Joan Margarit, premi Reina Sofia de poesia iberoamericana

“Quan escrius, intentes fer-ho el millor possible. El que desitjaries és fer un gran poema, que, sent curt, intens i breu, pugui salvar la vida a algú. Això és dificilíssim d’aconseguir. Jo no sé si ho aconseguiré”, reflexionava amb humilitat a aquest diari Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) poc després d’haver sabut que havia sigut reconegut amb el 28è premi Reina Sofia de poesia iberoamericana pel conjunt d’una obra que l’exdirector de l’Instituto Cervantes i de la RAE, Víctor García de la Concha, qualificava d’«immensa». Però, tot i que el poeta català, Premio Nacional de Poesía 2008, sempre defensa la humilitat –“un escriptor que s’ho creu i que no dubta és tonto i no sap el que té entre mans”–, admet que sí, que algú el va parar un dia pel carrer i li va donar les gràcies perquè un poema seu li havia salvat la vida. “És per l’únic que escrius”, afirmava l’arquitecte i autor de poemaris com 'Casa de misericòrdia', 'Joana', 'Càlcul d’estructures' o 'Misteriosament feliç' (Proa i Visor). 

“Utilitza la poesia com a instrument moral, de pensament i de vida, d’ètica i de pràctica”, afegia aquest dimarts García de la Concha al Palau Reial de Madrid, durant l’anunci de la decisió del premi, el més important de poesia en espanyol i portuguès, convocat per Patrimonio Nacional i la Universitat de Salamanca i dotat amb 42.100 euros a més de l’edició d’un poemari antològic i de la celebració d’unes jornades acadèmiques sobre el premiat. Sense estar adscrit a cap “estètica de grup” i sense estar “encasellat” en cap generació poètica, la poesia de Margarit, a més catedràtic de Càlcul d’Estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya, té una “enorme claredat expressiva” i aspira “a l’exactitud”, apuntava García de la Concha, que compareixia junt amb el president de Patrimonio Nacional, Alfredo Pérez de Armiñán, i el rector de la Universitat de Salamanca, Ricardo Rivero, que copresidien el jurat.

Segons l’exdirector de la RAE, l’obra del popular poeta català s’enfronta al “desordre existent al món quotidià” i és un “instrument per afrontar la dificultat ètica de viure en conseqüència amb els principis”. El “cant a l’amor i a la bellesa de les relacions humanes és un dels aspectes excel·lents” de la seva poesia, afegia, i destacava com la seva poesia va ajudar l’autor d’'Estació de França a “calmar” la tragèdia de la pèrdua d’una filla, a qui va dedicar el poemari 'Joana'.

Bilingüisme

També va destacar el seu bilingüisme, perquè, tot i que l’autor de 'No era lluny ni difícil’ va començar a escriure en castellà, des dels 90 el simultanieja amb el català. “No tradueix d’un idioma a l’altre; no es tracta de poemes en català traduïts al castellà, sinó que és un exemple de cultura en contínua traducció”. Segons el mateix Margarit, no hi ha poeta que no hagi escrit en la seva llengua materna, i la seva és el català. “Després hi ha poemes que sorgeixen en castellà”, apunta.  

Notícies relacionades

Joan Margarit: "Els nostres polítics ens estan destrossant la vida"

Joan Margarit: "M'acosto a la mort a pas de tango"

Després d’haver publicat, el 2018, els records d’infància 'Per tenir casa cal guanyar la guerra' (Proa / Austral), ara treballa en un nou llibre de poemes, a més d’estar revisant versos i proses antigues. Per a ell, guanyador, entre d’altres, del premi de la Crítica i del Jaume Fuster, la cultura i la poesia són fonamentals. “La cultura és el que més costa d’adquirir i el que menys costa de perdre”. 

La poeta Ida Vitale, premi Cervantes 2018, també va rebre, el 2015, el Reina Sofia de poesia iberoamericana. En els últims cinc anys també han sigut premiats María Victoria Atencia, Antonio Colinas, Claribel Alegría i Rafael Cadenas.