La dictadura de l'espòiler: entre la plaga i la patologia

Existeixen des que tenim ús de raó, hi hem mantingut una convivència més o menys pacífica, però els últims anys s’han estès com una pandèmia perillosa.  L’espòiler,aquest incòmode detall que ens revela una part fonamental de la trama d’una ficció i arruïna la nostra experiència a l’acostar-nos-hi, ja forma part de les nostres vides i ha condicionat fins al paroxisme les noves formes de consum audiovisual. Pot ser que ens hàgim tornat una mica bojos amb els espòilers. Aquesta informació, per cert, té espòilers.

La sèrie ‘Joc de trons’–especialment aquesta vuitena i controvertida última temporada que finalitza aquest dilluns– i la pel·lícula ‘Vengadores: Endgame’ han suposat un punt d’inflexió en un  fenomen que assola les xarxes i desferma la ira de milions d’usuaris refractaris a l’espòiler. Es tracta de dos casos molt específics elevats a la categoria d’esdeveniment, que fa anys que acompanyen tota una generació d’espectadors, i que d’alguna manera serveixen per posar de manifest que els productes culturals de masses continuen important, que afecten fins i tot emocionalment, i que generen frondosos debats entorn de la forma en què els consumim i els experimentem. De vegades fins i tot de forma violenta. Potser vau llegir la notícia fa uns dies. Pel que sembla, un jove va rebre una pallissa a les portes d’un cine de Hong Kong per dir espòilers de ‘Vengadores: Endgame’‘Vengadores: Endgame’. La gent que feia cua no s’ho va prendre bé quan el jove, amb actitud temerària o directament ximple, va començar a explicar detalls crucials de la trama, morts incloses.

L’origen de la cultura de l’espòiler –terme derivat de l’anglès ‘to spoil’ (arruïnar) i que l’Ésadir recomana adaptar com a‘espòiler’ per evitar l’anglicisme– procedeix de la nit dels temps, però, posats a posar-li data, podríem situar-lo el 1960, l’any en què Alfred Hitchcock va estrenar ‘Psicosi’,una pel·lícula que tenia la particularitat de jugar amb les expectatives de l’espectador tant en el pròleg com al final. Per aquesta raó, el mateix director va avisar a la campanya de promoció que els espectadors que ja l’haguessin vist s’abstinguessin de revelar els girs de la trama per no arruïnar la sorpresa als que s’hi acostessin per primera vegada. Hitchcock, sempre tan llest, havia tornat a revolucionar el cine amb un altre concepte, l’espòiler,que ja forma part del nostre vocabulari bàsic cinèfil (i seriòfil).

¿Les conseqüències? Es va despertar la morbositat, es va incrementar la curiositat, però també va tenir un impacte en les formes de consum: ja no es podia veure una pel·lícula que fos a la meitat en una sessió doble. Calia fer una cosa tan bàsica com començar pel principi i acabar pel final.

“José Luis Garci s’ha posat amb ‘Joc de trons’ a partir de la vuitena temporada, i pel que sembla l’està disfrutant moltíssim. Recordava que quan era petit la gent entrava al cine, tot i que estigués avançat el metratge, i després es quedava per veure l’inici de la pel·lícula. Ara això resultaria impossible perquè tot s’ha tornat molt més lineal”, explicaNoel Ceballos, periodista de la revista ‘GQ’, autor del llibre ‘Internet Safari’ i expert en vida digital. “Si agafes una revista de televisió dels anys 80, s’hi anunciava a la portada que Chanquete moria a ‘Verano azul’.I precisament aquest era el ganxo perquè el públic veiés l’últim episodi”, continua. ¿Això seria possible, ara? Rotundament no.

¿S’ha convertit llavors la plaga de l’espòiler en una patologia? “L’obsessió per mantenir el factor sorpresa intacte voreja en molts casos la paranoia”, afirma Elena Neira, professora dels estudis de Comunicació i Informació de la UOC. “Només cal veure quan ets en un bar o en un sopar i se t’acut dir res sobre una pel·lícula”, afirma també Quim Casas, crític de EL PERIÓDICO i professor de Comunicació Audiovisual a la UPF. Concepción Cascajosa, professora de Comunicació Audiovisual de la Universitat Carlos III, opina que l’espòiler ja forma part de l’experiència de consumir sèries de televisió i ha obligat a modificar alguns hàbits (matinar per veure el capítol, silenciar paraules clau en xarxes socials o directament no entrar-hi). “Tot i que després hi ha la gent que disfruta fastiguejant els altres, però crec que aquests casos són puntuals”.

