ser-ho tot, i no pot ser. Tret de, potser, que vulguis ser superprofessional i, això, ell no ho volia.

Hi ha dues cançons noves, ‘¿Quíen te has creído que soy?’ i ‘¿De qué me culpas?’, totes dues en segona persona i plenes de retrets.

N. C. ‘Cómo pudiste hacerme esto a mí’ també era així, tot i que allà s’arribava al crim.

A. Perquè ja hem vist que després del crim se’n va a la presó.

N. C. Fer retrets és típic de nosaltres.

Abans deien que són molt del segle XX. ¿Els agafa lluny la música urbana?

N. C. Hem col·laborat amb King Jedet i Ms Nina, que són reggaeton més aviat, però vaja, són artistes del present.

A. Però a mi m’és impossible pensar en el reggaeton sense pensar en el rap, el reggae, en Grandmaster Flash... Hi ha un fil conductor. Tot això no va aparèixer ahir. El 1990 ja hi havia reggaeton.

N. C. La lambada era el reggaeton dels 90.

A. Però ara sembla que massivament només se senti això.

N. C. Però sí que és veritat que estem assistint a la mort i enterrament del rock. Això sí que no li interessa a ningú.

Home, ¿segur?

A. El que és veritat és que hi ha molts circuits paral·lels. Sembla que només hi hagi una cosa i no és veritat. Si mires els festivals, sembla que només hi hagi grups de quatre nois amb barba. No saps si són músics o els tècnics de so.

N. C. El rock són les estrelles: una persona que veus baixant de l’avió privat. O Bowie i Iggy Pop, anant en el Transsiberià amb aquells models que portaven. Les estrelles ho poden ser del rock o de la copla, com Isabel Pantoja. I ara el que hi ha és gent normal que ha fet un grup amb els seus amics.

¿Hi ha alguna estrella en la moderna música espanyola?

A. Rosalía ho és. Com mira la càmera, com trepitja... Tot.

N. C. I Jota, de Los Planetas, i Genís (Hidrogenesse). I Miqui Puig: el veus i dius “¿d’on ha sortit?”. Gent especial, és igual el gènere musical que facin. Les Kings of Leon també, amb la seva cabellera dels setanta.

Aquest femení genèric que utilitzen de vegades és molt de l’esquerra alternativa.

N. C. ¡No, no, no! Nosaltres ja el vam utilitzar fa temps...

A. Ah, sí, ¿utilitzen el femení?

Sí, diuen “avui la policia ha detingut cent manteres”, i a la foto surten uns senyors africans.

A. ¡Que bo!

N. C. Res d’això, ni de lluny.

A. ¡Ho fem des dels 12 anys! Des que vam conèixer a McNamara i Tino Casal. És la nostra escola: les que eren més grans que nosaltres. D’allà en vam aprendre.

¿Senten que Fangoria té un públic estabilitzat?

N. C. És canviant. Jo no havia vist mai tants nens en les firmes de discos.

A. Però això ja ho vas dir amb el disc anterior.

N. C. És que en venen molts, de sis anys, i ens veuen i es posen a plorar. Ens porten un dibuix de l’escola i surto jo, calbet... I em pregunto: ¿però aquesta nena què hi veu, en nosaltres?

A. Doncs, jo ho entenc molt bé. Veuen el que jo veia en la Família Monster i no el presentador de televisió de torn. Nosaltres, si ens volen dibuixar, som com personatges Manga. Som més a prop d’atraure nens.                  

El nou disc, amb totes aquestes versions de cançons del passat, ¿proposa una evasió del clima que es viu actualment a Espanya?

A. Jo crec que sí, però no és una cosa d’ara: als 12 anys jo ja vaig decidir fer-me un món, un lloc on formessin part les coses, les icones, que jo triés. Aquest disc representa els meus anys 90, que no són els de la crisi de 1993.

Ni els del ‘grunge’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

N. C. Tot i que mira com està ara Courtney Love, ¡divina, tota operada!

A. Als 90 nosaltres ens vam crear el nostre propi món, i aquest disc n’és un reflex. ¿Té alguna cosa a veure amb la realitat de llavors a Espanya? Doncs, no.