Agustí Villaronga: «El cine pot ajudar a obrir mentalitats»

Agustí Villaronga ha presentat en el BCN Film Fest la seva última pel·lícula, 'Nascut rei', una superproducció rodada a l’Aràbia Saudita i Londres amb la qual el director de 'Després del vidre', 'El mar', 'El passatger clandestí', 'Pa negre' i 'Incerta glòria' ha provat un registre diferent a l’habitual. El film, ambientat en els primers anys de la dècada de 1920, narra el viatge a Anglaterra del príncep Faisal, futur rei saudita entre 1964 i 1975, quan tenia 13 anys i va haver d’assumir les obligacions de la diplomàcia per encàrrec del seu pare. Per a un director tan introspectiu com Villaronga, amb un imaginari tan reconeixible, aquesta experiència amb moltes localitzacions, personatges, extres, idiomes, reconstrucció d’època i seqüències de batalles ha suposat una immersió total en una cultura diferent i una forma de fer cine a la qual no estava habituat.

¿Com va sorgir l’encàrrec de realitzar un film d’aquestes característiques?

El projecte és un encàrrec del productor Andrés Vicente Gómez, amb qui havia intentat fer abans dos films, ‘El cònsol de Sodoma’, segons Jaime Gil de Biedna, la producció del qual es va demorar i després no vaig poder realitzar, i ‘Creta’, una història sobre els abusos sexuals en una família que havien de protagonitzar Monica Bellucci i Vincent Cassel, però que finalment no va sortir. Temps després em va tornar a trucar per a ‘Nacido rey’. Al principi em va semblar una mica marciana per a mi. Però va insistir-hi i vaig acabar acceptant. Tenia algunes reticències, com anar a l’Aràbia Saudita, la reconstrucció d’un Londres colonial, rodar al desert... El pressupost era enorme i Vicente Gómez em va dir que m’ho prengués com una aventura, i és el que vaig fer.

Ha hagut de ser una preparació i un rodatge bastant esgotadors.

El rodatge va durar set setmanes a Londres i tres més a Riad, capital de l’Aràbia Saudita, tot i que vam haver de parar perquè les temperatures a Riad ascendien a 50 graus i vam esperar fins que baixessin als 40. El muntatge es va realitzar a Madrid, després d’una laboriosa postproducció d’efectes especials i so. A diferència del que generalment pensem, els efectes especials no se cenyeixen només a les seqüències d’acció. Per exemple, portàvem dos o tres setmanes de rodatge quan vam descobrir que l’egal, el cordó que es fa servir per subjectar el mocador al cap a la vestimenta dels àrabs, era diferent al de l’època. L’havíem de separar dos dits i això es va haver de fer digitalment, frame a frame, una feina molt costosa.

¿Hi va haver problemes per qüestions polítiques?

No, cap, el guió havia sigut aprovat. Els problemes no van sorgir per possibles enfocaments o divergències polítiques, sinó per aspectes més simples com el vestuari, les sabates, les mesures exactes de la roba per cobrir el cadàver d’un dels germans grans de Faisal i que la dicció correspongués a l’àrab que es parla a Riad i no a altres parts del país.

¿Hi ha un canvi a l’Aràbia Saudita en relació amb el cine?

Feia 35 anys que no es produïa ni es mostrava cine, i ara comença una certa obertura amb la nostra pel·lícula. Es veu venir una transició, hi ha canvis en relació amb el paper de les dones, la policia religiosa tampoc hi incideix tant. El que més m’agrada és que el cine pot ajudar a obrir mentalitats.

¿Què li interessava més en la història del jove príncep Faisal?

m’interessava la iniciació d’un nen del desert que col·loquen en el centre de la diplomàcia. No només això, a Londres descobreix el telèfon, l’aigua calenta... Va creixent mentre coneix el rei Jordi, Churchill, Lawrence de l’Aràbia. No toco a fons la part política, però hi ha un tema que és allà, la manera en què es van formar les fronteres. Llavors l’Aràbia Saudita no existia com a país. És una pel·lícula d’entreteniment, però apunta coses en aquest sentit.

En la seva filmografia podem trobar un remot antecedent a aquesta superproducció. Es tracta del seu segon llargmetratge, ‘El niño de la luna’ (1989), en què una tribu de l’Àfrica negra espera l’arribada d’un déu reencarnat en un nen de raça blanca. No s’assembla temàticament i estilísticament a ‘Nacido rey’, però en aquest film hi ha la mateixa idea d’una superproducció amb elements personals.

Amb aquella pel·lícula és veritat que vaig tenir l’ambició de fer una cosa més gran. El model que tenia al cap era el de Steven Spielberg, i també el de David Lean, que mai perden la línia psicològica malgrat les dimensions de la gran producció. En el cas de ‘Nacido rey’, abans que títols d’aquests directors la proximitat està en algunes pel·lícules de James Ivory i ‘El discurs del rei’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Es tracta d’una proposta visual i narrativa nova per a vostè. ¿Ha sigut també un film de aprenentatge?

He après molt amb aquest rodatge. Les escenes de batalla van ser molt laborioses. Tenia tres càmeres i tots els mitjans a la meva disposició, però és complicadíssim. Els cavalls i els camells, per exemple. Primer cal construir els estables i que no siguin gaire lluny del lloc de la filmació. A més, són dos tipus d’animals que no poden estar junts gaire temps, ja que s’irriten entre ells. Després, els encarregats dels camells es posaven a resar sense previ avís. Preparar i filmar una caiguda d’un cavall no es fa un dia. Ha sigut tota una lliçó.