David Carabén: «No m'avergonyeixo de cap cançó de Mishima»

Mishima ha fet 20 anys adonant-se que en la seva discografia no hi havia cap registre en directe, absència que corregeix amb ‘Ara i aquí. El directe de Mishima’. L’aniversari impulsa una gira en la qual revisarà repertori de totes les seves etapes: comença aquest divendres al festival Strenes, de Girona (escenari de les escales de la Catedral, 21.00 hores) i portarà la banda per primera vegada al Liceu (23 d’octubre, Suite Festival). Parlem amb el seu cantant i compositor, David Carabén.

¿Havien evitat els discos en directe perquè són uns perfeccionistes de l’estudi?

Era més aviat per modèstia: no consideràvem que ho féssim tan bé en directe, perquè allà estàs més pendent de transmetre al públic que de ser precís. Jo veig concerts a YouTube d’altres èpoques en què moltes vegades no afinava. I una manera de celebrar els 20 anys era documentar el que hem aconseguit amb el públic. Aquesta espècie de sala de festes que són els concerts, com un punt de trobada i un acte de comunicació.

A ‘Ara i aquí’ realcen la presència del públic, el cant popular i les ovacions.

Ja deia John Ford que la reacció de qui escolta és important, és la seva manera de llegir l’emoció i la reforça. El públic és un instrument més i posa de relleu, o resta, segons quins moments de les cançons. De vegades fins i tot canten els arranjaments instrumentals de Marc (Lloret): “La, la, la, la, la, laaa...”

¿És un fan dels discos en directe de la història del rock?

No especialment tot i que vaig tenir els de Queen, Supertramp, Leonard Cohen... Però he tingut més aviat la sensació que eren productes de l’era del vinil.

¿Veu la història de Mishima com una línia recta o amb alts i baixos?

La veig com una línia recta perquè Mishima és la meva vida i jo soc l’únic, juntament amb el Marc, que ha sigut allà des del principi. Però en realitat no ha sigut recta, perquè hi va haver moments en què no estàvem tan segurs que això duraria, tot i que crec que sempre hem tingut una convicció. Però la música és el terreny de la precarietat. Tot canvia: el format, la indústria, els governs... Has d’acostumar-te al canvi.

No sembla que tingués una vocació musical des de sempre: va fer estudis de Dret, de Ciències Polítiques, va treballar en televisió...

No soc músic de formació, tot i que vaig fer classes de piano de petit, però aquesta vocació va anar arribant a poc a poc. La música era un ‘hobby’, però me la prenia com una professió. A Mishima sempre ens l’hem pres com una part central de les nostres vides, però sent realistes.

Hi ha un pes del cine en el seu perfil: va treballar amb Manuel Huerga a BTV i va entrevistar realitzadors com Wim Wenders. Les cançons de Mishima tenen alguna cosa de petites pel·lícules.

Vaig entrevistar Wenders i Woody Allen, Philippe Garrel..., i escriptors com Houellebecq, Vargas Llosa, Martin Amis... Als 90 em vaig amarar de cultura amb vocació periodística, documentant-me molt. I sí, pot ser: les cançons són plenes d’estratègies narratives, fins i tot les que no són relats.

¿Va voler ser cineasta?

Sí, vaig escriure guions, curts i llargs. Tenia una gandula esperança d’arribar a aconseguir-ho, però em vaig adonar que costa molt i que entre que tens una idea i s’acaba realitzant passa molt temps i has de demanar molts diners. Per la meva psicologia no ho hauria aguantat. Vaig tirar per la música: el procés és més ràpid i més agraït.

Mishima és fill de l’imaginari musical anglosaxó, tot i que hi ha un toc francès.

Perquè jo vaig començar a anar amb músics a Grenoble, on vaig fer un Erasmus, i així vaig descobrir gent com Miossec o Autor de Lucie. The Divine Comedy els vaig veure per primera vegada a Lió, anant sol en autoestop.

Molts grups pop han apostat en aquests anys pel català prenent com a exemple el seu treball o el d’Antònia Font. Però quan Mishima va gravar ‘Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa’ (2005), el tercer disc, primer enterament en català, no hi havia referents directes.

Abans que nosaltres hi havia algun grup ja, però crec que era una qüestió de temps que les bandes comencessin a deixar enrere l’anglès i cantessin en català, o en castellà. La música que escoltàvem en aquell moment en alguns bars de Barcelona era aquesta i era lògic que sorgissin propostes en una llengua autòctona que ho reflectissin.

¿El moment pletòric de Mishima està entorn a ‘Ordre i aventura’ (2010)?

De moments macos, n’hi ha molts, però allà sí que coincideixen bastantes coses: és la nostra primera gira estructurada, s’incorporen Alfons (Serra) i Xavi (Caparrós) i comencem a collir els fruits dels discos anteriors. Llavors vam omplir l’Apolo per primera vegada.

A la seva nova gira recuperen cançons antigues. ¿N’hi ha alguna que ja no es veu capaç de cantar?

No, crec que ja llavors componia intentant no ser tan concret. No em fa vergonya res del que he fet. Potser en alguna cançó soc bastant expansiu, o em rebel·lo massa, però vaja, puc cantar-ho tot. En aquesta gira tocarem fins i tot cinc o sis cançons dels primers discos.

¿Dels discos en anglès? ¿No les veuen com cançons d’una vida anterior, gairebé com d’una altra banda?

Poden semblar-lo per l’anglès, potser, però quan les he cantat dos o tres vegades ja no els veig una gran diferència. N’havíem tocat alguna de vegades, com ‘My whole life crying’, però no tantes com farem ara.

Així, tot i que estiguem parlant de música pop, la comunicació amb el públic, ¿està condicionada per la llengua?

Totalment. Quan entenen les cançons impactes d’una manera completament diferent.

¿És injust per a aquestes cançons en anglès?

No ho crec, és el que passa i no pots demanar a la gent que faci el treball que tu hauries d’haver fet. Al principi jo utilitzava l’anglès més aviat com un joc. Les lletres no tenien l’ambició que després vaig assumir al començar a escriure en català. Vaig passar a esforçar-me més. Crec que quan em vaig adonar que tenia una vocació de compositor va ser quan vaig assumir el català.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Mishima és una banda, però David Carabén és alhora una figura amb un perfil mediàtic propi. ¿L’incomoda que li facin preguntes sobre qualsevol tema no musical?

És la gent la que et converteix en personatge, i al final el que t’ofereixen és explotar-ho una mica i acabar fent espectacle. No em sento incòmode, però és una cosa que no entrava en els plans.