Andrés Calamaro: "Em defineixo com a àcrata, liberal, socialista i reaccionari"

Andrés Calamaro pot interessar-se pel tango, el folklore o l’intimisme a veu i piano, però sempre torna al cor del rock’n’roll: n’és un exemple el temperat ‘Cargar la suerte’, publicat el novembre passat i que presenta aquest dimecres al Liceu, teatre on s’estrena (amb les entrades esgotades). El cantant i compositor de Buenos Aires dona noves mostres de la seva creativitat a través de la florida prosa amb què ha respost el qüestionari d’aquest diari per correu electrònic.

Les entrevistes per ‘e-mail’ tenen un punt de fredor i impedeixen la repregunta. ¿Les prefereix perquè no es tergiversi cap de les seves paraules?

No és falta de confiança; m’agrada escriure i poder redactar bé. Una cosa que es llegirà mereix escriure’s primer. Si vostè vol, ens podem trobar per prendre un cafè i conversar. Que soc amigable.

En els últims anys, sembla que ha alternat períodes de fertilitat desencadenada amb seqüències més contingudes. ¿De quin tipus d’estat mental i creatiu surt ‘Cargar la suerte’?

Fa dos anys que estem gravant una producció llarga amb Carlos Narea, un àlbum de col·laboracions extraordinàries; vam començar a gravar durant la gira ‘Licència para cantar’. Tinc el costum d’escriure tots els dies, i de cuinar. Vaig escriure les lletres primer, moltes lletres. Mentalment, m’estava acomodant a la solitud virtuosa, com a estat ‘total’ (complet) amb molt temps per escriure. Llavors estava escrivint, vam acabar les cançons amb Germán (Wiedemer) i vam gravar bones maquetes, senzilles, però presentables. Gustavo (Borner) va proposar gravar a Los Angeles i llavors vam escriure arranjaments per a bronzes i cordes.

‘Cargar la suerte’ és una expressió del llenguatge de la tauromàquia que, pel que sembla, consisteix a “canviar la trajectòria de l’envestida del toro assumint un risc”, tot i que hi ha diverses teories sobre el seu significat. ¿En quin sentit s’acull a aquesta expressió per titular el disc?

Per a un disc és un títol ‘estètic’; per a la tauromàquia és un concepte més profund que l’estètica: és sinònim de veritat i entrega. Valoro la tauromàquia com un tresor cultural blindat. Prefereixo pensar que el títol serveix per mostrar-me al món com a aficionat compromès. El llum meravellós, la música callada.

Es parla del rock com un món en regressió davant l’auge de les músiques urbanes i llatines. Vostè ha tingut sempre una gran curiositat pels gèneres tant populars com avantguardistes, però ¿necessita tornar a una formalitat rock perquè aquest és el seu centre anímic?

Escolto molta música, soc estudiós. Gravar un disc és elegir entre 50 discos possibles; una altra cosa és assajar. El rock com a ‘centre anímic’ és el del local d’assaig. En els assajos continuem tot el que vam aprendre, el que som, tots els anys junts. Assajant soc el projecte de tots els meus mestres, els que van creure en mi, el futur que ells van imaginar. La música aliena al rock m’encanta; és un tresor inabastable.

¿Ha gravat el disc a Los Angeles perquè li venia de gust fer-ho en un lloc amb pedigrí i història en l’imaginari del rock? ¿Què representa per a vostè musicalment aquesta ciutat?

Los Angeles és la Meca de la boxa i del rock. En els anys 90 funcionaven 400 estudis de gravació al mateix temps. Gravar amb “la crema dels músics de Los Angeles” és un idioma. Eficàcia, inspiració, generositat, un credo. Fa 40 anys escoltava –amb delícia– les gravacions californianes de Jackson Browne, David Lindley, Danny K, David Crosby i Neil Young. A més dels teclats d’Hugo Fattoruso, Joe Zawinul i Herbie Hancock. Gravar a Los Angeles és el que els meus mentors somiaven per a nosaltres.

