'Joc de trons': Daenerys, del terror vermell al terror blanc

‘Joc de trons’ acabarà dilluns amb la mare de tots els espòilers,el desenllaç de la ‘Cançó de gel i foc’. Arriba al final amb els seus seguidors provisionalment revoltats per la transformació deDaeneys Targaryenen psicòpata culpable de crims contra la humanitat. Sobre com els troners han fet seva la sèrie fins al punt d’irritar-los que la seva heroïna no compleixi el destí que cada un d’ells ha imaginat, oblidant que trencar les expectatives creades amb un espetec de dits ha sigut per aGeorge R. R. Martinuna arma més útil i efectiva que el foc de drac,Pep Prieto deia ahir tot el que s’ha de dir en aquestes pàgines.Pep PrietoUn però, Pep: que a la pretendent nascuda a la tempesta se li creuin els cables i li surti el rampell genocida no hauria d’entrar en la categoria de les sorpreses. ¿Quina sèrie heu estat veient, criatures?

I qui diu criatures diuPablo Iglesias i les seves fantasies insurgentsquan la mare dels dracs es dedicava a alliberar esclaus. Que estem parlant d’una senyora obsessionada per recuperar un tron que mereix per ser filla de qui és. Nascuda en una família reial amb més consanguinitat que l’Àustria i els Borbons, dels quals va sortir aquell Felip V que va ordenar al duc de Berwick que deixés de Barcelona només un monòlit per celebrar el seu triomf. És clar que el Rei Sol, en maneraTwyin Lannister, li va dir al seu mariscal que no li fes cas al sonat del seu net, que matances, les justes i necessàries, i sense arruïnar la propietat urbana. Allò que les estirps de sang noble i pura garanteixen l’aparició d’un legítim hereu de comportament heroic, dipositari de totes les virtuts i salvador del món, és purTolkien, iMartin, com altres renovadors de la fantasia èpica, facció cínica, ha vingut a ballar sobre la tomba d’Àragorn.

Coses de reis bojos

ADaenerysl’han hagut de frenar més d’una vegada, de vegades amb èxit i de vegades sense, quan la moneda li ha caigut del costat genocida en lloc del benefactor (no descartem redempció a l’últim capítol, per si de cas). ¿Aquesta ordre leninista d’assassinar tots els majors de 12 anys de les famílies dels amos d’Astapor? ¿Aquesta crucifixió neroniana dels mestres de Mereen? ¿Aquest socarrament innecessari del pare i el germà del simpàtic Sam? Ja sabem que elterror vermell, de la guillotina a la revolució d’octubre, sempre a fi de bé, ha tingut millor premsa que el terror blanc reaccionari i monàrquic. Però és que Daenerys també ha tingut moments dignes de les hordes mongoles en què s’inspiren els dothrakis. ¿No feia cara d’aquest és el meu noi quanKhal Drogoproclamava “mataré els home de vestits de ferro i faré caure les seves cases de pedra, violaré les seves dones i esclavitzaré els seus fills”? Uns episodis després, ella ratificava paraula per paraula la promesa (sense la part de violar i esclavitzar, és clar).

Així que de transformació inesperada, res de res. Això sí. Als escriptors se’ls pot retreure que l’elogiat apoderament femení hagi acabat amb una reina histèrica quan els seus ‘mansplainners’ consellers masculins no la recondueixen (relliscada que només Arya i Sansa poden corregir aquesta matinada) i que hagin posat la directa, així en general: els cinc llibres ja escrits per Martin han donat per a sis temporades. I sembla que dels dos que encara ens deu Martin, ‘Vents d’hivern’ i ‘Somni de primavera’, el sisè haurà allargat una temporada i mitja i l’últim se’l planxen a dos capítols, i sense diàlegs de Martin per transcriure literalment (i es nota).

Notícies relacionades

'Joc de Trons': matar les expectatives

La dictadura de l'espòiler: entre la plaga i la patologia

Que la sèrie s’hagi convertit en un massiu espòiler dels llibres no escrits no és banal. Quan la ficció serial ha entrat a mansalva al món del llibre a la recerca d’idees, s’ha produït una simbiosi en la qual Joc de trons marca un gir inquietant; el llibre passa de ser la inspiració a un producte secundari de l’audiovisual. Hi ha més senyals: J. K. Rowlingva renunciar a publicar una preqüela o seqüela dels llibres de Harry Potter per dedicar-se a la novel·la social i negra (millor la segona que la primera). Això sí, com a alleujament creatiu. La seqüela de Harry Potter ha sigut una obra de teatre, i la preqüela, com demostren cada vegada més les pel·lícules d’‘Animales fantásticos’, existeix. Això sí, Rowling no es va prendre la molèstia de dedicar una dècada a escriure-la: per què, on hi ha els diners de veritat n’hi ha prou amb dibuixar la trama als guionistes.

Igual que aquesta matinada encara hi ha marge perquèBenioff, Weiss i Martin(que va amenaçar amb un “final agredolç”) satisfacin o no els seus fans, l’escriptor té l’oportunitat de rescabalar-se amb 1.500 pàgines que salvin l’honor de la lletra impresa. Tot i que al ritme que porta, el repte serà més difícil que desenrunar el cataclisme que ens han deixat.