Silvio Rodríguez: "A Cuba hi ha una lluita d'idees"

L’autor de joies com ‘Ojalá’, ‘Te doy una canción’ i ‘Unicornio’ torna aquest dimarts a Barcelona assumint un paper inhabitual, acompanyant l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba, que commemora el seu 60è aniversari. La primera part del recital constarà de peces simfòniques d’autors cubans com Carlos Farinas (1934-2002) i el contemporani Joaquín Clerch. En la segona, Silvio Rodríguez interpretarà cançons del seu repertori amb el suport orquestral. El trobador respon per correu electrònic a les preguntes d’aquest diari.

¿Podria explicar-nos els orígens d’aquest projecte i la seva motivació original per formar-hi part?

Des de principis dels anys 80 he col·laborat amb l’Orquestra Simfònica Nacional en diverses ocasions. L’any 2000 vaig fer un disc titulat ‘Expedición’, amb orquestracions meves. El mestre Pérez Mesa va dirigir l’orquestra i des d’aleshores havíem comentat fer alguna cosa junts, de cara al públic. Ara, en el 60è aniversari de l’orquestra, ens va semblar que era un bon moment per reprendre la idea. L’ocasió mereixia que fos una cosa nova i li vaig demanar al jove mestre Jorge Aragón que fes les orquestracions, i aquí estem.

¿Quines són les seves sensacions al cantar amb aquest format orquestral? ¿Representa una responsabilitat diferent, potser un desafiament, o ho assumeix amb plena naturalitat i sense més complicacions?

He treballat amb moltes agrupacions diferents: amb grups electrònics, acústics, amb orquestres de jazz, amb orquestres de cambra... i només amb la guitarra, i sempre he sentit que fer música, a més d’un gaudi, és una responsabilitat. Cada àmbit acompanyant té les seves peculiaritats. Lògicament, com més músics hi intervenen més complex es fa. En aquest cas, es tracta d’una molt bona orquestra, d’un molt bon director i de molt bones orquestracions, així que l’únic que ho té difícil soc jo.

Està previst que interpreti cinc cançons. ¿No tem deixar el públic amb ganes de més?

Bé, tant en el concert de Bilbao com en el d’Úbeda he hagut de fer un parell de bisos. Sempre que ho demanin, podrem fer alguna cosa més, sense sortir gaire del programa, que està molt ben estructurat, perquè es tracta d’un recorregut per alguns autors simfònics contemporanis cubans. Tots són compositors d’excel·lència, per cert.

¿Hi ha algun concepte narratiu o estètic que relacioni aquestes cinc cançons? ¿Amb quina intenció les ha seleccionat?

Vaig escollir sobretot cançons d’un cert lirisme i també vaig tractar que fossin temes coneguts. Hi ha una sola excepció, quant a la novetat: ‘Jugábamos a Dios’, que és part de la banda sonora que vaig fer per al film ‘Afinidades’, òpera prima com a directors de Jorge Perugorría i Vladimir Cruz.

Entre aquestes peces escollides, n’hi ha algunes dels seus primers temps com a compositor, en particular ‘La era está pariendo un corazón’, de finals dels anys 60. ¿Una cançó inspirada en Che Guevara?

Va ser el primer tema que vaig dedicar al comandant Guevara, quan em vaig assabentar del seu assassinat a Bolívia. En aquell moment, des de Cuba, semblava que s’acostava una impostergable era d’alliberament a tot el conegut com a Tercer Mundo. Després han succeït diferents etapes històriques, cadascuna amb el seu signe, i he vist que en cada circumstància aquesta cançó ha sigut capaç d’acompanyar tragins de diferent índole. Aquí mateix, a Espanya, em va sorprendre veure documentals en què la cantaven els joves en lluites socials dels últims anys. No sé si la que vivim és una altra era o si és la mateixa de llavors que encara no ha acabat, el que sí que sé és que aquesta cançó continua significant alguna cosa per a certa gent. I això, a més d’un regal, és una invitació a la qual no sé refusar.

Una altra de les cançons és ‘El necio’, que procedeix del context geopolític de finals dels 80 i de principis dels 90, amb el final de la Unió Soviètica. ¿Què simbolitza aquesta peça per a vostè?

‘El necio’ la vaig compondre en un moment de definicions crucials: va tenir lloc l’ensorrament de la Unió Soviètica i del camp socialista, Cuba es va quedar sense el 85% del seu comerç exterior, sense preus excepcionals en algunes de les seves exportacions, sense el suport –almenys moral– de sentir que s’era part d’una considerable porció del món. Tot això es va esfumar, però no va ser de la nit al dia: allà ens adonàvem que un revés fort s’acostava, entre altres raons perquè Fidel ho va insinuar diverses vegades. Fins i tot va arribar a dir que, en el cas que el socialisme es col·lapsés, Cuba continuaria. ‘El necio’ és una cançó en què es barregen alguns altres assumptes: s’acostava un congrés del Partit, però jo allà proposava “hacer un congreso del unido”. Determinats cultes semblaven reafirmar-se i jo volia “rezar a fondo un ‘hijonuestro’” (no un parenostre). Però sobretot reflecteix la decisió de no renunciar al que un vol ser. Molt més si et volen canviar per força, com ha sigut el nostre cas.  I aquesta brutalitat amb Cuba es manté, com tots sabem.

El seu últim àlbum amb cançons originals va ser ‘Amoríos’ (2015), en què recuperava composicions inèdites escrites en èpoques anteriors (1967-80). ¿En quin moment se sent actualment com a creador de cançons?

He continuat component, fins i tot fent discos. El que passa és que soc molt inconforme i cada vegada que m’escolto em sembla que puc millorar. Llavors torno sobre el mateix. Potser pròximament m’embullo i trec algunes coses.

En els últims temps ha declarat el seu desig que el poble cubà tingui cada vegada “més participació” en les grans decisions que es prenguin en un pla governamental. ¿Creu que s’evoluciona en aquesta direcció?

A Cuba, per necessitats sobretot de defensa, vam adoptar una verticalitat en els comandaments. Tot i que en alguns aspectes les pressions semblen obligar-nos a continuar sent excepcionals, en d’altres la realitat ens demana a crits democratitzar-nos. També s’ha de dir que hem tingut experiències democràtiques insòlites, perquè, quan al món les constitucions són obra d’especialistes, a Cuba s’acaba de discutir a nivell popular una nova Constitució. Ara esperem per les lleis que alguns avenços exigeixen.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Aquest any es commemora el 60è aniversari de la revolució cubana. Es parla, des del mateix entorn institucional, de la conveniència d’una evolució o reforma del sistema “sense renunciar als assoliments de la revolució”. ¿Veu desitjable i possible trobar aquest punt?

A Cuba hi ha una lluita d’idees. No només en el sentit de la resistència contra l’hostilitat que patim des de l’exterior, que és constant i forta. Hi ha diverses maneres de pensar, entre els que defensem sobirania i socialisme. Aquestes variants es podrien resumir en dues tendències (que, per cert, són universals): la de l’estatisme i la del moviment. Veig avenços en algunes direccions, tot i que no amb la velocitat amb què s’haurien de produir. Això ens està fent mal. Vam fer una Revolució (que ens agrada escriure amb majúscula) però a l’empara d’aquesta idea ha crescut una espècie de conservadorisme que desconfia de l’evolució. No és senzill explicar-ho en poques paraules.