Curts de llarg recorregut

Com a festival atent a l’experiment, el D’A Film Fest estava cridat a assentar-se com a aparador del curtmetratge, format ideal per explorar idees arriscades que després... ¿fer servir en un llargmetratge? Sí o potser no. A l’hora de seleccionar els ¡27! curts recollits aquest any en ‘Un impuls col·lectiu’, la secció de l’‘altre’ cine espanyol, Carlos Losilla (un dels millors crítics d’aquest país) i Carlos R. Ríos (director del D’A) ho tenien clar: “Cap dels autors que vam seleccionar –explica Losilla– s’havia de plantejar el curt com un simple trampolí cap al llarg, sinó com un format autosuficient i amb les seves pròpies regles, i això s’ha de notar en les imatges”.

Dit d’una altra manera: els curts escollits no són exhibicions de tot el que saben fer els seus directors, ni un esbós d’alguna cosa que s’hauria de desenvolupar en una pel·lícula tres o quatre vegades més llarga. Són projectes breus, però de llarg recorregut, motivats per un clar afany de recerca i de resultar significatius.

Les cinc sessions de curts del D’A 2019 han reunitalgunes de les firmes més joves del programa: grans directors en potència a qui s’ha permès no només mostrar el seu treball, sinó també, potser encara més valuós, tenir oportunitat de comentar-ho amb el públic. A prop del tancament del festival, en vam reunir alguns perquè ho comentessin amb nosaltres i entre ells i ens oferissin la seva perspectiva sobre l’estat del curt (o migmetratge) a l’Estat.

Set directors per a quatre curts

‘La mala fe’ és un debut dirigit a sis mans, lesd’Elena, Eva i Marina Pauné, germanes interessades en investigar una estètica intemporal en cuidat blanc i negre i una classe de drama que no s’explicita, s’apunta. “Ens interessava –explica Losilla– el to alhora distanciat i suggeridor del que s’explica, que en el fons és molt poc, tot i que substancial”.

Laura Rius (una de les directores de ‘Les amigues de l’Àgata’) i Carlos Solano han codirigit ‘Millions (and millions) of memories’, un migmetratge que comença com a (falsa) pel·lícula familiar i deriva en relat més canònicament cinematogràfic d’inspiració mitològica. “En aquest cas, es recorre al ‘found footage’, tan de moda fa uns anys, per donar-li la volta i entrar en la ficció”, diu Losilla. És el projecte de final d’estudis de Rius en el departament de muntatge de La Fémis, l’escola de cine parisenca.

Soles davant l’excitant precipici de la direcció van estar Blanca Camell i Celia Giraldo, autores de ‘Tombent les heures’ i ‘Te busco en todos’, respectivament. Camell va fer el seu a l’exili, a França, com a projecte de primer any de l’escola d’arts Le Fresnoy. “M’agrada molt la manera en què tracta l’espera d’una noia que torna d’un viatge i busca el seu nòvio pels bars del seu barri de París, convertint-se tot en un recorregut alhora íntim, sociològic i amb un sorprenent sentit del tempo”, diu Losilla.

Giraldo va dirigir ‘Te busco en todos’ al si i amb el recolzament de l’ESCAC. Retrat molt particular de la síndrome del niu buit, compta amb la que és, per a Losilla, “una de les millors interpretacions no només de la secció, sinó també del festival”: fabulosa Miriam Iscla com la dona que lloga l’habitació del seu únic fill a un jove alemany.

Passat, memòria i generacions anteriors

Hi ha connexions entre els que seuen en aquesta taula de La Terracccita del CCCB. Algunes d’elles són biogràfiques. Les Pauné es coneixen, és clar, des de fa molts anys, però a més, una d’elles, l’Eva, va estudiar Comunicació Audiovisual amb Blanca Camell a la UPF (no es veien des de tercer de carrera), on també va estudiar el mateix Laura Rius, tot i que un any per darrere. Carlos Solano va conèixer la Blanca i la Laura a París: “Els tres vam estudiar a la mateixa universitat [la Sorbona Nova, o París 3], i després cadascú va seguir un camí diferent”.