Alguns compositors de llarga trajectòria coincideixen que compondre una cançó, quan ja n’has fet moltes, es va fent més difícil. ¿Pot passar-li una cosa així o més aviat el contrari?

Són moments. És necessari ficar-se a l’estudi, el local d’assaig, escrivint lletres; és agradar-se per agradar. Jo vaig aprofitar les tríades al màxim; vaig escriure mil cançons gairebé amb els mateixos acords; un Donald Fagen amb acords vulgars. De vegades, pensem que ja estem secs, però l’anhel reflueix.

A ‘Diego Armando canciones’ hi ha una tornada amb uns canvis harmònics que introdueixen emotivitat en un context de mig temps rock. ¿Litto Nebbia és un referent per a aquest tipus de contrastos? ¿O potser aquest punt més sensible ve d’alguna forma de cançó popular anterior al rock?

Són acords de Germán Wiedemer, que em van sorprendre una mica; està escrita amb mesures criolles. El Litto és un geni, un exemple de moltes coses. Amb harmonies especials, molt bons textos, és productor de milers de discos, incloent-hi els últims discos de Roberto Goyeneche i els versos d’Enrique Cadícamo.

‘Las rimas’ té una gran intensitat, a joc amb declaracions poderoses, alternant la primera persona del singular i la del plural. ¿Qui és aquell “nosotros”, “somos la rabia, somos la gente”?

Nosaltres som nosaltres: els que estem junts ja sabem qui som. Els altres, que continuïn sense assabentar-se’n. “Somos la rabia” és un grafiti amb història a l’Argentina. És la resposta a “muerto el perro se acabó la rabia”. M’agrada aquesta lletra; ara estic escrivint amb més respecte per les regles acadèmiques del vers, però m’agrada com ‘baixen línia’ aquestes rimes... Sempre “som nosaltres”, la meva gent.

Bob Dylan és Nobel de literatura. ¿És partidari de separar les lletres de la música i donar-los un tracte d’obra poètica? ¿Què li sembla que es faci això amb les seves cançons?

M’estic expandint en el text. Escric per a cine, projectes més compromesos, versos i textos breus. Tenim una pàgina de cultures i delicte: nerviodigital.com. M’estic entrenant fort per escriure millor; les pròximes lletres seran bones. Les meves cançons ja les penso com a música; la lletra és la meva partitura; confio en el que vaig escriure i m’aplico per escriure millor.

‘Honestidad brutal’ compleix 20 anys el 2019. ¿Discrepa o li contraria que estigui col·locada en una vitrina com la seva obra més alta?

Va ser una gravació tan salvatge que mereix considerar-se la meva “obra mes alta”. Vam gravar en estudis grans, escrivint les cançons allà mateix, dies i nits durant nou mesos. 63 cançons continuen inèdites i estan ben descartades. Aquest any reeditarem l’àlbum amb els crèdits en les cançons, les lletres i més música. Com a disc és molt bo, però la gravació va ser una aventura severa, hedonista i degenerada. Hi vam posar la intensitat de molts discos; vam trencar lleis tots els dies.

També fa 20 anys que va sortir de gira amb Dylan. ¿Ha sigut l’experiència de la seva vida en la qual ha hagut de rebaixar més l’ego?

L’ego és una altra cosa, és fora de nosaltres i es presenta en diferents envasos; l’auge de l’ego és internet. I l’amor, tenir gelosia, patir per amor. La pitjor manifestació de l’ego segons Sigmund Freud. Practico la gratitud, el respecte i l’amistat. Amb els músics i amb les persones en general. El destí del cant ens elegeix per al nostre sacrifici, no per a la nostra vanitat. Ens espera una gran responsabilitat. La música és un quadro que es pinta i s’incendia, s’esvaeix en l’aire... No hi ha temps per eixamplar-se; som com soldats o taxistes; no tenim ego, ni ànima ni esperit. No som autocontemplatius; pensem música. Quan vam sortir de gira amb Bob Dylan, estava cec; amb la vanitat completament diluïda.

