Noa: «Per cantar 'baby, t'estimo', prefereixo callar»

Achinoam Nini, més coneguda com a Noa, s’ha endinsat al delicat jardí de posar textos a composicions de Johann Sebastian Bach amb el recolzament essencial de la guitarra del seu company de sempre, Gil Dor. ‘Letters to Bach’ ocuparà una part del recital d’aquest diumenge a Barts (21.00 hores, festival Guitar BCN).

¿Què l’ha acostat a un compositor apartat de l’imaginari de la música popular com és Bach?

Era un gran repte, perquè s’hi han acostat els més grans. Però per abordar-lo havia de trobar un element innovador, i el vaig trobar primer en la idea d’escriure lletres, una cosa molt poc comuna en aquest repertori. Totes són noves excepte dos, “A pair” i “Ave Maria”. Són peces que es van compondre per al piano, la flauta, les cordes..., no per ser cantades. Aquí hi ha una altra innovació. A més, les canto amb una tècnica que no és clàssica, i amb tot això dono a Bach una cosa que ningú li havia donat abans.

El tractament és minimalista: veu i guitarra.

Amb una mica de violoncel en alguna cançó, però, sí, ho és. Fins i tot els cors procedeixen de la guitarra i sonen sorprenents. No tenia sentit tocar Bach com s’ha fet sempre. A tots els meus discos hi ha una línia vermella: m’interessa seguir endavant només si puc dir alguna cosa. Per cantar ‘baby, t’estimo’ prefereixo quedar-me callada.

“Look at me” parla de fronteres i de murs. ¿Al·lusió a Israel?

Es pot associar a qualsevol conflicte en qualsevol lloc. Hi ha dos tipus de murs: els que construïm per protegir-nos i els que fem per no veure l’altre, com els rics del Brasil que no volen veure les faveles. Aquests són els murs que m’agradaria poder fer caure. Quan no veus l’altre és més fàcil deshumanitzar-lo. Aquest és l’origen del meu activisme, perquè crec en la humanitat i no vull donar l’esquena a ningú, i protegir-nos no ha de ser l’excusa per no veure.

A “All the angels” parla d’un altre assumpte delicat, l’eutanàsia.

És potser la cançó més profunda. La vaig escriure després d’una trobada amb una dona que estava molt malalta i que havia decidit acabar amb la seva vida a un hospital de Suïssa. Va ser molt intens i em va causar una profunda impressió: era una persona molt positiva, no deixava de somriure, estava en pau amb si mateixa. Em va fer pensar molt en la nostra concepció de la vida i la mort. L’eutanàsia és un assumpte que sempre m’ha intrigat. Vaig dir als meus fills que si algun dia em passa alguna cosa posin aquesta cançó al meu funeral.

Al disc hi ha transcendència, però també bon humor. Fins i tot se la sent riure.

Sí, hi ha humor, mai he fet un disc associat a un únic estat d’ànim. La vida està connectada amb tot.

El productor executiu de l’àlbum és ni més ni menys que Quincy Jones. ¿Què va aportar?

És amic nostre, de Gil Dor i meu, des de fa anys. Adora igualment Bach i posar lletra i veu a les seves músiques li va semblar fascinant, de manera que va ser ell qui es va oferir a fer-ho. Ens va donar idees. Ell té una formació clàssica.

¿Aquest és un repertori per interpretar íntegrament als concerts?

No, fa temps que integrem cançons i les fonem amb la resta del repertori. Generalment ocupen una parcel·la del centre del concert.

Al seu web hi ha els textos traduïts a quatre idiomes, dos dels quals són el castellà i el català, la qual cosa ens recorda que té connexions fortes amb Espanya i amb Catalunya.

És veritat, hi ha una relació única. És el lloc amb el qual tinc un vincle més fort juntament amb Itàlia. Ja d’adolescent vaig descobrir la música de Serrat a través del disc en hebreu de David Broza (‘La mujer que yo quiero’, 1983). Ha sigut increïble treballar amb gegants com ell o Sabina, Jorge Drexler, Miguel Poveda, Carlos Núñez...

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Alguns d’ells han actuat a Israel malgrat les crides al boicot del moviment BDS, que ara tenen en el punt de mira el Festival d’Eurovisió, programat per al mes que ve a Tel Aviv.

Respecte a això seré simple. Crec en la pau, i tot aquell que hi treballi serà benvingut. Si el BDS inclou en el seu boicot els activistes pacifistes, gent com jo mateixa, i comporta silenciar-nos, és contraproduent. Potser és que hi ha altres motivacions darrere: perjudicar Israel, que és el meu país, i això no ho puc compartir. Jo puc ser crítica amb el govern del meu país, però el govern no és el país. És com Espanya amb Franco: Espanya era Espanya, i Franco era una part fosca de la seva història. ¿Tracta el BDS de contribuir a sortir de la foscor i d’ajudar els palestins en la seva tràgica situació? No ho crec.