Altres connexions són temàtiques. Si alguna cosa comparteixen aquests set directors és l’interès pel passat, la memòria i les generacions anteriors. Són joves, però no caníbals ni salvatges, sinó més aviat reflexius. Eva: “Som ‘viejóvenes’. ¡Jo no sé què és Twitter!”.

Les noves tecnologies no són essencials: aquestes històries no s’expliquen a través d’emoticones, xerrades de Facetime (bé, la de Giraldo una mica) o qualsevol brillantor del mirall negre de l’iPhone. Es percep una resistència al progrés a qualsevol cost. Blanca: “En el meu cas, volia filmar una zona [Montreuil, a la perifèria de París] que s’està transformant a causa del capitalisme. Filmo sobretot gent gran perquè és la gent que viu en aquest espai, ben conegut per la Laura, perquè ara viu allà”.

En lloc de fer apologia de la joventut, aquests autors cedeixen el protagonisme a les mares i les àvies. A ‘La mala fe’, la figura de la mare “és una cosa totalment idealitzada”, assenyala Marina Pauné. “Exagerat, gairebé”, postil·la la seva germana Elena. “Els grans són com alguna cosa mística, una figura”, diu l’Eva. Per la seva part, Giraldo volia parlar d’“una mare i un moment que la generació dels nostres pares, que ha viscut amb l’arrelament, està convivint amb una generació de fills que se’n van”. En el centre del curt de Laura i Carlos, o la seva primera part, la de tacte domèstic, hi ha l’àvia de la primera, a la qual Laura va demanar ser ella mateixa però també “dir una sèrie de coses; vam escriure moltes línies de diàleg”. (Carlos): “Volíem mostrar com dos registres, documental i ficció, es nodreixen l’un a l’altre, es poden contradir”.

Expatriats

La conversa s’anima, sobretot, quan sorgeix el gran tema: els diners. En el cas de ‘Tombent les heures’ i ‘Millions (and millions) of memories’, parlem de curts d’expatriats: la directora del primer, Blanca, viu a Lilla, i la codirectora del segon, Laura, a París (el seu aliat Carlos ha anat a parar fins a Mont-real). Tots dos han sigut produïts per escoles franceses.

Sortir de casa té els seus avantatges. I, de fet, si el teu afany és fer cine, anar-se’n d’aquí és gairebé arribar a un altre món. (Laura): “A França, vols fer un curt i hi ha 10.000 ajuts del govern. Ajuda per escriure el guió. Ajuda a la producció. Ajuda la distribució...” Blanca: “Fins i tot existeixen ajuts per al teu primer curt, als quals només poden optar persones que han autoproduït les seves obres. Aquesta no és la realitat d’Espanya”.

Rius va rebre 5.000 euros per aixecar el seu migmetratge, “i això que perquè era de la secció muntatge, als que no ens donen tanta pasta. Als directors els donen 19.000, si no m’equivoco, i als de guió, 15.000. Es dona pasta per produir, produir, produir”. Blanca: “A mi em van donar 8.400 més tot el material”.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tots coincideixen que a Catalunya i Espanya fan falta més ajuts al curt i el cine en general. Potser n’hi hauria prou amb copiar l’estructura de les institucions dedicades al curt a França, un exemple modèlic. Tot i que a molts altres països ho fan bé. Explica l’Eva: “Vam estar parlant amb Manel Raga, director del curt ‘Grbavica’. Ell ha produït aquest curt a Sèrbia, coproduït amb Portugal. I ens va dir els ajuts que ha tingut, i era increïble: tenen fins i tot ajuts a postproducció en diferents fases”.

El futur

Sigui com sigui, tampoc poden queixar-se realment. Tenen projectes i ganes de fer-los. Giraldo desenvolupa un guió de llarg gràcies al programa Ópera Prima de l’ESCAC. Rius prepara el seu primer curt no d’escola, sinó fet amb una productora. Solano vol fer un fals documental sobre el mite de Sant Jordi. Les Pauné volen fer ja el segon curt; “alguna cosa immediata, que puguem controlar fàcilment i fer ràpidament”, diu Marina. Camell està acabant el curt de segon any a Le Fresnoy... Segur que tornen al D’A, amb curt, o migmetratge, o llarg. L’important és filmar.