Sabrà que va confondre molts dels seus seguidors amb el comentari polític de dies enrere, que es va encaixar com a mostra de simpatia cap a Vox. En les xarxes hi va haver gent que va dir que havia tirat els seus discos al contenidor. ¿Entén que es pugui renegar d’un artista per un comentari polític?

Si em segueixen, llavors em coneixen; no he d’explicar el meu cos ideològic. La nostra raça té els mateixos enemics: en la policia, la moral cristiana, el poder judicial, les autoritats, l’Església, l’opinió pública... Venim dels soterranis. Em defineixo com a àcrata, liberal, socialista i reaccionari. Al meu territori. Que llencin els meus discos a les escombraries és un honor. El nostre mandat generacional és agradar i ofendre. Presumir de principis elevats –o valors més purs– és un deliri. Prefereixo una conversa política seriosa, escoltar i aprendre. Si fos un “feixista italià”, ho sabrien a Barcelona; aquesta és la meva temporada 29a a Catalunya i a les regions d’Espanya. Els meus rebles: els reis són més aptes i contemporanis que els polítics professionals, la tauromàquia és un sagrat reducte de la sublimació de les espècies i l’amor és per als vulnerables i els marginals. Són qüestions que escapen a la il·lusió de “l’esquerra i la dreta”. Entre el blanc i el negre, hi ha milers de grisos. Aquest ganivet talla transversalment.

¿Té la sensació que l’artista pot declarar-se públicament d’esquerres, perquè és el que s’espera d’ell, però, no, de dretes o conservador, tret que no li importi ser objecte d’un linxament?

Els cantants populars estem condemnats a ser transversals i cosmopolites. No podem demanar el vot per a un candidat; hem d’explicar les coses d’una altra manera. El linxament virtual dura 15 minuts; fa 500 anys ens haurien calat foc. Els meus arguments estan contrastats: per a la dreta soc un “referent vàlid de l’esquerra”, tampoc un client. Els llocs s’ocupen. Agradar a internet és massa fàcil, és ridícul, gairebé una invitació a la demagògia. Puc escriure arengues progressistes també. Tinc text per invocar l’esperit de Patrice Lumumba i Frantz Fanon. Estudio la guerrilla revolucionària i les teories que redimeixen Judes.

S’alerta de les amenaces a la llibertat d’expressió (rapers condemnats, etcètera). Alhora, fa uns quants dies, a Barcelona, va saltar la notícia que una escola pública havia retirat ‘La Caputxeta vermella’ per sexista. Des de l’esquerra, ¿es posen límits també?

La censura de textos infantils, o de cantants, no és una qüestió partidària. Els límits de la llibertat d’expressió s’estan reinterpretant. Hi ha diferents maneres de perseguir un cantant; retirar un llibre dels programes escolars no és un drama per si mateix, però estem advertits per la regla de tres o quatre: si cauen els contes infantils, cau el teatre, el cine profà, la meitat de les cançons, cauen els quadros dels museus. L’educació pública és un enigma per a mi; tinc una filla en edat escolar, però va a una escola privada.

Notícies relacionades

Calamaro aposta per Vox: Prefereixo el vertigen dels patriotes i reaccionaris

Andrés Calamaro: "L'obligació ètica del músic de rock és ofendre"

Actua al Liceu amb un quintet que inclou dos teclistes. ¿Cap a quin tipus de so i repertori desitja decantar-se?

Som un nou quintet, amb dos teclats i una guitarra. Cinc músics cantant i tocant, amb piano elèctric, genuí òrgan amb altaveu Leslie i un Ampeg per al baix. És el so que ens agrada a nosaltres; tant de bo pogués comparar aquest quintet amb altres grups llegendaris. Si les coses van bé, podem presumir una mica. Creiem en el repertori que vam elegir; ens recolzem en els companys. Ara volem un públic com el del Liverpool, entregats al miracle i a la victòria. La gira tot just comença i Barcelona sempre imposa molt respecte. L’escenari del Liceu és de molta categoria.