L’espectador, creador de contingut

David Pulido, guionista de la pel·lícula ‘Tarde para la ira’, de Raúl Arévalo, ha començat una croada personal contra els espòilers en el seu compte de Twitter. “Independentment de l’efecte, no entenc la intencionalitat. És una cosa que entraria més en el terreny de la psicologia o la sociologia. Hi ha gent que s’aixeca per veure el capítol de ‘Joc de trons’ i es posa directament el final per tuitejar-lo als dos minuts d’haver-lo penjat. Molt boig”. Per a Javier García Rodríguez, escriptor i professor titular de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat d’Oviedo, l’espectador s’ha convertit en un creador de contingut, i el sentit d’una obra el forma la cadena de respostes que genera. “Així, es debatria entre el seu desig d’immediatesa i el seu desig d’innocència”. Molta gent ja no concep veure res sense tuitejar alhora. “Les sèries són més a prop dels espectacles esportius, en què veiem i aplaudim i volem compartir-ho de forma simultània. Abans era una experiència més personal, més literària, que cada un gaudia a la seva manera”, afirma Pulido.

Les xarxes socialshan contribuït de manera fonamental a expandir el fenomen i portar-lo fins a les seves últimes conseqüències. En l’època de ‘El sexto sentido’ (1999), en les albors d’internet, la transmissió dels espòilers era bàsicament de caràcter oral. M. Night Shyamalan va recollir l’esperit de Hitchcock i va tornar a donar-li un nou sentit a la qüestió del gir argumental (o ‘twist’), que d’altra banda forma part de moltíssimes pel·lícules icòniques com ‘El planeta dels simis’ (1968). Però com adverteix Quim Casas, en aquell temps no resultava tan ofensiu. “L’espòiler ha vulgaritzat el concepte del ‘twist’ i les noves tecnologies han contribuït a fer més poderosa la tirania del espòiler”.

Perquè... ¿quan prescriu un espòiler? ¿Quan es pot obrir la comporta i etzibar sense por que et clavin un clatellot que Anthony Perkins també és la mare, que Bruce Willis és mort o que la Viuda Negra se sacrifica per salvar el món del puny de Thanos? No hi ha una resposta concreta, ja que el temps és un concepte relatiu, però el sentit comú ens fa pensar que un espòiler televisiu hauria de caducar a les 24 hores de la seva emissió, 48 a tot estirar, i un de cinematogràfic ho hauria de fer després del primer cap de setmana de la seva estrena. Tot això, per descomptat, amb les seves singularitats, com recorda Elena Neira: “En el cas de ‘Vengadores: Endgame’, el pacte de silenci es va allargar durant una setmana i es va promoure de manera molt activa des dels perfils oficials dels actors i, fins i tot, dels directors”. En aquest sentit, l’espòiler formaria part descarada de les estratègies de màrqueting dels propietaris de continguts,  “que alimenten la nostra obsessió per ser ràpid a costa de predicar que el càstig de la nostra indolència serà disfrutar d’una experiència de segona categoria”.

Aplicar el sentit comú

Notícies relacionades

'Joc de trons': Daenerys, del terror vermell al terror blanc

Barcelona, capital de la innovació social

Els acadèmics dedicats al comentari i l’anàlisi de la ficció consideren que l’espòiler és un obstacle en la seva feina.“Sense revelar el final, gairebé sempre és impossible l’anàlisi crítica”,afirma Jordi Sánchez-Navarro, director dels estudis de comunicació de la UOC, que considera, no obstant, que “explicar un gir important de la trama quan el capítol o la pel·lícula en qüestió fa unes poques hores que circula em sembla una falta de respecte”.En definitiva, es tractaria d’aplicar el sentit comú, evitar les actituds ‘destroyer’ o pellfinistes. En definitiva, com apunta amb certa sorna García Rodríguez, “tot depèn de la necessitat de cada espectador de fer amics o enemics”.

J.J. Abrams, a ‘Perdidos (Lost)’ va ser un dels primers en utilitzar els avantatges de les xarxes socials per avivar l’interès del ‘fandom’. La mateixa naturalesa de la sèrie propiciava les interaccions, però el públic cada vegada es va tornar més i més participatiu i més exigent. Fins arribar a l’última –i demencial– firma de gairebé un milió de fans de ‘Joc de trons’ a Change.org, que demanen que es torni a rodar l’última temporada perquè s’emmotlli a les seves expectatives. Internet s’ha convertit en un magma incontrolable i, com diu Sánchez-Navarro, un ecosistema ideal per al desenvolupament de l’egocentrisme: “Tan egocèntric és creure que tenim el dret a dir el que vulguem sense preocupar-nos de si arruïnem l’experiència de l’altre, com creure que tenim dret que ningú ens expliqui el final de res”.