Plensa, cos i esperit a Montserrat

“De nen vaig venir amb els meus pares a Montserrat i vam dormir en una cel·la del monestir. A la nit vaig obrir la finestra i recordo aquell cel estrellat, aquell silenci brutal...”, evoca l’artista Jaume Plensa (Barcelona, 1955) mentre enalteix “l’energia estranya, la màgia que transmet la muntanya, on la naturalesa conviu amb l’espiritualitat introduïda pels benedictins”. Una espiritualitat que també desprèn tota l’obra de l’escultor i, en particular, ‘Anna’, el gran cap de malla transparent, de fil d’acer inoxidable, de quatre metres d’alçària, d’una nena amb els ulls tancats, “d’una bellesa mediterrània, clàssica, suau”, detalla, que fins al pròxim 3 de novembre (si no es prorroga, com ha passat amb altres peça seves) lluirà en el centre de l’atri porticat que dona accés a la basílica de Santa Maria del monestir de Montserrat.

L’atri, un lloc de trànsit entre l’espai profà i el sagrat, era el lloc idoni per a l’escultura, opina Plensa: “Perquè aquí es barreja el més humà amb el més sagrat, aquí s’uneix el cos i l’ànima. Perquè l’individu terrenal es relaciona amb una espiritualitat que no acaba d’entendre. En les nostres vides, l’invisible, que no es veu, és el més important. El que ens mou, ens angoixa, ens alegra, l’amor, l’odi... és invisible...”. 

Per això el cap és de malla transparent “està travessada per la llum, simbolitza la part espiritual. No oculta res del que hi ha darrere, no suposa cap obstacle, sinó que és un punt d’energia. Reclama una visió interior tot i que estigui abraçada pel matèric que l’envolta”, explica l’escultor al costat d’‘Anna’. Al seu costat, somriu el pare Josep Laplana, que als seus 75 anys segueix al capdavant del museu montserratí. D’ell va sorgir la “cabòria'” d’instal·lar al recinte religiós l’obra d’un artista que està en “el top del top de l’art contemporani”. “Ho vaig proposar al pare abat i no em va dir que no d’entrada...”, confessa qui, tenaç, va acabar convencent tota la comunitat benedictina i el mateix abat, Josep Maria Soler, que ha vist, satisfet i en comunió amb les explicacions plensianes, que l’escultura “prova de generar silenci i ens fa veure la riquesa interior de cada ésser humà, que no capten els ulls però que és allà, perquè l’essencial és invisible els ulls”. A més, afegeix l’abat, transmet que cada un pot estar amb si mateix i aquesta interiorització t’ajuda a connectar i a entendre als altres, una cosa que porta a construir una societat respectuosa.

La idea es va forjar en el 2015 en la Biennal d’art de Venècia, quan el pare Laplana va veure un cap de Plensa similar a ‘Anna’ a l’Església de San Giorgio Maggiore, també d’una comunitat benedictina. El 2017, l’artista va visitar Montserrat i junts es ‘van confabular’ per concretar el projecte, pel qual l’escultor cediria la peça sense contraprestació econòmica i l’orde es faria càrrec del muntatge i l’assegurança. La instal·lació la completa una íntima mostra de 18 gravats de l’artista que parlen de l’ésser humà, instal·lada en l’espai Pere Pruna del museu del monestir. 

Notícies relacionades

Barcelona es reconcilia amb Plensa i els vibrants silencis de la seva obra

Monumental Plensa al Rockefeller Center

L’escultor barceloní més internacional viu un moment dolç. Després de tancar l’exposició que li ha dedicat el Macba a Barcelona, veu encara la seva 'Carmela' davant del Palau de la Música i com lluirà fins al 28 de juny al Rockefeller Center de Nova York, a la Cinquena Avinguda, 'Darrere dels murs’, un colossal cap de marbre blanc de set metres i mig d’una jove que es tapa els ulls. Té a punt una instal·lació a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, una exposició a la Haia, un cap de ferro fos davant de l’Hermitage de Sant Petersburg i una altra de similar a ‘Anna’ a Los Angeles. I en prepara una altra per alriu Hudson i un gran projecte almuseu Grand Rapids de Michigan (EUA), amb quatre rostres amb 300 tones de marbre blanc que tardarà dos anys a esculpir. 

No obstant, aquest escultor que no es cansa de repetir que la seva obra, que prolifera en espais urbans, “no és per tocar sinó per acariciar”, lamenta que l’art, “tan important en el dia a dia de la societat”, “s’hagi distanciat de la comunitat”. I es declara “molt trist” perquè no ha prosperat en el mandat d’Ada Colau la gran escultura que l’exalcalde Xavier Trias va imaginar per a Barcelona i que segons Plensa hauria sigut una “pujada espiritual per a la ciutat”. "Potser s’ha de deixar descansar Gaudí i que una altra generació pugui deixar el seu llegat. Els polítics no ens acompanyen. “Els polítics no estan a l’altura de la gent”, conclou per dirigir la mirada cap a l’espiritualitat.