Morad, la veu del carrer

Morad no és un noi únic, ja que com ell, tot i que invisibilitzats, n’hi ha molts. Però tampoc és un més al seu barri, la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, perquè en tot just mig any s’ha convertit en la veu d’una multitud. Morad, de 20 anys i ascendència marroquina, s’ha erigit en només uns mesos de producció musical en una de les figures emergents més prometedores del calaix de sastre anomenat ‘del que és urbà’. Un auge inesperat, gairebé involuntari –”mai he somiat ser Daddy Yankee i omplir estadis”–, propiciat pel boca-orella actual, que va expandir les seves cançons per Whatsapp: “Tothom tenia les cançons sense que haguessin sortit”.

L’èxit l’ha aconseguit a base d’un ritme que beu del rap francès lligat a la immigració, la singularitat i el relat de carrer més autèntic. “He volgut fer el que jo escolto”, explica sobre el seu so. “Escolto poca música d’Espanya”, precisa. I sobre les seves lletres: “Hem volgut enviar un missatge, no que som del carrer, sinó que això no és bo, que hi ha gent que ha perdut coses, que ha acabat malament, i que hi ha gent que se’n penedeix”. “I un d’aquests soc jo”, admet Morad. “Cuidadito no vayas a entrar; a un mundo donde puedes ver; lo que nunca podrías imaginar”, adverteix a ‘Un cuento’. 

“La gent ha rebut la meva música com una cosa que els recolza en el dia a dia. No l’escolten per fer alguna cosa, sinó per aprendre d’alguna cosa. I això m’ha agradat”, apunta. El curt termini de temps des que se’n van tenir notícies fins ara, casa amb el tòpic del ‘boom’. “Ha sigut un ‘boom’ però seguim amb els peus aquí. El ‘boom’ no et soluciona la vida, t’ajuda si continues treballant al mateix nivell o més”. 

En aquest temps, ha explicat part de les seves vivències en un grapat de ‘singles’ i un primer àlbum (al qual el productor Steve Lean li ha passat el pinzell) titulat ‘M.D.L.R.’ (‘Mec de la rue’, noi del carrer en francès), sigles que ja s’han convertit en ensenya d’una comunitat. “Ha format una família. És el noi del carrer, amb els seus hàbits, però que treballa, que estudia... No és una cosa dolenta”, exposa, en un missatge contra els clixés. L’àlbum, diu, és una part d’ell, “un avançament del que un té”. “Ara, com que no han de passar més coses, anem guardant, guardant...”, afegeix. Una part d’ell significa també el seu pas pel centre de justícia juvenil, on es connectava amb el que passava fora amb aquest diari. “Les primeres pàgines, de política i això, no. De ‘Barcelona’ cap endavant. Era la manera de saber el que passava”. La seva presència en aquesta pàgina és també doncs un missatge d’esperança per als que segueixen allà.

Quan estava ficat en problemes, no se n’adonava, però ara que està fora i fent altres coses, seu amb els seus amics i sap diferenciar les coses. “Sé seure, mirar i dir: ‘això està malament, això està bé’. La música m’ha ajudat bastant del cap, a estar més tranquil”, explica.

El col·lectiu del barri

De les lletres de Morad també n’emana la crítica policial. “Sí, però hi ha bona crítica policial. Hi ha la que insulta la policia per insultar-la, per fer-se el xulo, i estem nosaltres, que no insultem, estem donant un missatge que no estem bé amb ells, que aquí la cosa va malament. Només dic que no tenim tracte pel maltractament amb què ens tracten. No és racisme, és un altre nivell”, defensa.

Se n’hauran adonat, Morad parla sovint en plural. És per tota la gent que arrossega, o que ell és només la punta de la llança. “Els del meu voltant saben que jo soc qui envio el missatge i em guien perquè ho faci bé. Perquè soc el Morad i els seus amics. I no vull deixar-los malament, mai. Ells han donat la seva cara per mi”. Ho diu pels tres videoclips exitosos gravats als blocs de la Florida, el barri amb més densitat d’Europa, en què es posa imatge al context de les cançons, al seu origen i al col·lectiu. “Jo agraeixo les milions de reproduccions a Youtube, això és molt per a un xaval que abans ni el miraven pel carrer. Ara als meus amics els demanen fotos. Llavors, veig que als meus amics també els ha anat bé”, diu amb orgull. 

Notícies relacionades

Morad, el ningú de platí: «Si vaig als Grammy, aniré en xandall»

Barcelona, capital de la innovació social

Durant la conversa amb aquest diari, alguns dels seus col·legues seuen en unes escales del parc de les Planes de l’Hospitalet. Estan de celebració. “¡Què he de ser jo un referent! Ells són millors que jo. Jo soc cantant, sí, però tinc amics que pel Ramadà treballen 10 hores... Això és un referent per a mi”. 

Morad domina la situació i va sobrat de decisió, il·lusió i gana quan parla del futur. Ja entreveu la seva primera vegada davant el públic, el 7 de juny al Razzmattaz, on estarà acompanyat per la seva gent. També damunt l’escenari, on el precediran uns altres tres cantants de la Florida, Beni Jr (l’amic a qui, al costat del productor Vato, li deu ser aquí), Maro i Jensen King. Un dia especial per al seu barri. “Que diguin: ‘aquell dia a la Florida no hi havia ni el ‘tato’. Tothom se n’ha anat a veure cantar els nens del barri’”.