Crítica de 'Hellboy': bestialisme sense ànima

En les valuoses ficcions que li va dedicar el mexicà Guillermo del Toro, Hellboy era un gegant brut però tendre que provava de mantenir els seus impulsos més bestials a ratlla mentre lluitava per salvar el planeta de diverses amenaces sobrenaturals.En aquest reboot, en canvi, es prescindeix de tota la tendresa. És una pel·lícula carregada de violència –tot i que molta menys en la versió que arriba als cines espanyols–, però en què no hi ha ni rastre de l’humanisme que tenen a dojo tant els còmics originals deMike Mignolacom, diem, la versió del personatge que va encarnar l’actorRon Perlman; si aquellHellboyera un nen (molt) gran, el que interpreta David Harbour no és més que un tarat de gallet fàcil.

Notícies relacionades

'Hellboy' arriba als cines en una versió censurada

Un recital de màgia i emoció

El director britànicNeil Marshall, és cert, per moments sembla disposat a parlar de la tensió existent entre la naturalesa sobrenatural del personatge i la seva lleialtat a una organització que es dedica a erradicar tota la vida sobrenatural de la Terra, però això és una cosa queDel Toroja va explorar amb molt més detall. En general, la nova pel·lícula es conforma amb mantenir el personatge i els seus sequaços a la recerca dels trossets d’una bruixa ancestral; i ni tan sols aquest escarit argument arriba a ser més que una mera excusa perquè l’heroi salti d’una escena d’acció a la següent, aniquilant una successió de bèsties indefinides disposades a destruir el món.

Mentrestant, en els moments més inapropiats, se’ns ofereix algunflashbackper omplir els buits que la narrativa insisteix a deixar mentre avança, i per dotar els personatges que no sempre necessiten. I, malgrat totes aquestes explicacions, la pel·lícula té un seriós problema de falta de claredat, especialment pel que fa a la seva pròpia raó de ser.